El primer de maig, una cita clau per al sindicalisme independentista

Un sindicat desenvolupa la seva activitat més essencial en el dia a dia, en l’acció sindical que promou a les empreses. Però també és imprescindible que es mobilitzi al carrer, i el Primer de Maig ha d’esdevenir una data ineludible a l’agenda dels seus afiliats.

L’origen d’aquesta jornada reivindicativa es remunta a la lluita sindical per assolir les vuit hores de jornada laboral. L’1 de maig de 1886 els obrers de diverses ciutats nord-americanes es van declarar en vaga. A Chicago, on patien condicions de treball especialment dures, la protesta es va perllongar. El dia tres, la policia va disparar contra els manifestants, en va assassinar sis i en va ferir desenes més. El dia quatre, la vaga es va convertir en la coneguda com a Revolta de Haymarket, que pren el nom de la plaça on es van concentrar milers de vaguistes. Gairebé dos-cents policies van procedir a desallotjar-los. Aquesta actuació va ser resposta amb el llançament d’un explosiu que provocà la mort d’un agent i en ferí a d’altres. La policia va obrir foc indiscriminadament i va causar nombrosos morts i ferits. Les autoritats van declarar l’estat de setge i el toc de queda, i van iniciar una ràtzia repressiva que comportà la detenció de centenars d’obrers, que van ser salvatgement torturats. Trenta-un d’ells van ser portats a judici i, tot i la manca de proves, vuit van ser condemnats, cinc dels quals a mort. Van passar a ser coneguts com els Màrtirs de Chicago.

Per homenatjar-los, el juliol de 1889 la Segona Internacional (que aplegava els sindicats i els partits socialistes) va declarar el Primer de Maig com el Dia Internacional dels Treballadors. Aquesta efemèride naixia reivindicant amb caràcter immediat les vuit hores de jornada laboral, però amb la transformació de la societat capitalista a l’horitzó. El Primer de Maig de 1890 es van mobilitzar treballadors d’arreu del món, també als Països Catalans, on la mobilització es va perllongar en diverses ciutats durant diversos dies de vaga. Enguany, cent trenta-quatre anys després, tornarem a prendre els carrers.