Guanyar drets és l’única opció, de Sergi Perelló

Quan Margaret Thatcher, fa vora quatre dècades, posava al mateix nivell la guerra a les Malvines que el conflicte amb els sindicats britànics que defensaven el manteniment de la mineria pública, no imaginàvem que el relat de l’individualisme fos capaç d’imposar-se davant dels valors col·lectius que durant els segles XVIII, XIX i XX s’havien forjat amb la lluita de milions de persones per millorar les condicions de vida de la humanitat.

Un relat capaç de tombar el model econòmic productiu per un d’especulatiu i rendista, que ha perseguit -per mitjà de privatitzacions, retirada de fons públics i retallades de llibertats- desmantellar el sistema de protecció social i fagocitar la riquesa col·lectiva tot generant més desigualtat i menys democràcia.

El 2008 la bombolla generada per aquest anti-model esclatava en una de les pitjors crisis econòmiques mundials vistes des de 1929. L’estat del benestar, ja prou tocat per les continues privatitzacions del anys 90, va patir retallades massives imposades per la Unió Europea.

Mentre, el 2017 al nostre país, quan intentàvem bastir un marc polític i social en favor de les majories socials, l’Estat espanyol impedia per mitjà de la violència i la repressió un dels exercicis democràtics més grans d’Europa de les darrers dècades.

En aquest context de desballestament dels serveis públics, fa dos anys, ens veiem immersos en la pandèmia de la COVID que va paralitzar en sec l’economia, produint la caiguda més important del PIB dels últims anys i llençant a l’atur a centenars de milers de persones.

Per acabar-ho d’adobar enguany, els salaris que porten congelats més de 20 anys mentre les grans empreses no paren d’acumular beneficis i eludir impostos, rebem la batzegada del desastre humanitari d’una nova guerra que, a més, acaba afectant greument el poder adquisitiu de les classes populars.

Aquestes quatre crisis tenen molt a veure amb el credo neoliberal i autoritari que s’ha estès com un mantra des que Margaret Thatcher va declarar la guerra als sindicats.

Malauradament, tant la Unió Europea com l’Estat espanyol no han pres mesures efectives per millorar les nostres condicions de vida ni els nostres drets polítics i socials.

No han derogat una reforma laboral que segueix facilitant l’acomiadament i no ens permet negociar les nostres condicions laborals com a país. Pensen, a més, obrir la porta perquè les empreses privades facin negoci amb les pensions públiques mentre ens fustiguen sobre la seva viabilitat. I no és veritat. Les pensions són sostenibles i no hi ha cap problema demogràfic. El problema és de repartiment de la riquesa col·lectiva.

Això no és tot. L’Estat espanyol no vol adequar el salari mínim a la nostra realitat socioeconòmica i ara discuteixen una reforma fiscal que en lloc de posar el focus en els beneficis de les gran empreses, pensen com repartir les penes entre uns salaris que no han crescut des de fa 20 anys i els guanys obscens d’un oligopolis de portes giratòries.

A més, la poca voluntat del govern espanyol per afrontar el conflicte polític i social entre Catalunya i l’Estat ha queda palesa amb les sentències contra la llei de l’habitatge, contra l’escola en català o els darrers escàndols del CatalanGate i l’ajornament continu de la Taula de Diàleg.

Decidir sobre les nostres condicions laborals, sobre les pensions, sobre els salaris o sobre com repartim unes pujades de preus que ells mateixos han provocat, són necessitats estructurals perquè determinen com distribuïm la riquesa generada col·lectivament i l’equilibri de poders entre els diferents actors polítics, econòmics i socials.

A Catalunya, paradoxalment, només fem de comparsa de totes aquestes deliberacions mentre seguim sotmesos als dictats de l’IBEX35.

L’alternativa és poder decidir per un model productiu sostenible, que no ens relegui a la dependència, la marginalitat i la precarietat. Un model on acabem amb l’atur i la temporalitat reduint la jornada laboral i dignifiquem salaris i cures.

Un model on les pensions siguin viables i els serves públics, el sistema de protecció social i la llengua catalana siguin l’eix central de la nostra societat.

I per fer tot això hem de tenir clares dues coses; que un sindicalisme nacional, de classe i feminista fort és cabdal pel nostre futur, el de la nostra canalla i el de tota la gent gran.

I que hem de canviar el marc polític i social, perquè la independència és la clau que permetrà obrir la porta a debats econòmics, socials, polítics i culturals transcendentals que, d’una altra manera, no podrem fer.

Sergi Perelló i Miró
Secretari general de La Intersindical