Anàlisi crítica dels resultats de l’estudi PISA a Catalunya

El 5 de desembre es van fer públics els resultats de l’informe PISA, l’avaluació internacional que l’OCDE fa als estudiants de 15 anys d’una vuitantenta de països. L’estudi que es va fer públic és el primer que es duu a terme en època postpandèmia. Deixant de banda la qüestionable metodologia i finalitat de l’estudi, i els interessos que pot servir, La Intersindical volem posar sobre la taula diverses consideracions sobre el descens que s’ha produït a Catalunya i la interpretació que n’ha fet el Departament d’Educació.

La Intersindical atribuïm els mals resultats que afecten el nostre país a diverses causes i, en conseqüència, ens manifestem en contra de qualsevol interpretació esbiaixada o restrictiva que focalitzi la responsabilitat en cap grup social o estament concret.

Dit això, el fet que els darrers anys s’hagin treballat (sense els recursos ni els suports adients) competències de diversos tipus negligint les competències més bàsiques que serviran a l’alumnat al llarg de la seva vida en podria ser una de gens secundària. Observem amb preocupació com la competència matemàtica, de llegir -descodificar textos- i escriure han perdut la seva referencialitat, sovint per un mal entès esnobisme que ha seguit acríticament el dictat d’algunes fundacions i entitats educatives amb models pedagògics d’una eficàcia més que qüestionable a nivell científic. És obvi que tot sistema educatiu ha d’apostar per criteris innovadors que acompanyin els canvis històrics i socials, però la innovació per la innovació (amb més motiu si es fa sense la consegüent inversió pressupostària) no és res més que una fugida cap endavant que té tan poc sentit com el retorn nostàlgic i suposadament arcàdic -és a dir: reaccionari- a un model d’escola antiquat.

Així mateix, cal tenir present que les biblioteques escolars són un element de foment de la lectura -i de la comprensió lectora- important i tot sovint poc valorat. No podem passar per alt que, per raons diverses, al nostre sistema educatiu se n’han tancat, o que fins i tot algunes Associacions de Famílies dels Alumnes s’han fet càrrec de les despeses que comporta que les biblioteques escolars tinguin prou dotació horària per gestionar-ne el fons, les novetats i la feina prescriptora que hi està associada. La conseqüència és, per descomptat, una externalització i precarització del servei bibliotecari, i la dificultat per trobar personal prou format i estable.

Tampoc podem obviar el procés progressiu cap a una manca d’exigència general del sistema amb la finalitat d’assolir un major percentatge d’aprovats, útil per a maquillar estadístiques, però no per a esquivar les avaluacions externes. Aquest factor es veu agreujat per la manca crònica d’inversió a l’educació (atribuïble en part al dèficit fiscal, però també a la voluntat política) que deriva en unes ràtios que impedeixen una atenció personalitzada a la diversitat inherent a l’escola inclusiva i a la matrícula viva que hi ha al nostre país. Tot plegat, per no parlar del tancament injustificable d’aules d’acollida que s’ha produït els darrers anys, que impedeix un accés en condicions d’una part de l’alumnat nouvingut a la llengua catalana. En resum: hi ha una part important de l’alumnat que queda desatès i que no permet aplicar el que hauria de ser una màxima educativa: «de cadascú segons les seves possibilitats, a cadascú segons les seves necessitats».

Sigui com sigui, el descens no és en cap cas atribuïble -com propaguen alguns grupuscles espanyolistes i catalanòfobs- a una vehicularitat del català que ja és prou fràgil en molts centres educatius. Ben al contrari: cal buscar les causes en els canvis constants de currículum, la politització de l’educació, l’excessiva burocratització, la manca de recursos i inversió (tan lluny del que estipula la mateixa LEC), les ràtios desproporcionades, el desinterès per les problemàtiques i condicions laborals dels docents, així com la seva pèrdua de prestigi social i autoritat. Factors, tots ells, que contribueixen al seu torn a la manca estructural de professorat que vivim.

En definitiva: només abordant amb consens social i amb una mirada holística tots aquests vectors podrem començar a revertir la situació crítica en què es troba el nostre sistema educatiu.