Salaris i país, de Sergi Perelló

L’Organització Internacional del Treball (l’OIT, a manca que algun dia tingui dades del nostre país) deia que el pes dels salaris a l’estat espanyol el 2009 havien passat del 66,6% del PIB al 61,3% el 2017. Així mateix, l’Economic Policy Institute ens deia que el 1964 els executius guanyaven 20 vegades més que els treballadors, 122 vegades més el 1995 i 303 vegades més el 2014. Però, a més, Jan Eekhout, autor de The Profit Paradox, ens explicava que el 1980 els beneficis de les empreses amb relació als costos laborals eren del 10% i que a 2012 ja eren del 43%.

Fins i tot el Ministeri d’Economia espanyol publicava fa poc que els augments salarials acordats en la negociació col·lectiva van suposar una equiparació del 12% el 1980 fins a ensorrar-se el 2021 a només un 2%. I és que el 2003 el 70% dels treballadors tenia encara garantit al seu conveni l’equiparació salarial amb l’IPC mentre que el 2021 no arribava ni al 20%.

Hi ha diversos elements que influeixen en els salaris. La ideologia dels governants i les regulacions -o desregulacions- que endeguen hi tenen força a veure. Una de les claus, però, és el model productiu. El 2019, a Barcelona, el salari mitjà a l’hostaleria era de 17.638 €, un 40% per sota de la mitjana i molt lluny dels 40.343 € de la indústria.

El problema d’aquesta darrera constatació és que al mateix any la indústria al nostre país només representava el 19,3% (el 1974 era del 45%) mentre que la construcció i els serveis representaven el 79,7%. Un 25,1% dels serveis estava vinculat al comerç, els transports i l’hostaleria, molt caracteritzats per la precarietat i baixos salaris.

La recomposició del model econòmic industrial cap a un de serveis i rendista ha acabat generant la pèrdua de poder adquisitiu i precarietat entre els treballadors debilitant el sistema de protecció social. La prova és que només en nou anys, entre el 2008 i el 2017, el salari mitjà a Catalunya va caure un 4,2%.

Les 8 reformes laborals -de les 25 que hi ha hagut- que hem patit als Països Catalans sota administració espanyola els darrers decennis ha minat la capacitat de negociació dels treballadors. Han abaratit l’acomiadament i han facilitat la instauració d’un model econòmic especulatiu de poca qualificació laboral, salaris baixos i precarietat.

El context global hi té a veure, però és indiscutible que les regulacions pròpies permeten determinar la direcció del model productiu. Les reformes laborals del PSOE i PP de 2010 i 2012 han estat devastadores pel mercat laboral i pel model productiu. Aquestes desregulacions han acabat condicionant el model productiu industrial i minorant els drets del conjunt de les majories treballadores.

De fet, han estat la catifa pel dúmping social, pel desmantellament industrial i per la instauració d’un model de poc valor afegit, poca qualificació i baixos salaris. Un fracàs absolut. A Catalunya encara mantenim cert teixit productiu, però estem retrocedint inexorablement cap a un model rendista i de precarietat inassumible per una societat moderna basada en el benestar col·lectiu.

Un dels elements més nocius pel nostre país són els salaris baixos amb l’afegit d’un salari mínim molt allunyat de la realitat socioeconòmica del nostre país que només acaba reproduint els esquemes de la precarietat. Un 21,7% de la població de Catalunya és pobra, amb feina o sense. Estem parlant d’1.600.000 persones dels 7,5 milions que som.

La darrera modificació de la reforma laboral ha estat una oportunitat perduda i el petit augment del salari mínim a nivell estatal no modifica l’escenari de precarietat social que patim. En què millora l’equitat si no tenim ni un salari mínim adequat al nostre país que arrossegui els sous més baixos cap amunt? La bretxa de gènere té molt a veure en aquesta precarietat tan amagada de les cures.

A més, com pot ser que a Catalunya el 14% dels treballadors siguin pobres? Estem parlant de gairebé 1 milió de persones que tenint feina no arriben a final de mes. Hi ha qui ha estès que les pujades salarials destrueixen ocupació, com el Banc d’Espanya, però no és cert. Totes les dades, tant estatals com internacionals, demostren que establir salaris mínims i apujar salaris redueixen l’atur i milloren el benestar i la protecció social.

La dificultat més gran que tenim com a país és no tenir capacitat legislativa per determinar el salari mínim. Un salari mínim que és prou lluny dels 1.000 euros decretats pel govern espanyol i que a Catalunya hauria de ser de més 1.300 euros segons la nostra realitat socioeconòmica. I això sense comptar la gran pujada de preus d’enguany.

De moment no podrem millorar les condicions de la majoria de treballadors i treballadores del nostre país. Ja hem vist com les han gastat el govern espanyol, la CEOE i els sindicats majoritaris quan ens han dit que no hi havia alternativa a la seva reforma laboral i que no es podia moure ni una coma.

Sense un marc polític i social diferent, que hauria de ser en forma de República catalana, és gairebé impossible bastir propostes integrals que avancin cap a un model productiu sostenible i un sistema de protecció sociolaboral adequat al nostre país.

No estaria malament, de moment, arribar a un acord entre tots els agents socials i el govern del país per establir un salari mínim de 1.300 euros en tots aquells àmbits on és possible (administracions, licitacions, subcontractacions, etc…). El país és construeix amb drets socials. Ara també.

Sergi Perelló i Miró
Secretari General de La Intersindical

Construïm el futur! – SMI, la garantia d’una societat justa i digna