La Unió Europea ha estat transferint fons a les economies dels Estats membres per mitjà del Programa Next Generation a canvi que retallin despesa pública. Les presses de la ministra d’economia espanyola per reformar els subsidis per desocupació formen part d’aquest contracte amb la UE; diners a canvi de retallades. La ministra Calviño, que acaba de ser nomenada Presidenta la Banc Europeu d’Inversions, va acordar amb la Comissió Europea reformar les prestacions per desocupació abans de finals d’any a canvi de 10.000 milions d’euros.
En aquest sentit, cal tenir en compte que el model que promou la UE és el de la flexiseguretat. Aquest model explica l’evolució de les prestacions per desocupació des de principis de segle, on es facilita l’acomiadament i s’empitjoren les condicions laborals a canvi de més protecció per a la desocupació. És per això que aquest model té més de precarietat (flexiprecarietat) que de seguretat a la feina.
Si analitzem el sistema actual a l’Estat espanyol, els subsidis per desocupació esdevenen la darrera font d’ingressos, abans d’acabar rebent l’ingrés mínim vital, que l’administració pública ofereix a treballadors i treballadores que han esgotat la prestació d’atur i que encara no han trobat feina. No podem oblidar que totes aquestes persones han tributat per poder rebre aquests subsidis. És un tipus de prestació de caràcter assistencial que no supera el límit que marca el llindar de pobresa. Parlem de subsidis perquè són múltiples i la quantia i el període durant el qual es poden percebre varia en funció de les característiques del beneficiari. Es poden gaudir entre tres i 21 mesos i mensualment es cobren 480€. La majoria de beneficiaris són persones desocupades més grans de 50 anys, en especial dones, mentre que els joves i les persones amb contractes parcials se’n beneficien menys.
Més enllà de les discrepàncies entre els ministeris d’economia i de treball del govern espanyol al voltant de la modificació de les prestacions per desocupació, en darrer terme, la reforma persegueix retallar-les. Tant la quantia que es percep com el període de temps que es reben.
Aquesta reforma tampoc soluciona els greus buits de cobertura que ja existeixen en el model actual. Retallar les prestacions assistencials a les persones desocupades que tenen més dificultats per trobar feina i no eixamplar els col·lectius que se’n poden beneficiar, són motius suficients per oposar-se a aquesta nova proposta dels subsidis per desocupació.
Més enllà de consideracions tècniques sobre l’arquitectura d’aquestes prestacions, que van en la direcció contrària que defensa La Intersindical, és important subratllar l’argamassa ideològica que pretén justificar aquesta ‘contrareforma’: Es vol fer entendre que la modificació d’aquesta prestació assistencial és necessària perquè la configuració actual desincentiva la cerca de feina a les persones aturades que se’n beneficien.
El què diu el Govern espanyol és que les persones aturades abusen dels subsidis per desocupació. Insinuen que, per culpa d’aquestes prestacions, les persones aturades no tenen incentius per buscar feina. Aquest relat no té en compte el context social i econòmic on vivim amb un atur massiu que ha esdevingut estructural. No es pot culpabilitzar els treballadors i les treballadores d’abusar dels ajuts públics perquè l’administració pública té una responsabilitat important alhora d’endegar polítiques públiques efectives d’ocupació, garantir feina i cohesió social.
L’Estat espanyol -aquí Catalunya no difereix massa- dobla l’índex mitjà d’atur d’Europa, l’atur juvenil supera el 30% i les persones aturades més grans de 50 anys són majoria. En paral·lel, els mitjans de comunicació publiquen que hi ha un dèficit de 150 mil treballadors per ocupar feines que estan desateses. Davant de centenars de milers de persones aturades i de milers de feines sense cobrir, el problema no pot ser que es consideri que les persones desocupades fan un mal ús dels subsidis. Ni tampoc és cert que les 800 mil persones beneficiàries dels subsidis per desocupació no busquin feina perquè ja cobren 480€ al mes ni que les persones aturades de llarga durada no treballin perquè no volen.
Davant d’unes dades d’atur que han esdevingut estructurals i d’unes realitats exasperants per a persones més grans de 50 anys, especialment dones, cal preguntar-se què passa amb les polítiques actives d’ocupació. Disposem de dos serveis públics d’ocupació, el SEPE (Servicio Público de Empleo Estatal) i el SOC (Servei d’Ocupació de Catalunya) amb uns índex baixíssims d’inserció de persones aturades.
Abans de culpabilitzar els treballadors i les treballadores de no trobar feina i de promoure una contrareforma dels subsidis per desocupació, caldria reformular els serveis públics d’ocupació, perquè realment operin com un veritable servei que trobi feina a les persones desocupades.
Mentre continuem patim els índexs d’atur més elevats d’Europa i multitud d’empreses privades es lucren amb la mediació laboral (les ETT –empreses de treball temporal), La Intersindical reclamem de manera prioritària i urgent la reforma del servei públic d’ocupació,
