En primer terme uns pressupostos d’una comunitat autònoma sota administració espanyola sempre tindran mancances estructurals, tant a l’hora de decidir i com d’implementar qualsevol política pública. Tenim un capacitat recaptatòria ínfima, no disposem d’un marc polític i social favorable en forma d’Estat i depenem, per tant, d’un tercer en matèria econòmica i legislativa.
Tot i així hem de fer l’exercici de valorar allò que tenim, per molt precari que sigui.
La valoració d’uns nous pressupostos no pot ser mai absoluta i unívoca. Generalment incrementen les partides de recursos per a polítiques públiques (encara que sigui pel propi augment dels ingressos pel cicle econòmic) i serveixen per implementar nous projectes sectorials (que rarament són negatius en la seva totalitat), fets que en dificulten un rebuig frontal i ple.
A la vegada, però, han de respondre a expectatives socials molt complicades de satisfer des d’una lògica autonomista i poc transformadora (en ocasions, a més, són arrossegades en el temps o requereixen de períodes llargs per implementar-se) de manera que difícilment poden fer front a les expectatives creades.
Així doncs, per fer-ne una anàlisi global convé abordar-ne els aspectes positius i negatius.
Podeu descarregar-vos des d’aquest enllaç l’informe sencer:
