La polèmica generada arran del cas de la Diputació de Lleida posa de manifest la greu anomalia del sistema de provisió de funcionariat de l’administració local, a la qual és urgent que el Govern hi posi solució.
Arran de la polèmica generada per la convocatòria per a proveir el lloc de treball de Tresorer/a de la Diputació de Lleida, i la no inclusió del requisit de tenir un nivell de suficiència en llengua catalana, des de La Intersindical hem observat que aquest model de convocatòria és l’habitual en les places que es convoquen en comissions de serveis, nomenaments de personal interí i de personal accidental del funcionariat de l’Administració local amb habilitació de caràcter nacional.
Cal aclarir que les places dels Secretaris, Interventors i Tresorers de les administracions locals són ocupades per funcionaris que depenen de l’estat espanyol, de manera que és l’Administració central qui regula les bases d’obligat compliment quan s’ofereix una plaça en un ens municipal.
Ara bé, això no impedeix que l’Administració que oferta la plaça no pugui incloure entre aquestes bases el requisit de tenir un mínim coneixement de català, com deixa palès el Reial Decret 128/2018,regulador del règim jurídic dels funcionaris de l’administració local amb habilitació nacional.
Val a dir que la pràctica totalitat de les convocatòries per a proveir llocs de treball d’aquests tipus, no incorporen el requisit del coneixement del català, la qual cosa és l’autèntica anomalia del sistema, i aquest fet pot comportar una vulneració dels drets lingüístics de la ciutadania en relacionar-se amb l’administració local, la més propera, i una diferència rellevant amb la resta de personal de la institució, a banda de ser una problemàtica evident per a desenvolupar les seves tasques de manera eficient. Si a més a més tenim en compte que els secretaris, els interventors i els tresorers de les administracions locals són peces clau per al correcte funcionament d’aquestes institucions, i aquests professionals són incapaços de fer-ho en llengua catalana, l’efecte castellanitzador de l’activitat institucional es multiplica perillosament.
El problema és que aquests tipus de funcionaris no són massa nombrosos, i en el conjunt de l’estat hi ha més demanda que oferta. Si tenim en compte que les posicions de Secretaria, Intervenció i Tresoreria de les administracions locals són figures de presència obligada per al correcte funcionament d’aquestes institucions, tenim el còctel perfecte perquè, si es demana el nivell de suficiència de català, la seva mancança a les institucions locals sigui massiva.
Aquesta problemàtica, que és gravíssima, només se soluciona reclamant urgentment que es transfereixin a la Generalitat les competències dels cossos d’habilitació “nacional”, és a dir, que aquests funcionaris passin a dependre de la Generalitat, com els funcionaris bascos depenen de l’administració basca. Això permetria que fos l’administració catalana la que fes directament el procés selectiu, com ja es van fer anys enrere, i ja garantís el coneixement el de la llengua en aquest tràmit. També provocaria que la majoria d’aspirants a funcionariat d’aquests cossos fossin directament ciutadans residents a territoris de parla catalana i/o coneixedors en perfectes condicions de la llengua.
En qualsevol cas, des de la Intersindical, considerem de vital importància per a la salut del català que tant la Diputació de Lleida com la resta de les administracions locals del nostre país incloguin el requisit lingüístic en qualsevol de les seves convocatòries de proveïment de llocs de treball.
