LA REFORMA DE LES PENSIONS RETALLA ELS DRETS DE LES MAJORIES TREBALLADORES DE CATALUNYA
Una reforma tutelada per la UE i que no es correspon als temps actuals
La Comissió Europea, un òrgan no elegit democràticament, ha avalat la reforma del sistema de pensions aprovat pel govern de coalició espanyol del PSOE i Unidas Podemos. Una aprovació que la Comissió Europea havia fixat com a condició sine qua non perquè l’Estat espanyol rebés el tercer desemborsament de 9.000 milions d’euros del total de 70.000€ en concepte de subvencions vinculades al fons Next Generation pel trienni 2021-2023.
La reforma del sistema públic de pensions no deriva d’un debat democràtic obert a tots els agents socials, perquè s’aprova a través d’un decret llei (tot i la transcendència social de la mesura) i perquè és fruit de l’extorsió de l’òrgan de govern de la Unió Europea. Una organització que històricament ha primat l’economia per damunt del benestar de les persones. Només cal recordar les conseqüències nefastes de la política d’austeritat i retallades imposades a alguns Estats, el cas paradigmàtic és Grècia, després de la crisi financera del 2008.
Mentre la Comissió Europa insisteix en garantir la “sostenibilitat financera” del sistema de pensions (quadrar els comptes) com si el problema fos la manca de diners, per altra banda, com ja va passar a l’hora d’abordar les conseqüències de la COVID, aposta per subvencionar amb milions d’euros les empreses considerades estratègiques en l’anomenat procés de transició energètica. Una decisió política adoptada a corre-cuita per fer front a la llei de reducció de la inflació nord-americana que amenaça de provocar deslocalitzacions massives a Europa gràcies als llaminers incentius fiscals i a les generoses subvencions que aquella norma preveu.
El problema no és la manca de diners, quan es vol “se’n troben”, sinó quines són les prioritats polítiques i quins interessos es volen beneficiar. Per les pensions s’han de fer malabarismes financers, perquè asseguren que no hi ha prous diners per finançar-les. Encara que això vagi en detriment dels benestar de les persones jubilades. Però per rescatar bancs n’hi ha a dojo, com demostra l’última crisi bancària (fallida del Silicon Valley Bank o la crisi profunda de Credit Suisse) o l’estratègia de transició energètica.
Insisteixen i ho repeteixen fins a la sacietat que els sistema de pensions és insostenible a conseqüència de l’envelliment progressiu de la població. Més jubilats (més despesa en pensions) i menys persones treballant (menys cotitzacions socials), per tant, menys diners per sufragar les pensions. Aquest és la inferència que l’ortodòxia econòmica coreja per justificar la retallada progressiva de les pensions.
Tanmateix, el suposat problema de la sostenibilitat de les pensions no és una qüestió de demografia, sinó de model econòmic i productiu. El creixement econòmic d’Espanya (i de Catalunya, en part, també) ha pivotat en incentivar els llocs de treball precaris i de baixa qualificació, sobretot concentrats en les feines derivades del turisme. Un model d’ocupació parasitària per a les arques públiques, per les irrisòries taxes de cotització social que aporta, extremadament beneficiós pels empresaris i una ruïna pel nivell de vida col·lectiu (debilitament de l’estat de benestar). Si els més de 350 mil aturats catalans treballessin i els que ho fan gaudissin de feines dignes i ben pagades, la viabilitat futura de les pensions ni es plantejaria.
És en aquest marc d’anàlisi que hem de situar el debat sobre les pensions, perquè avui més que mai, les batalles no es guanyen en el terreny del fets, sinó en les lluites ideològiques d’interpretació dels fets.
UNA REFORMA ENGANYOSA QUE RATIFICA LA PÈRDUA DE DRETS
La nova reforma de les pensions que el govern espanyol ha pactat amb Brussel·les consolida les retallades de les reformes de 2011 I 2013, que van retardar l’edat de jubilació fins als 67 anys, van retallar la quantia de les pensions fins a un 5% al passar de 15 a 25 anys el període de còmput per calcular les pensions i van incrementar el número d’anys cotitzats per gaudir d’una pensió completa.
| ABANS 1985 | REFORMA 85 | REFORMA 97 | REFORMA 11-13 | |
| EDAT DE JUBILACIÓ | 65 anys | 65 anys | 65 anys | 67 anys |
| PERÍODE DE CÒMPUT | 2 anys | 8 anys | 15 anys | 25 anys |
| COTITZACIÓ | 100% | 100% | 100% | 100% |
| PERÍODE MÍNIM | 10 anys | 15 anys | 35 anys | 37 anys |
| REVALORITZACIÓ IPC | NO | PARCIAL | SÍ | NO |
En aquesta nova reforma volen fer veure que és un gran avenç quan, de fet, sí que hi ha retallades. PER QUÈ?
S’ALLARGA EL PERÍODE DE CÀLCUL A 29 ANYS, EN LLOC DE 25.
Augmenta encara més el període de càlcul de la pensió fins a arribar als 29 anys. Encara que es puguin excloure els 24 mesos amb pitjors cotitzacions, a partir de 2040 ja no es permetrà cap càlcul amb 25 anys de vida laboral. Per tant, això afectarà tots els menors de 50 anys, que són els qui cobren menys i, per tant, també cotitzen menys. Per molt que continuïn fent catastrofisme vinculant les pensions a un problema demogràfic, prolongar el període de càlcul de la pensió revertirà negativament en la nostra pensió. Com més anys es computin per calcular la pensió, menys diners es rebran. Un dret que les successives reformes han retallat (des del 1985) i que l’actual torna a consolidar.
