1958: fundació de la Solidaritat d’Obrers de Catalunya (SOC)
Es forma en ple franquisme a partir de dos nuclis bàsics, per un costat treballadors i treballadores procedents del catalanisme polític (bàsicament d’Unió Democràtica de Catalunya) i per l’altra els que venen de camps que giren entorn moviments catòlics tipus JOC i HOAC o provinents de l’anarcosindicalisme. En els primers anys funciona com a SOCC Solidaritat d’Obrers Cristians de Catalunya però posteriorment ja esdevé SOC, establint el seu caràcter laic. Durant els anys seixanta fou el primer sindicat clandestí. Funcionava com a confederació de sindicats d’activitats, actuant principalment a Catalunya, però en coordinació amb d’altres sindicats dels Països Catalans. Xavier Cassases en fou fundador, secretari general i president des del 1958 i el 1983.
1980: fundació de la Confederació Sindical dels Treballadors de Catalunya (CSTC)
Formada a partir de l’acord aconseguit entre SOC i els Col·lectius de Treballadors (CCTT), organització sindical de caire nacionalista molt vinculada al PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional). Funciona amb una comissió gestora fins a l’any 1983, quan la Confederació es constitueix oficialment i Lluís Llerinós n’és escollit secretari general. Aquest any també es crea també la Fundació Layret, per donar suport a la CSTC. Durant el període constituent s’uneixen a la Confederació diferents sindicats i col·lectius:
SAT: Sindicat Autònom de Treballadors de Cassà de la Selva.
SOFIS: Sindicat Obrer de la Fusta i el Suro.
APPF: Associació Professional de Pompes Fúnebres.
SICO: Sindicat Independent de la Comarca d’Osona.
STG: Sindicat de Treballadors de la Garrotxa.
SUTA: Sindicat Unitari de Treballadors d’Autoescoles.
1986: fundació de la Confederació Sindical de Catalunya (CSC)
Es crea fruit de l’acord entre la CSTC i el Sindicat de Quadres de Catalunya (SQC), que permetia a través de la inicial penetració en el sector de “quadres i tècnics” esdevenir un sindicat de classe. L’acord, signat la tardor del 86, permet presentar-se sota les sigles de CSC a les eleccions sindicals d’aquell any. L’1 i el 2 de maig de 1987 es fa el Congrés Constituent de la CSC. Lluís Llerinós continua sent-ne el secretari general. Durant aquest procés entre la creació de la CSC i el seu congrés constitutent s’hi van afegir els següents sindicats:
RADIUM: Sindicat de Contramaestres del Tèxtil.
SECPVE: Sindicat d’Empleats de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i l’Estalvi.
Processos de disgregació de la CSC:
1987: Durant el procés de la CSTC de l’abril, abans de crear oficialment la CSC, es produeix una petita fuga que es concreta més tard amb la formació de la COS (Coordinadora Obrera Sindical).
1988: Entre els mesos de febrer i maig el sector provinent de la CSTC trenca amb el sector del SQC, als que s’hi afegiren el Sindicat d’Estalvi de Catalunya (SEC), Radium i SECPVE.
1989: El mes de febrer, amb tot un procés anterior i posterior, es produeix un intent, reeixit en part, de dur tot el que resta de la CSC a CCOO.
1990: El congrés de la CSC a Vic tanca tot el procés disgregacionista, estabilitza la situació i permet refer la Confederació en base a la ponencia «Continuem».
1990: fundació de la Intersindical-Confederació Sindical de Catalunya (I-CSC)
El mes d’octubre es legalitza la Intersindical i a les eleccions sindicals d’aquell any la presentació es fa com a Intersindical-CSC. Miquel Porter i Moix és escollit secretari confederal.
1993: Congrés Constituent de la Intersindical-CSC
Es va fer els dies 13 i 14 de novembre a Tarragona.
Des de l’any 90 al 93 es van afegir a la Intersindical-CSC diferents sindicats de branca i empresa que avui conformen l’actual I-CSC sota un model organitzatiu confederal però sense perdre el referent de classe.
1998: II Congrés Confederal
Amb el lema «Vers el sindicalisme català i independent del 2000» es fa el II Congrés de la I-CSC el 25 d’abril d’aquell any a l’hotel Alimara de Barcelona que implica una profunda renovació generacional del sindicat i un enfortiment dels principis sindicals i nacionals de l’organització. Isabel Pallarès és escollida secretària confederal. Al novembre del 1998, aprofitant el 40è aniversari del sindicat, es recull i agrupa a través de la Fundació Layret l’arxiu del SOC, la CSTC i la CSC i es cedeix a l’Arxiu Nacional de Catalunya.
