Dones i migrades, article de Judit Moreno Alonso

La Paola és colombiana, té 33 anys, és doctora en ciències ambientals, actualment viu a Barcelona i es prostitueix per poder enviar diners a la seva família perquè no té permís de residència i treball, inclosos els seus fills.

La Samanta és veneçolana, té 18 anys tot just fets, va arribar a Barcelona fa un mes i mig ella sola. Està acollida a una casa de monges, on es va haver de refugiar quan va quedar al carrer perque el seu xicot la va fer fora després d’enganyar-la. Els seus pares són periodistes i van participar activament en una campanya electoral, pel que estan amenaçats de mort actualment i van decidir vendre tot el que tenien i enviar la seva filla petita a Espanya. Segurament la seva sol.licitud de protecció internacional serà denegada, com el 95% de les sol.licituds a l’Estat espanyol.

La Mbassa és senegalesa, té 39 anys i una filla de 14. Després d’arribar a Espanya fugint de la mutilació genital femenina per protegir la seva filla, tot travessant el desert i el mar en una patera, havent estat violada i agredida pel camí, va aconseguir regularitzar la seva situació administrativa. Tot i això, pateix de la malaltia de Lupus i no pot treballar el necessari per mantenir-se ella i la seva filla, per això està valorant, amb tot el dolor del seu cor, enviar-la a Senegal amb la seva família.

Aquestes són 3 històries reals de 3 dones reals, i migrades. Són 3 històries travessades per les injustícies, el patiment, la mort i la fugida endavant. Algunes d’aquestes dones arriben en avió, a altres no els queda més remei que venir de la mà de les màfies misògines i posar en perill la seva vida per trobar d’aconseguir tenir una vida que pagui la pena viure. Aquestes històries molt resumides són les històries de les nostres veïnes, les dones que cuiden els nostres avis i les nostres filles, i les històries de les dones que recullen les nostres fruites al camp. Al cap i a la fi, les nostres companyes, les nostres iguals nascudes en llocs molt més difícils que el nostre. I qui no fugiria? Qui no ho apostaria tot quan no tens res a perdre? Jo només desitjo no haver de prendre mai la decisió d’haver d’explotar la meva sexualitat i el meu cos perquè la meva família pugui menjar cada dia…

Aquest 8M no podem oblidar les dones que són víctimes no només del masclisme, sinó també, entre d’altres, del racisme. I com a exemple l’institucional. El policial, l’administratiu, el laboral… no podem definir-nos només com a dones, l’interseccionalitat ens fa humils i diverses. Davant el privilegi d’haver nascut blanques i al nord global hem de posar al servei de les nostres companyes que pateixen el racisme la nostra mà i, per què no? El nostre puny enlairat. I no només per posar al seu servei el nostre privilegi, com a víctimes del racisme i el masclisme. Aquestes dones són guerreres, són fortes, valentes i a sobre estan cuidant-nos, netejant-nos, cuinant-nos i recollint les nostres fruites. Per tant, estan mantenint la vida essencialment mentre altres dones amb més privilegis ens dediquem al món laboral tot lluitant contra els sostres de vidre, l’heteropatriarcat i aconseguint una conciliació familiar que, moltes vegades, depén d’aquestes altres dones menys privilegiades.

Per aquest 8M m’agradaria veure com l’antirracisme i el feminisme van de la mà, com les dones cridem a l’uníson que volem igualtat, però també entre dones diverses. Voldria veure com les dones de diferents classes socials i religions, ètnies i colors de pell s’agafen de la mà i amb la mirada ferma al davant avancen sense trepitjar cap companya.

Prenem consciència de la nostra pròpia interseccionalitat, dels nostres privilegis i les nostres opressions. Només així aconseguirem fer un front feminista on totes les dones es vegin representades

Judit Moreno Alonso, jurista d’estrangeria