S’IMPOSA UN TOPALL EN LA INVERSIÓ SOCIAL
Per mitjà de l’AIREF (l’Autoritat Espanyola de Responsabilitat Fiscal), una suposada autoritat ‘independent’ i que acostuma a avalar les polítiques de retallada en la inversió social, es pretén fer un seguiment del sistema públic de pensions des de l’òptica de l’article 135 de la Constitució espanyola. Recordem que aquest article fou reformat l’agost de 2011, en plena crisi social i econòmica arreu del mon degut a l’economia especulativa, per tal de posar primer els interessos financers que el de les persones. Això significa, per tant, una orientació a disminuir la inversió social posant en perill el sistema públic de pensions.
L’AUGMENT DE LES PENSIONS MÍNIMES NO GARANTEIXENA UNA VIDA DIGNA
Una de les suposades grans millores de la nova reforma del sistema de pensions, és que les contributives i no contributives mínimes augmenten. Així, a partir del 2027, les primeres no podran ser inferiors al 60% de la renda mitjana d’una família de dos adults. Ara, aquest índex se situa en 13.526 €, és a dir, una pensió de 966,2€ mensual per 14 pagues. Amb la reforma, l’import serà de 1.178€ mensuals. Pel que fa a les pensions no contributives, el 2027 no podran quedar per sota del llindar de pobresa calculat per una família unipersonal. Una referència que el 2021 se situava en els 9.535€. Avui, la pensió no contributiva se situa en els 5.639€.
Però més enllà d’aquestes consideracions, i sovint s’obvia, qualsevol augment de les pensions s’ha d’avaluar des del punt de partida. Avui, a Espanya hi ha 9.067.267 milions de pensionistes, dels quals el 52% (4.701.340) cobren una pensió per sota del salari mínim interprofessional actual (1.080€). Si aquesta dada es vincula al context d’increment del cost de la vida (serveis, aliments, habitatge, etc.) i de quasi congelació salarial, queda palès que la reforma perpetua les pensions de misèria que com a molt garanteixen la supervivència dels jubilats.
ELS TREBALLADORS TAMBÉ FINANCEN LA REFORMA DEL SISTEMA PÚBLIC DE PENSIONS
A través de l’anomenat “mecanisme d’equitat intergeneracional”, un nou concepte que augmenta l’aportació dels treballadors al finançament de les pensions, es carrega també en els treballador l’enfortiment de les pensions. Això no seria un problema si els salaris fossin dignes, però aquesta no és la situació.
Les pensions es calculen com un percentatge de la “base de regulació”, o sigui del salari, de qui va cotitzar. Si els salaris pugen, pugen les contribucions d’avui i les pensions de demà, però no les pensions d’avui. Per tant, si la productivitat augmenta generació rere generació, i ho fan també els salaris, cada generació està en millors condicions per fer front a les pensions.
ES MANTÉ LA BRETXA DE GÈNERE
Les mesures per reduir la bretxa de gènere en la quantia de pensió a percebre són insignificants, perquè com apuntem en d’altres epígrafs, és indiscutible que s’adopten mesures per retallar aquella bretxa, però la situació de patida és tan greu, que les mesures preses no la palien.
A Catalunya, la pensió mitjana de les dones és un 37% inferior a la dels homes. I la de jubilació un 38%. La renda mitjana de totes les pensions que les dones cobren és de 850€. I per acabar de reblar el clau, la pensió de viduïtat funciona com a refugi per a moltes dones, que, d’una altra manera, no cobrarien cap pensió.
S’OBRE LA PORTA AL SISTEMA DE CAPITALITZACIÓ I A LA PRIVATITZACIÓ DE LES PENSIONS
Convé recordar que la primera part de la reforma del sistema públic de pensions va incloure el reconeixement legal dels anomenats “plans de pensions d’empresa”. Una mesura que obre una escletxa perillosa en un doble sentit. D’una banda, perquè qüestiona el model contributiu de pensions (els treballadors sufraguen les pensions dels actuals pensionistes) i obre la porta al model de capitalització, en què cada treballador omple la seva bossa de diners de cara a la pensió futura. D’un sistema de solidaritat a un d’individualista. I, d’altra banda, els “plans de pensions d’empresa” obren de bat a bat la possibilitat que l’empresa privada gestioni les pensions. La reforma legalitza aquesta possibilitat i satisfà un objectiu molt anhelat pel capital privat.
QUÈ PROPOSEM
Des de la perspectiva que som aquí per viure i no per sobreviure i que el què reclamem és un sistema públic de pensions que garanteixi uns mínims per viure amb dignitat, reivindiquem:
- Revertir les retallades de 2011, per tornar com a mínim, als 65 anys d’edat de jubilació en la perspectiva d’arribar als 62 anys.
- Càlcul de la pensió dels darrers 15 anys de cotització i no dels 29 anys aprovat ara.
- Eliminar els impediments per la jubilació anticipada com a eina per reduir l’atur.
- Una pensió mínima de 1.300€ a partir del càlcul de referència d’un salari mínim interprofessional adequat a la nostra realitat socioeconòmica que portem reivindicant fa més de 3 anys.
- La recaptació des de Catalunya de tots els impostos i cotitzacions socials i la creació de l’Agència Catalana de la Seguretat Social en un marc propi de relacions socials i laborals.
Demanen als partits polítics catalans amb representació a Madrid que votin en contra de la reforma del sistema públic de pensions. Perquè el bé col·lectiu és més importants que els interessos sectorials a curt termini. Només cal mirar a França per adonar-nos que una reforma de les pensions menys lesiva ha provocat un rebuig avalat per un ampli consens social. Donar per bona la política de “si no s’aprova aquesta reforma, podria ser pitjor”, és una derrota.
Descarrega’t la valoració en PDF aquí: https://www.intersindical-csc.cat/wp-content/uploads/2023/03/valoracio_pensions.pdf