2000: Congrés Extraordinari
Al mes de juny, modifica i ajusta els estatuts i renova els càrrecs del secretariat confederal.
2004: III Congrés Confederal
Amb el lema «Continuem avançant, la força del sindicat nacional», es fa el 20 de novembre a l’hotel Alimara de Barcelona. Significa la consolidació del projecte sindical encetat en l’anterior congrés. L’increment del nombre de persones delegades i l’expansió sectorial i territorial de la confederació certifiquen la voluntat de que la Intersindical-CSC el sindicat nacional i de classe de referència dels Països Catalans.
D’altra banda, al Congrés també s’hi aprova la postura contrària de la confederació al referèndum de ratificació del tractat anomenat ‘Constitució europea’ del 2005, per la manca de drets en els àmbits laboral, social, democràtic i nacional del text.
2008: Congrés Extraordinari i IV Congrés Confederal
El 24 d’octubre es renoven els Estatuts de la Intersindical-CSC, en un canvi que suposa abandonar la fórmula organitzativa de confederació de sindicats per esdevenir un sol sindicat estructurat en Federacions Professionals, Unions Territorials i Espai Jove. En els següents mesos, els antics sindicats integrants van anar realitzant les seves respectives assemblees de dissolució, per tal de constituir-se en Federació Professional. De la mateixa manera, el nou text reafirma el compromís de la Intersindical-CSC amb la transformació social, l’emancipació nacional dels Països Catalans i la solidaritat internacionalista.
Amb el lema “Construïm el futur: treball, país, sindicat”, el 21 de desembre té lloc el IV Congrés Confederal de la Intersindical-CSC, en el qual es consolida el canvi de model sindical aprovat dos mesos abans amb els nous Estatuts i es posen les bases per iniciar un procés de creixement i major arrelament arreu del país. De la mateixa manera, s’hi aproven diverses resolucions de pes, entre les que en destaca una crida a donar suport a la vaga general com a forma de lluita vers una crisi econòmica que, des de patronals i governs, volen fer pagar a les classes treballadores. De la mateixa manera, s’hi aprova sol·licitar l’adhesió formal a la Federació Sindical Mundial (FSM), la segona confederació internacional de sindicats, una sol·licitud que va ser acceptada uns mesos després. Des de llavors, la Intersindical-CSC és membre de ple dret de la FSM.
2013: V Congrés Nacional
Se celebra el 6 d’abril amb el lema “SOM: Sindicalització, Organització, Mobilització”. Aprofundint en el model sindicat impulsat al IV Congrés, s’hi presenten dues ponències, una d’acció sindical i una altra d’organització, que són aprovades amb un ampli suport dels delegats i de les delegades. Es fa una aposta per enfortir el perfil independentista del sindicat, implementar metodologies de treball adaptades a l’escenari polític i social. Pel que fa a la ponència d’acció sindical, s’emfatitza el compromís de bastir des dels centres de treball una alternativa sindical “des de la constatació que la lògica del pactisme s’ha esgotat” i “contestant l’actual hegemonia social” mitjançant l’acumulació de forces. Carles Sastre és escollit secretari general.
El congrés aprova una resolució en favor dels serveis públics i una altra demanant que l’estat propi es fonamenti en “la igualtat, la solidaritat i la participació de les classes populars en la pressa de decisions” i apostant per sotmetre a referèndums la integració de l’estat català “en estaments supranacionals”, com ara la UE o l’OTAN. Així mateix, es dóna per obsoleta la demanda d’un Marc Català de Relacions Laborals, tan esgotada com el marc autonòmic considerant la independència nacional com a única oportunitat per a “reconquerir drets laborals i socials i obtenir-ne de nous en el marc del nou estat català”.
2018: VI Congrés Nacional
Amb el lema: «Dempeus! Temps de reptes, temps de respostes’, el 30 de juny el sindicat decideix reestructurar-se per tal d’esdevenir l’eina principal de construcció de la República, conjuntament amb altres agents socials. Decideix impulsar noves candidatures als centres de treball per a les eleccions del 2019, que suposaran que la Intersindical-CSC multipliqui el nombre de delegats/des en tots els sectors i arreu del territori. Com a conseqüència de la convocatòria de la vaga general del 2017 i del paper actiu del sindicat en l’anomenat ‘procés’, l’afiliació creixerà en més d’un 30%.
El sindicat esdevé primera força al serveis centrals i territorials de la Generalitat de Catalunya, tercera força a les juntes de personal d’Educació (malgrat no presentar-se en tots els serveis territorials) i obté victòries o grans resultats en les principals administracions locals (ajuntaments de Tarragona, Girona, Barcelona; diputacions de Girona i Barcelona, etc), així com una implantació creixent en el sector privat que s’afegeix a la presència que ja tenia a sectors com Sanitat o a grans empreses financeres com el Banc Sabadell o Caixabank, aquesta última a través del sindicat agermanat Federació d’Estalvi de Catalunya (FEC).
