Isabel Vilà i Pujol (Calonge, 3 d’agost de 1843 – Sabadell, 23 de desembre de 1896) va ser una republicana i lluitadora pels drets dels treballadors, considerada la primera sindicalista catalana. Va entrar a la historiografia catalana gràcies al relat que en va fer el diputat Caimó al foc de la Bisbal (1869). I per aquesta causa també Carles Rahola la va enlairar a la categoria d’heroïna. Va tenir presència en la implantació de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) al Baix Empordà, i va crear la Federació Local de l’Associació Internacional de Treballadors de Llagostera.

Isabel Vilà va néixer a Calonge el 3 d’agost de 1843. Els seus pares es deien Segimon Vilà Roure, natural de Calonge (en alguns documents apareix que és de Palamós) i taper, i Teresa Pujol Armet, de la Jonquera (en alguns documents apareix que és d’Agullana). Era la tercera filla del matrimoni, que en va tenir cinc. Als anys 50 del segle XIX, la família es va traslladar, per problemes econòmics, a Llagostera. Isabel Vilà apareix ja en el padró d’habitants de Llagostera de l’any 1857. Aquell mateix any va morir el seu pare. Als anys 60 del segle XIX, vivia al carrer de l’Hospital i no sabia llegir ni escriure. La seva joventut, va dedicar-la a treballar, tenir cura dels malalts i instruir-se, amb la idea de ser mestra d’escola.[2]

En esclatar la revolució de 1868, Isabel Vilà tenia 25 anys. Un any més tard, els decebuts republicans amb el canvi van voler aixecar-se en armes. Isabel Vilà s’hi va oposar. Tot i això, va donar suport a l’aixecament armat amb la preparació de tot l’equip de cura dels ferits. La mobilització es va agrupar en una concentració de tots els federals a la Bisbal per anar plegats a Girona. Els llagosterencs, amb Isabel Vilà, van passar per Calonge en la seva marxa cap a la Bisbal. Allà es va produir el foc de la Bisbal, en què Isabel Vilà va tenir cura dels ferits. Ella no volia marxar fins a treure el darrer ferit, però el seu oncle Josep, ferit, se la va endur de la Bisbal d’Empordà cap a Llagostera. Pere Caimó va qualificar Isabel Vilà d’«activista valenta i decidida, i d’autèntic caràcter lluitador».

Era coneguda com a Isabel Cinc Hores per la seva reivindicació de la jornada de cinc hores per als menors de 13 anys. La seva participació en la campanya Fora quintes, la sol·licitud d’una biblioteca per als obrers a Llagostera, la seva lluita per assolir la jornada de cinc hores per als infants que treballaven a les fàbriques, etc., la varen fer una dona paradigmàtica en el seu temps.

El 1874, amb el cop d’estat del general Pavia i la il·legalització de la Internacional, es va emetre una ordre de detenció per Isabel Vila i va exiliar-se a Carcassona. Allà va ser acollida per una família de maçons il·lustrats, amb terres a Algèria, i va poder cursar estudis de magisteri mentre impartia classes de castellà.

El 1880, va tornar a Catalunya per dedicar-se a l’ensenyament, i fundà un col·legi a Barcelona i, més tard, va ser directora d’una escola de nenes de la Institució Lliure d’Ensenyament a Sabadell, on va morir el 1896.

Font: Viquipèdia

 

@cscDiversosIsabel VilaIsabel Vilà i Pujol (Calonge, 3 d'agost de 1843 - Sabadell, 23 de desembre de 1896) va ser una republicana i lluitadora pels drets dels treballadors, considerada la primera sindicalista catalana. Va entrar a la historiografia catalana gràcies al relat que en va fer el diputat Caimó al foc...SOM el sindicat independentista i de classe