El “tamany” no importa… o sí?, article d’opinió de la sectorial d’Administracions Locals

Article d’opinió de Jordi Pons Ferrer, secretari de Petits Municipis de la Sectorial d’Administracions Locals de La Intersindical

Arran de la polèmica sorgida per les jubilacions d’or d’alguns funcionaris del Parlament de Catalunya s’ha tornat a estendre la brama que els treballadors públics “cobren molt i viuen molt bé”. Doncs sobre això voldríem fer alguns aclariments.

I si us diguéssim que centenars de treballadores i treballadors municipals d’arreu del país, poble per poble, ajuntament per ajuntament, treballen en condicions precàries i amb sous de misèria? Doncs SÍ!

A més la majoria d’aquestes feines precàries i no reconegudes es dona la casuística, massa estesa, que son ocupades per dones. Per no parlar de l’abús de temporalitat on ens poden tenir en precari durant anys amb el que això comporta de,

  • no reclamació de drets
  • fer feines que no corresponen de forma continuada i no poder dir res
  • no poder protestar perquè pots perdre el teu lloc de treball

De fet, aquesta pràctica és habitual als ens locals.

A molts dels ajuntaments petits s’abusa, i la majoria dels treballadors són laborals, tot i que ocupin llocs de treball estructurals. D’aquesta forma és com ens tenen lligats, subjugats i sense protestar, i així  els càrrecs polítics (que recordem, haurien de ser temporals) poden pagar-nos el que els plagui.

Tenim companys i companyes que, tot i fer jornada completa, no arriben ni als 1000 euros mensuals, amb carregues de treball inassumibles i fora de control. Treballadores sense les eines ni epis necessaris per poder desenvolupar les seves feines. O companyes que han ocupat un lloc de treball i els hi atribueixen feines de categories superiors amb el mateix sou i sense reconeixement. Aquesta també és la realitat que es viu, dia a dia, als ajuntaments de Catalunya.

Podríem pensar que el que estem exposant és un fet puntual, però no és pas així. És un problema és generalitzat arreu de l’administració publica catalana. Només cal mirar, per exemple, l’estudi retributiu de la Diputació de Barcelona per fer-vos-el càrrec.

Els treballadors i treballadores públics dels ens locals d’aquest país tenim un repte majúscul, històric i de justícia social per resoldre, i alhora cal conquerir uns drets que ens son arrabassats per una qüestió de mida.

Hom podria pensar que, és clar,  un salari d’un treballador d’un poble no pot ser el mateix que el d’una ciutat perquè les tasques, necessitats o els preus no són les mateixes. Llavors ens hauríem de preguntar si la feina dels jardiners d’un poble és inferior als d’una ciutat? Es que els arbres del poble són més petits o més baixos? O els nens i nenes de l’escola bressol del poble són diferents dels d’una ciutat? És que no es mouen ni ploren, ni tenen les mateixes necessitats?

Pensar i defensar això és carregar-se el principi bàsic de Igual treball, Igual Salari pel qual hem lluitat tota la vida.

Des de La Intersindical reclamem que a Catalunya el salari mínim sigui de 1300 euros i així s’ajusti al criteri d’organismes internacionals com l’Organització Internacional del Treball (OIT), que recomanen que la renda mínima sigui equivalent al 60% del sou mitjà i que estigui regionalitzada, per evitar generar desigualtats en el poder adquisitiu dels diversos territoris d’un mateix àmbit, tant a l’empresa pública com privada.

I si bé és cert que a l’empresa privada és on trobem més reticències per part dels sindicats del règim, i de la patronal, alhora d’aplicar aquest SMI, al sector públic, com a punta de llança dels drets socials i laborals, hauria de ser un deure. I això depèn directament dels partits polítics, de tots i cadascun d’ells.

El que reclamem són unes condicions retributives comunes i de referència per a tots els treballadores públics de Catalunya, sota la premissa Igual treball, Igual Salari; independentment de la grandària, que com ja em vist no condiciona la càrrega de feina, ans al contrari.

I tot això es pot resoldre amb voluntat política. Tant a l’empresa privada com a la pública, tots els catalans i catalanes estem subjectes a la voluntat dels partits espanyols i dels sindicats del règim. Però a les administracions catalanes els nostres polítics si volen, ho poden canviar.

No n’hi ha prou en dir que s’és d’esquerres o sensible a les qüestions socials i laborals. Els partits polítics i els seus representants tenen l’obligació de fer alguna cosa, de complir amb els seus programes i compromisos un cop exerceixen càrrecs de responsabilitat a l’administració local, començant pels drets dels seus treballadors i treballadores.

 

Jordi Pons Ferrer
Secretaria de Petits Municipis
Sectorial d’Administracions Locals de La Intersindical