El Congrés també aprova dues resolucions per donar suport a les persones preses polítiques i exiliades per l’estat espanyol i per demanar les derogacions de les reformes laborals del 2010 i 2012, el desenvolupament de polítiques reals d’igualtat i garantir el sistema de pensions.
L’any 2020 es fa el relleu al capdavant de l’organització acordat en el Congrés, pel qual Sergi Perelló passa a ser el nou secretari general del sindicat. Continua el creixement al sector privat, especialment en grans empreses com HP, Cap Gemini, SICE o Ciments Molins, i en administracions públiques com la Diputació de Tarragona, on la Intersindical-CSC esdevé primera força.
DADES D’INTERÈS I TRAJECTÒRIA INTERNACIONAL
1962
El SOC, juntament amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Unió General de Treballadors (UGT) creen l’Aliança Sindical Obrera (ASO). Degut a la situació en aquells moments de la UGT (sector de l’interior i sector de l’exterior) l’ASO no acaba de reeixir, malgrat tot fou un intent de coordinació unitària.
El SOC promou els Grups Obrers de Promoció Social (GOPS), els quals a través de cursets i xerrades van integrant joventut amb preocupació social al moviment sindical.
1964
Els afiliats i les afiliades de SOC funden i promocionen, amb altres particulars, l’Escola de Formació Social del Clot, participant activament en les seves activitats tant docents com sensibilitzadores i mobilitzadores.
1964-1966
Treballadors i treballadores afiliades al SOC configuren i participen a les primeres Comissions Obreres (CCOO) que es formen a Barcelona (concretament als sectors de químiques i banca). En marxen quan en constaten la manipulació que en fan el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i el Front Obrer Català (FOC).
1965
El SOC s’afilia a la Confederació Internacional de Sindicats Cristians (CISC), que compta amb el sindicat Solidaritat de Treballadors Bascos (ELA) entre els seus fundadors, que posteriorment esdevé la Confederació Mundial del Treball (CMT). Fou el primer sindicat català reconegut com a tal a nivell internacional.
1965-1966
Treball conjunt a nivell internacional amb ELA en el comitè de la CMT/CIOSL per a denunciar la manca de llibertat sindical a l’Estat espanyol.
1968-1969
Participació juntament amb ELA, UGT, CCOO i la Federación Sindical de Trabajadores (FST) en els treballs del Grup d’Estudi de la Organització Internacional del Treball (OIT) sobre la situació sindical a l’Estat espanyol.
1976
El SOC forma part del Consell Consultiu de la Presidència de la Generalitat de Catalunya fins la seva dissolució.
1977
Un representant de SOC fa la intervenció a la Conferència Internacional de la OIT en català.
A iniciativa de la representació de SOC, el Congrés de la CMT aprova una resolució demanant el restabliment de la Generalitat de Catalunya presidida per Josep Tarradellas.
1984
A iniciativa de la CSTC, i durant pràcticament un any, delegacions de la CSTC, de la Unión Sindical Obrera de Catalunya (USO-C) i del SQC, presidides pels seus respectius secretaris generals analitzen i negocien la creació del Sindicat de Treballadors de Catalunya (STC), però la negativa de la USO-C per tencar els seus lligams orgànics amb Madrid invalida el procés.
1993
A partir de la relació amb ELA s’estableix contacte amb un altre sindicat basc, Languileen Abertzaleak Baztordeak (LAB). També es comencen a mantenir relacions fluïdes amb la Confederació Intersindical Gallega (CIG) i la Intersindical Canària.
2002
En motiu de la cimera de caps d’Estat i de govern de la UE celebrada a Barcelona els dies 15 i 16 de març, la Intersindical-CSC va participar a la manifestació convocada per la Confederació Europea de Sindicats (CES) el 14 de març, amb un bloc propi format per 2.000 persones de sindicats bascos, sards, corsos, aostencs i canaris. Després de la manifestació, es va celebrar un acte públic de la Confederació de Sindicats Nacionals d’Europa, un fòrum obert de les organitzacions sindicals pròpies de les nacions sense estat de la UE per tal d’avançar cap a la construcció d’una Europa dels treballadors i les treballadores i dels pobles.
El mes d’octubre, la Intersindical-CSC va impulsar la Conferencia Sindical Internacional, que es va celebrar a Euskal Herria amb la participació de més de 40 sindicats de tot el món, per tal d’ampliar l’abast de la lluita per un altre món a nivell global.
