La Intersindical mostra la seva preocupació per un projecte de pressupostos 2022 de la Generalitat de Catalunya insuficients en serveis socials post-pandèmia

El 2022 hi ha un pressupost total de 3.869 milions €. Un 30,5% més que el pressupost del 2020.  Les xifres del pressupost de polítiques socials dels anys del  2017 i del 2020 no són equiparables amb les dels anys anteriors perquè la conselleria d’afers socials i família incloïa també treball.

Renda garantida de ciutadania. 400 milions € per la renda garantida ciutadania (200.000 beneficiaris). Així mateix, es contemplen 4 milions per engegar un prova pilot de renda bàsica universal. 

Política d’habitatge. Gairebé 770 milions. Principals partides:  (1) 387milions per les aportacions per ajuts  i subvencions destinades a la rehabilitació; (2) 141 milions per construir o comprar via tempteig i retracte 3.300 habitatges públics; i (3) 100 milions per ajuts al pagament del lloguer. 

Foment de l’ocupació. Les polítiques de foment de l’ocupació s’emporten 878 milions  del pressupost. Aquest any arrenca el pla de l’Estratègia catalana de Seguretat i Salut Laboral. 

Valoració de La Intersindical

  1. Accés a l’habitatge. Un altre problema endèmic del nostre país, que només es pot abordar amb perspectiva estratègica a llarg termini si l’objectiu és solucionar-lo. Anar saltant de pedaç en pedaç no serveix per a res. L’ideal seria que l’administració pública es convertís en un veritable agent immobiliari en el mercat, fins a l’extrem que tingués capacitat de condicionar-lo. Ara això no passa, perquè, per exemple, les polítiques d’ajuts per pagar els lloguers el que fan és precisament el contrari. No trenquen la lògica del mercat sinó que s’hi adapten. Disposar d’un parc públic d’habitatge de lloguer extens i distribuït en el territori seria idoni. El problema, com demostren diferents experiències europees, és que la clau per garantir la viabilitat d’aquests parcs és assegurar-ne una bona gestió. I no és fàcil. Ho ratifica la privatització massiva de parcs públics d’habitatge arreu d’Europa.

  2. Llei de la dependència. Quan es va aprovar se la va titllar de quarta pota de l’estat del benestar. La realitat va ofegar la pirotècnia retòrica. El drama de les residències d’avis viscut durant la pandèmia de la Covid palesa que queda molta feina per fer. Com en el cas de les escoles bressol, el dèficit de residència públiques és clamorós, perquè el recurs privat és inaccessible per una gran majoria de la població. Però més enllà de les residències, és primordial bastir un sistema d’atenció domiciliària per agent gran potent així com articular una xarxa àmplia de centres de dia arreu del territori. El benestar de les persones grans és un signe de solidaritat màxima, que, malauradament, sovint es bandeja.  

Des de La Intersindical, tot i l’increment, considerem que després de dos anys de pandèmia, les necessitats de serveis socials poden esdevenir molt elevades, amb moltes famílies que se situen en el llindar de la pobresa, en un sentit ampli i també en qüestions particulars, com ara pobresa energètica o bé situacions concretes com a necessitats específiques de persones grans que viuen soles o col·lectius que fins ara no havien necessitat el suport de serveis socials i amb la pandèmia en requeriran.  De la mateixa manera cal preveure un nou allau d’impagaments de lloguers i d’hipoteques, que pot provocar necessitats de pobresa d’habitatge amb necessitats greus a cobrir.