Aquesta setmana, la CEOE ha exigit, de nou, la congelació salarial com a mesura per superar la crisi. Aquesta no ha rebut massa suports, tot i que, en una forma rebaixada (la de “moderació salarial”), ja havia estat acceptada pel secretari general de CCOO, José María Fidalgo i l’havia reclamat el ministre d’Economia, Pedro Solbes, per no “perdre competitivitat”, en un acte descarat de cinisme, ja que ell sempre havia defensat lligar el salari a la productivitat, però ara refusa fer-ho perquè argumenta que aquesta s’ha incrementat “com a conseqüència de l’augment de l’atur”. Així, doncs, sembla que calgui fer flexibles els salaris sempre i quan això no beneficiï les classes treballadores.

Tanmateix, però, avançar cap aquesta línia seria una mostra de greu irresponsabilitat, i no només quant a mantenir el retrocés permanent en matèria d’igualtat i justícia social, sinó perquè impediria una consolidació del mercat intern i un descens continuat del consum, el que s’està presentant com un possible agreujant de l’actual crisi. De fet, el sector serveis és aquell que més l’està patint, ja que als Països Catalans ha aportat més nous/ves desocupats/des que els sectors industrial i de la construcció junts, amb diferència. De la mateixa manera, sense una classe treballadora amb un poder adquisitiu consolidat, el model especulatiu es mantindrà vigent, ja que el consum només es podrà aguantar mitjançant el crèdit, amb tots els riscos que això suposa.

En bona mesura, a més, l’actual crisi s’ha originat a causa de la incapacitat de mantenir un mercat intern fort i, en aquest sentit les xifres canten. Per una banda, els Acords de Negociació Col•lectiva firmats cada any per CCOO i UGT, en els quals pactaven augments dels salaris del 2% anual (molt per sota de l’IPC), servien com a base per una pèrdua de poder adquisitiu continuat per a les classes treballadores. Per altra banda, les xifres canten, i és normal que l’economia no aguanti, sense una mínima redistribució, per tal de permetre el consum del que es produeix. Així, de 1999 a 2007, els superàvits de les empreses espanyoles han augmentat un 238,7% (la xifra més alta de tot Europa, amb diferència), mentre que el poder adquisitiu de les classes treballadores no augmenta des del 1995 (un cas també únic a Europa). Igualment, el 2006, els salaris dels i les directives de les empreses eren més de tres vegades el salari mig general (sous de 60.350,22€ de mitjana anual enfront la mitja general de 19.680,88€), una diferència que s’ha incrementat un 45% des del 1995.

Per aquest motiu, doncs, des de la Intersindical-CSC es reivindica que un salari digne i una redistribució justa ha de ser una eina bàsica per tal que se superi la crisi actual i que les classes treballadores no paguin els plats trencats d’una situació que no han provocat. Així, la congelació o la moderació salarial, en una crisi com l’actual, serien una temeritat i una irresponsabilitat enormes.