2004
Al maig es celebra la I Conferencia Internacional de Sindicats de Nacions Sense Estat a Donosti (Euskal Herria), amb la constitució d’una comissió que treballarà per crear una estructura definitiva de sindicats de nacions sense estat de cara a l’any 2005. Els sindicats que formaran aquest futur organisme seran: I-CSC (Països Catalans), SOE (Occitània), CSS i KUILES (Sardenya), STC (Còrsega), LAB, ENE i ELB (Euskal Herria), SLB (Bretanya), CUT (Galícia), CSI (Astúries), SAVT (Aosta), UGTM (Martinica), UGTG (Guadalupe) I USTKE (Nova Caledònia). Com a sindicats observadors: ELA (Euskal Herria) i CIG (Galícia).
2005
Es constitueix finalment la Plataforma de Sindicats de Nacions Sense Estat, coordinada per LAB (Euskal Herria) i amb un comitè executiu amb presència de la Intersindical-CSC. El sindicat participa en la campanya per demanar el vot en contra del que es va conèixer com a ‘Constitució Europea’.
2009
Un any després d’entrar com a organització observadora, la Intersindical-CSC sol·licita i és acceptada com a nou membre de ple dret de la Federació Sindical Mundial (FSM), la segona confederació internacional de sindicats, situada a l’esquerra de la Confederació Internacional de Sindicats (que té com a membres a CCOO i UGT) i defensora del dret a l’autodeterminació dels pobles i nacions. La FSM fou creada el 1945, disposa de gran prestigi mundial i té veu i vot a l’Organització Internacional del Treball (OIT), entre altres espais, on a partir d’ara els Països Catalans i seran representats com a tals.
2017
La Intersindical-CSC convoca una vaga general a Catalunya el 8-N en protesta per la regressió dels drets socials, la precarietat laboral i el reial decret-llei 15/2017, aprovat pel Govern espanyol, que facilità el trasllat d’empreses establertes a Catalunya a altres comunitats autònomes de l’Estat. Segons algunes fonts la vaga general, que es va fer unes setmanes després del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre, l’aturada de país del 3 d’octubre, l’inici de les detencions de presos i preses polítiques i la Declaració d’Independència del 27 d’octubre, va ser la convocatòria amb més talls viaris i ferroviaris de Catalunya. Va tenir una ampli seguiment en alguns sectors i es convocaren manifestacions i concentracions en molts municipis. Foment del Treball demanà que la vaga fos declarada il·legal pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que ho desestimà. La patronal va recórrer la decisió al Tribunal Suprem.
2019
La Intersindical-CSC convoca dues vagues generals més al Principat. La primera, el 21-F, amb el lema «sense drets no hi ha llibertats», en protesta per la precarietat laboral, la pèrdua de drets dels treballadors i per exigir la pujada del salari mínim interprofessional a 1200€, just 100 anys després de la vaga general de la Canadenca. La convocatòria coincideix amb l’inici del judici als presos i les preses polítiques al Tribunal Suprem i es produïren diversos talls de vies de comunicació. La vaga té un ampli seguiment i s’organitzen diverses manifestacions i concentracions arreu del territori, destacant especialment la manifestació central de Barcelona, al Passeig de Gràcia, amb milers d’assistents.
La segona, el 14-0, juntament amb la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC), és la vaga general amb més seguiment de la història recent del país. Amb el lema «Pels drets i les llibertats», es continua protestant per la precarietat laboral; la pèrdua de drets dels treballadors; s’exigeix la pujada del salari mínim i es reivindiquen mesures per fer efectiva la igualtat homes-dones i la lluita contra el canvi climàtic. La convocatòria coincideix amb les protestes contra la sentència del judici als presos i les preses polítiques al Tribunal Suprem i l’arribada de les Marxes per la Llibertat a Barcelona. La vaga té un seguiment molt ampli, igual o superior al de l’aturada de país del 3 d’octubre de 2017, especialment en els sectors educatiu, universitari, cultural i administracions, però també a la indústria, el comerç, la sanitat… i un gran ressò internacional. Es convoquen manifestacions i concentracions arreu que omplen els carrers del país, especialment la de Barcelona, que és massiva i aplega 525.000 persones, segons la Guàrdia Urbana.
2020
El Tribunal Suprem rebutja el recurs interposat per Foment del Treball pel qual la vaga general del 2017, convocada per la Intersindical-CSC, era il·legal, ratificant la sentència anterior del TSJC.
La pandèmia de la Covid impacta enormement en la societat i l’economia dels Països Catalans i mundial. S’implantà massivament el teletreball com a mesura sanitària davant l’extensió del coronavirus i es produeixen centenars de milers d’expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO). L’organització s’ha d’adaptar ràpidament per gestionar el gran nombre d’ERTOS i acomiadaments que es produeixen.
