Manifest de l’Eina – Espai Jove pel Primer de Maig

L’1 de Maig de 1886 es convocava vaga general a la ciutat nord-americana de Chicago i més 200.000 treballadors omplien els carrers per reivindicar la jornada laboral de 8 hores. La repressió no es va fer esperar i al final de la setmana hi havia diverses víctimes mortals i centenars de ferits. Per aquest motiu, 8 manifestants van ser condemnats a mort i executats públicament. Cada 1 de maig, mentre reivindiquem els nostres drets i la millora de les nostres condicions de treball, els homenatgem a ells també. 

El fantasma segueix recorrent Europa i no han aconseguit derrotar-lo. Més de 130 anys després la lluita de classes continua i l’organització segueix sent motor de canvi social. Malgrat el sistema capitalista i els seus estralls, els sindicats combatius i de contrapoder seguim sent punta de llança de la defensa dels interessos de la classe treballadora. 

El jovent ens veiem immersos en una precarietat que ens impedeix desenvolupar el nostre projecte personal, professional i vital en condicions de dignitat. La incertesa de no trobar feina, la inseguretat generada per les males condicions dels llocs de treball que ocupem, la inaccessibilitat a l’habitatge o la pandèmia de la salut mental són el nostre dia a dia; davant d’això el sindicalisme nacional i de classe plantem cara amb el puny alçat. 

La realitat del jovent és la d’una generació que ha crescut de crisi en crisi, veient com es desballestava l’Estat del Benestar i, entre retallades i privatitzacions, desapareixia la protecció social i laboral que havia costat dècades de lluita obrera aconseguir. Mentre l’any 2007 un 32% dels i les joves vivien independitzats, 15 anys més tard, només són un 17% les persones menors de 30 anys que estan emancipades. 

Les condicions de treball de les persones joves estan molt per sota de les de la resta de la població. La taxa d’ocupació juvenil és del 46%, gairebé la meitat del que és la de la població general, i l’atur més el doble que la resta de la població, amb un 21%. La parcialitat es troba en el 22% i la temporalitat s’enfila fins al 46%, ambdues doblant la resta de rangs d’edat. Per altra banda, el salaris són també molt menors, amb més 8.000 euros de diferència respecte el guany mitjà assalariat (13.000 en els menors de 25 anys). 

Les nostres condicions de vida també s’han s’han vist ressentides per un sistema productiu que ens oprimeix i ens asfixia. Més d’un 30% de joves tenen problemes de salut mental, casos que s’han enfilat un 75% arrel de la COVID-19, provocant així que la primera causa de mort no natural entre persones joves sigui el suïcidi. 

El sistema capitalista ens porta per un camí incert, insegur, inestable, precari, en males condicions i sense cap esperança de futur. La igualtat d’oportunitats és una il·lusió a la qual no tenim accés. L’augment del cost de vida assoleix nivells històrics i el poder adquisitiu de la classe treballadora no ha millorat en més de 20 anys, el que ens situa en una situació insostenible. 

Afirmava Robespierre que “la primera llei social és la que garanteix a tots els membres de la societat els mitjans per existir”. Per això, és imprescindible que redistribuïm la riquesa, augmentem els impostos a les rendes més altes i assegurem una Renda Bàsica Universal que garanteixi a tothom el dret a existir. 

Els i les joves reivindiquem el nostre dret a l’emancipació, però no podem ser lliures si la nostra precarietat ens imposa condicions de dominació. Necessitem tenir assegurats els recursos materials per a una vida digna, sense que ens faltin algunes de les nostres necessitats més bàsiques. Així doncs, és imprescindible que apostem per polítiques socials que millorin les condicions de vida del jovent. 

També és important que es millorin les condicions de treball de les persones joves prohibint les pràctiques no remunerades, reduint la jornada laboral a 35 hores setmanals sense reducció salarial, implantant un salari mínim català que, com a mínim, suposi un 60% del guany mitjà assalariat (és a dir, uns 1300 euros mensuals) o establint un salari màxim en proporció 1/10 (el que significa que la major retribució d’una persona en una empresa mai podrà ser superior a 10 vegades el salari més baix en aquesta). 

Així mateix, és imprescindible un canvi de model productiu que passi per la reindustrialització amb perspectiva innovadora.  Hem de fer una aposta generosa per un sector que, no només és garantia de bones condicions de treball que empenyin a la resta de la societat a millorar les seves, sinó que és també el que ens dota de sobirania com a país: ser capaços de produir allò que necessitem, guanyar autonomia, reduir la dependència i esdevenir més resilients davant les crisis. 

L’Estat espanyol és un fre, no només per a l’emancipació social, sinó també per a la nacional. Ho hem vist en l’última reforma laboral on els sindicats del règim no han aconseguit recuperar la indemnització per acomiadament, ni els salaris de tramitació, ni l’autorització administrativa dels acomiadaments col·lectius, ni les causes restrictives de modificació substancial de condicions de treball o dels acomiadaments objectius, ni la prevalença del conveni de sector en tot el que no afecta al salari.

El combat contra la desigualtat és també una qüestió de democràcia: podem tenir riquesa en poques mans o podem tenir democràcia, però no podem tenir les dues coses. És imprescindible que lluitem contra les grans empreses i oligopolis que només miren pels interessos del capital. Cal que posem la vida al centre, i per això, necessitem sindicats forts que defensin els interessos de la classe treballadora en tots els fronts. 

El sindicalisme nacional i de classe és l’únic camí per a l’emancipació social i nacional. Només des del sindicalisme de contrapoder i combatiu aconseguirem avançar en la lluita contra el sistema capitalista. Ho farem en totes les trinxeres: la del treball, sí, però també en la feminista, la LGBT, l’ecologista, l’antiimperialista, l’antiracista… Totes les lluites són compartides i ens permeten teixir aliances poderoses per transformar el sistema. 

Aquest 1 de Maig el jovent ens rebelem contra la precarietat. Exigim un canvi de model productiu innovador que posi la vida al centre en detriment dels interessos del capital i que subordini la propietat a la seva funció social. Exigim una revolució per una democràcia real i popular. Exigim el dret a l’existència. Exigim poder desenvolupar un projecte de creixement personal, professional i vital en condicions dignes. 

Omplim els carrers de lluita! Plantem cara al capital i organitzem el malestar amb el puny alçat! Sindiquem-nos!