El 10 de març de 1923, a la cantonada del carrer de la Cadena amb el Carrer Sant Rafael, a l’actual Rambla del Raval, els pistolers del Sindicat Lliure, a sou de la patronal, assassinaven a Salvador Seguí. 100 anys després, el Noi del Sucre segueix sent un referent per tots aquells que defensem un model sindical combatiu i de contrapoder.
Nascut a Tornabous, a l’Urgell, Salvador Seguí va començar a treballar molt jove de pintor, amb tot just 12 anys, va ser un agent importantíssim en la construcció de la CNT, organització sindical de caire anarcosindicalista de la qual acabaria sent Secretari General. La història del sindicat no podria explicar-se la sense la figura del Noi del Sucre, que va ser decisiu en la construcció del sindicat i la seva definició ideològica. Seguí va ser, per sobre de tot, un organitzador.
Impulsor de Solidaritat Obrera i la posterior vaga general de 1917, Seguí va ser decisiu en el Congrés de Sants de 1918, en el qual va ser escollit Secretari General, on va consolidar la transició de la CNT a un sindicat de classe amb una estratègia de vagues de solidaritat.
De fet, va ser precisament aquest enfocament el que va permetre l’èxit de la Vaga de la Canadenca de 1919, malgrat el Noi del Sucre, fruit de la repressió del règim, es trobava en aquells moments empresonat i només va poder participar en el míting de Les Arenes, en el qual un cop més va demostrar la seva brillant oratòria.
El sindicalista, reconegut per la seva tasca organitzativa, també va destacar per la seva tasca teòrica, participant de projectes com l’Ateneu Enciclopèdic Popular o impulsant l’Ateneu Sindicalista. Als seus escrits i intervencions hi trobem influències diverses des Pi i Margall fins a Kropoktin, passant per Bakunin o Marx, entre moltsaltres.
Íntim amic de Lluís Companys i Francesc Layret, amb qui va conformar un tríada elemental del context polític i social del moment. Companys era un home d’acció i Layret era un home de pensament, Seguí era un home d’organització. Tot i defensar un programa de màxims, la radicalitat no el va fer renunciar mai al pragmatisme, perseguint la mobilització de les classes populars al seu propi ritme. Un element cabdal en la conscienciació de classe obrera com subjecte polític.
En definitiva, Salvador Seguí va defensar un model de contrapoder on el sindicat havia de servir per contrarestar les desigualtats socials a través de la lluita col·lectiva de la classe treballadora, i al mateix temps, ser un agent revolucionari que permetés trencar amb l’actual sistema i construir una nova societat. També fou un profund catalanista i partidari de la màxima autonomia per Catalunya en igualtat amb la resta de pobles.
Salvador Seguí ha estat guia i referent de tots aquells que defensem un sindicalisme nacional i de classe, on la defensa dels drets de la classe treballadora i de Catalunya com a subjecte polític autònom esdevenen indestriables.
El millor homenatge, la victòria!
