L’EINA compareix al Parlament de Catalunya per exigir mesures urgents contra la precarietat juvenil

El proppassat 30 de març l’EINA-Joves de la Intersindical vam comparèixer al Parlament de Catalunya a la Comissió de Polítiques de Joventut, conjuntament amb les altres dues formacions sindicals juvenils. Hi vam exigir mesures urgents per revertir la situació actual de precarietat juvenil.

La taxa d’emancipació dels menors de 30 anys s’ha reduït a la meitat en els últims 15 anys (del 32 al 17%). La taxa d’ocupació juvenil és del 46%, la de parcialitat del 22%, la de temporalitat al 46% i l’atur se situa al 21%; totes elles doblant les taxes de la resta de la població. Els salaris de les persones joves es troben 8.000 euros anuals per sota la mitjana general, 13.000 euros anuals en el cas de les persones menors de 25 anys. I si ens preguntem per la salut mental observem que  un 30% dels joves tenen problemes de salut mental i el suïcidi és la primera causa de mort no natural entre persones joves.

Davant d’aquesta situació, l’EINA vam plantejar als diputats dels diferents grups parlamentaris les nostres propostes per revertir radicalment i urgent aquesta situació. Val  a dir que moltes d’aquestes mesures podrien ser molt més ambicioses si tinguéssim totes les eines i competències d’un Estat. L’Estat espanyol ens limita i ens impedeix avançar en l’emancipació social i nacional.

Principalment vam fer 6 propostes: Renda Bàsica Universal, Salari Mínim català, reducció de la jornada laboral sense reducció salarial, promoció del català, prohibició de les pràctiques no remunerades i canvi de model productiu.

Renda Bàsica Universal: un ingrés periòdic, suficient, incondicionat i universal. Una proposta que assegura la independència, autonomia i la llibertats dels individus en la mesura que redueix les condicions de dominació econòmica. Potencia el poder de negociació col·lectiva; ens permet reformular l’actual model prestacional assistencialista i assegura el dret a existir als col·lectius més vulnerables.

Salari Mínim Català: Malgrat els augments del salari mínim estatal, se situa molt lluny de la mitjana salarial.  A més a més, hem de sumar-hi el fet que un SMI comú no té en compte les diferències de poder adquisitiu a cada territori. Per aquest motiu, i seguin les indicacions de la OIT, és imprescindible territorialitzar el salari mínim establint una SMI català que equivalgui a un 60% del salari mitjà, és a dir, uns 1300 euros mensuals.

Reducció de Jornada Laboral: L’automatització dels processos industrials i l’avenç tecnològic ens aboquen directament a un increment de la productivitat que permeten reduir el temps de treball necessari. Més de 100 anys després de la jornada laboral setmanal de 40 hores, és el moment d’apostar per una nova reducció de la jornada.

Promoció del català: És un dret de tots els treballadors poder desenvolupar la seva feina en català, lliures d’obstacles imposats que impedeixen la integració i la cohesió en un dels àmbits més importants de relació entre individus com és el lloc de treball. Lluny d’entendre els treballadors com a mers agents econòmics, hem de concebre’ls com a subjectes de drets i, entre ells, els seus drets lingüístics en l’entorn de treball.

Prohibició de practiques no remunerades: Malgrat són una formula que pretén impulsar la inserció laboral de les persones joves i esdevenir una primera experiència per aprendre i formar-se; en l’actualitat, els abusos de certes empreses sotmeten el jovent a condicions molt precàries. Per això, en consonància amb les reclamacions del Parlament Europeu, exigim la prohibició de les practiques no remunerades per constituir una forma d’explotació de les persones joves que viola els seus drets mes bàsics.

Canvi de model productiu: Cal que apostem per la indústria i per una política de suport generós a aquest sector. I no només apostar per la industria, sinó fer-ho amb visió de futur; des d’una perspectiva tecnològica i d’innovació. Necessitem mesures que combatin un sector empresarial al·lèrgic al risc (com pot ser una banca pública que faci apostes estratègiques) i revertir l’escassa aposta innovadora (el sector industrial només rep el 3% de tot el finançament del sistema R+D+i). La reindustrialització és també una qüestió de sobirania econòmica. És clau tenir una indústria forta que ens permeti ser capaços de produir allò que necessitem, reduint l’actual dependència de terceres països, i fent-nos  més resilients davant de tot tipus de crisis