[Manifest] La congelació dels salaris i la retallada de les pensions consoliden la pèrdua de drets dels treballadors i les treballadores

El primer de maig d’enguany se celebra en un context socioeconòmic enverinat en què es sobreposen les conseqüències negatives de múltiples crisis. Una bateria de xocs econòmics que ha minat els drets de la classe treballadora i, que en canvi, no ha perjudicat els interessos del capital financer i de les grans empreses. No només això. A Catalunya els efectes negatius d’aquesta “policrisis” s’amplifiquen per una estructura econòmica que es desindustrialitza, amb auge del sector serveis i atur estructural que triplica la mitjana europea, i per manca de sobirania política.

Vivim entre l’espasa d’un model econòmic d’escàs valor afegit i la paret d’Espanya.

En l’últim decenni els treballadors i les treballadores hem pagat -i encara paguem- les conseqüències de tres crisis provocades per la voracitat especulativa del capital financer. Arran de l’esclat de la bombolla immobiliària, el 2012, el govern espanyol va abocar carretades de diners públics per salvar el sistema financer. Més de 65.000 milions d’euros a fons perdut que contrasten amb els discursos que martellegen que no hi ha diners per garantir les pensions en un futur immediat.

El 2020 la irrupció de la pandèmia de la COVID va paralitzar l’economia i milers de persones van deixar de treballar. Tot just després la inflació es va disparar i el poder adquisitiu de la majoria de la gent va caure en picat, perquè els salaris no han augmentat en la mateixa proporció en què ho han fet els preus dels béns i  dels serveis.

Tres crisis que impacten en els nostres drets amb la cirereta amarga de la reforma laboral del PP del 2012, que la contrareforma aprovada deu anys més tard pel govern de PSOE i Unidas Podemos no va derogar, sinó només matisar. Una aposta incomprensible perquè aquesta política consolida la progressiva i constant pèrdua de drets de les majories treballadores. Aquesta és la primera lliçó que es desprèn de les múltiples crisis que vivim des del 2012. Les crisis són la coartada per laminar-nos els drets. Uns drets que no es recuperen mai més, sinó que es modulen a la baixa a l’empara de l’argument del “més val això que res”.

Una mostra paradigmàtica d’aquesta política erràtica és la recent reforma de les pensions. Presentada amb tones de confeti, la reforma augmenta a 29 el número d’anys per calcular la pensió amb la consegüent pèrdua de poder adquisitiu, consolida unes pensions miserables i de mera supervivència -el 52% dels pensionistes cobra menys de 1.082€ mensuals- i condiciona el finançament del sistema públic de pensions al compliment dels objectius de dèficit. La conclusió és que de sotamà i amb l’amenaça que el futur de les pensions perilla, es retallen les pensions i es lamina el dret a una pensió digne.

Tres crisis econòmiques en què la responsabilitat dels treballadors i les treballadores ha estat nul·la. Tanmateix, la patronal, la claca mediàtica que els dóna cobertura i una legió d’il·lustres personatges han batallat per fer creure el contrari. L’exemple paradigmàtic és el discurs que han construït al voltant de la crisi inflacionària. L’augment dels preus no és conseqüència de l’excés de demanda, sinó de l’escassetat d’oferta i de l’obstinació dels grans empresaris i dels oligopolis energètics per mantenir i augmentar els beneficis. Per amagar-ho, aquella triada d’actors han advertit que un augment del sous per equiparar-los als preus generaria més inflació. Una falsedat desmentida després de més de 20 anys de pèrdua de poder adquisitiu de les classes populars i que com a estratègia de por ha funcionat. Perquè les batalles també es guanyen en el relat. Avui més que mai. Aquesta és la segona lliçó que es desprèn del context de “policrisis” que patim.

La política del “més val això que res” ratifica la pèrdua de drets dels treballadors. Al segle XXI les batalles es guanyen gràcies a la mobilització i a les vagues, però també en el terreny la confrontació dialèctica i la interpretació del conflicte social.

Les tres crisis que arrosseguem es troben en un context ple de reptes que poden consolidar la tendència de pèrdua de drets del conjunt de la classe treballadora.  En aquest context hi ha tres processos ja en marxa: l’anomenada “descarbonització” de l’economia sense polítiques socials d’acompanyament ; l’expansió de la intel·ligència artificial i la robotització sense regulació; i la nova política monetària sense control democràtic del Banc Central Europeu (BCE) d’augment del preu del diner. Tres conjuntures que no només amenacen milers de llocs de treball, sinó que poden derivar en una major fragmentació de la classe treballadora, amb una majoria amb condicions de treball molt precàries o a l’atur i una minoria molt qualificada i beneficiària de sous generosos.

Aquest primer de maig hem de denunciar que la política del “més val això que res” és una renuncia a la defensa dels drets dels treballadors i les treballadores, perquè en consolida la pèrdua progressiva any rere any. I hem de prendre consciència que confrontar el relat dominant també forma part de la lluita. La crisi inflacionària i la reforma de les pensions ho palesen de forma crua.

Som nosaltres els que ho hem d’evitar. I fer-ho passa per organitzar-nos més i millor al sindicat de classe, feminista i independentista de Catalunya.

Per això l’afiliació a La Intersindical i la creació de més i més seccions sindicals arreu del país és cabdal per avançar en la defensa, la garantia i la victòria de tots els nostres drets.