Des de La Intersindical valorem el projecte de pressupostos de la Generalitat 2022 com a insuficients per avançar com a país i sortir de l’atzucac de la pandèmia

Amb aquest article iniciem una sèrie de textos d’anàlisi que conformen un monogràfic sobre el projecte de pressupostos per a la Generalitat de Catalunya 2022. Podeu accedir a la resta de la sèrie picant els enllaços següents:
2.- La Intersindical valora com a insuficient el projecte de pressupostos de la Generalitat de 2022 per revertir les retallades en sanitat i recuperar-se després de la pressió viscuda després de la pandèmia

3. –La Intersindical considera insuficient l’increment en Educació del projecte de pressupost de la Generalitat per 2022, ja que ens situa a nivells de 2010
4.- La Intersindical mostra la seva preocupació per un projecte de pressupostos 2022 de la Generalitat de Catalunya insuficients en serveis socials post-pandèmia

Des de La Intersindical, en termes generals considerem que el projecte de pressupostos per a la Generalitat de Catalunya 2022 són insuficients per a satisfer les necessitats de la ciutadania, són una bona declaració d’intencions, però no ens permeten avançar com a país ni sortir de l’atzucac de la pandèmia.

Fent una valoració detallada:

  1. Un salt endavant relatiu. Suposen un salt endavant quant a la despesa, sobretot en educació i sanitat, però no podem oblidar quin era el punt de partida.
  2. Reptes estructurals. Els pressupostos són anuals, però la perspectiva política que les ha d’impregnar ha d’anar més enllà de solucionar les urgències immediates. Els pressupostos han de servir per assentar les bases per construir un país on la majoria visqui i no sobrevisqui.
  3. Lligats de peus i mans per Espanya.  Mentre siguem una comunitat autònoma espanyola, és necessari articular els mecanismes que ens permetin, almenys, treure el cap per qualsevol escletxa. Encara que sabem que ens espera un cop de mai en forma de sentència del tribunal constitucional. En aquest sentit, i ja fa anys que la proposta s’arrossega, cal treballar per aconseguir disposar d’una banca pública catalana, capaç d’operar en el mercat financer internacional, i que jugui el paper de banc de desenvolupament nacional.
  4. Les apostes fàcils no són la solució. És evident que el turisme és un recurs econòmic que no e s pot bandejar. Seria temerari. Una cosa diferent és consolidar el model com s’ha desenvolupat fins ara: especulatiu, insolidari i depredador. Ni una macroprojecte de casinos aportarà llocs de treball de qualitat ni uns jocs d’hivern permetran reteixir les comarques de muntanya. Això són solucions de perdedors. Com dèiem, cal anar més enllà. Ser més agosarats per planificar un país de futur que no resti hipotecat pels interessos de rendistes i especuladors.  

 Mentrestant, tenim un país que s’engruna: 

a/ Salaris estancats de de fa 20 anys. En el període 2007-2019 el PIB per habitant a Catalunya ha crescut un 15% acumulat, però, en canvi, els salaris reals es troben estancats a nivells de fa 20 anys.

b/ Precarietat laboral. El 2020, a Catalunya es van firmar 2.239.613 contractes. Els indefinits van representar el 13,9% mentre que els temporals el 86,1%. I entre aquests, el 48,2% van ser eventuals per circumstàncies de producció i el 37,2% d’obra i servei.

c/ Una taxa d’atur que rarament baixa de dos dígits. El setembre a Catalunya hi havia 378.470 persones sense feina. Una problema estructural que s’arrossega des de fa decennis. La dada més sagnant és que Catalunya té la segona taxa d’atur juvenil (de 16 a 24 anys) més alta de la Unió Europea: 30%.

d/ Abandonament escolar prematur. A Catalunya, l’índex  tingui un 17,4% d’abandonament escolar prematur entre els joves de 16 a 24 anys és del 17,4% (2020) 7 punts per sobre del conjunt de la Unió Europea i un 1% superior a la xifra d’Espanya.

e/ Pobresa en expansió (Enquesta condicions de vida. 2020)

 – Taxa risc de pobresa: 26,3%
Població amb dificultat o molta dificultat per arribar a finals de mes: 22,0%
– Taxa de pobresa: 21,7%
– Població no es pot permetre setmana de vacances: 30,6%
– Llars van declarar haver demanat ajuda per a béns bàsics: 13,9%
– Índex de desigualtat-Gini (0 és igualtat absoluta): 31,7%

f/ Salari mínim de referència. El pressupost del 2020 incloïa un article que obligava al Govern a fer un estudi per a finals d’aquell any on es quantifiqués el cost d’aplicar aquest salari mínim al sector públic català i a la contractació pública, per tal de calendaritzar-ne la seva implementació.  Per les circumstàncies de la pandèmia no es va fer, però caldria tornar a introduir-ne aquest element dins les exigències al Govern.

Aquesta situació exigeix i mana articular pressupostos expansius en la línia de la proposta actual que fixin objectius a curt i mig termini que permetin garantir el benestar a la majoria.  Faltaria, per exemple, avaluar positivament la  dotació de quasi 100 milions d’euros al nou Departament d’Igualtat i Feminismes.

Ara bé, cal analitzar el perquè d’aquestes limitacions del projecte de pressupost de la Generalitat de Catalunya de 2022 i no podem obviar l’evidència: no som un estat i vivim entre l’espasa espanyola i la paret neoliberal.

Sembla una excusa recurrent, però és bo recordar-ho: avui, Catalunya és una comunitat autònoma espanyola. Per tant, no gaudeix d’autonomia financera, sinó que resta sotmesa i condicionada a la política econòmica i fiscal del Govern espanyol. I és bo recordar-ho per subratllar que només la independència ens pot situar en un estadi de llibertat en el qual serà possible replantejar (de dalt a baix) el model econòmic vigent.

El jou espanyol no només es manifesta, com veurem, a través del model de finançament, sinó també quan Catalunya ha intentat definir un model social propi. L’estat espanyol, emparat pel tribunal constitucional, l’ha desballestat de soca-rel. Recordem-ho:

  1. Codi de consum renovador de les males pràctiques de les grans empreses;
  2. Decret llei contra la pobresa energètica;
  3. Llei d’imposts als habitatges buits;
  4. Llei d’igualtat efectiva entre homes i dones;
  5. Llei d’emergència residencial que aturava els desnonaments;
  6. Llei de voluntats digitals;
  7. Llei contra el canvi climàtic i etc.     

A l’altra banda de l’espasa espanyola hi ha la paret neoliberal. El mantra del control rigorós del dèficit i el deute públic materialitzat amb el famós “pacte d’estabilitat i creixement” de la UE. Pacte que estableix les dues presumptes regles d’or: deute públic màxim del 60% i dèficit públic màxim del 3%. En el cas de les anomenades comunitats autònomes, aquest binomi normatiu paladí de l’austeritat encara s’ha aplicat amb major rigor. Paradoxalment, arran de la crisi econòmica i social deriva de la Covid, la UE va decidir suspendre l’aplicació del citat pacte i, no només això, que de cara a l’any que ve es planteja flexibilitzar-lo. Mentrestant, però, l’estat espanyol, que es beneficia de la política fiscal i monetària expansiva, no l’aplica a Catalunya i pel 2022 l’imposa un dèficit màxim del 0,6%.

Catalunya no pot tenir política econòmica i fiscal pròpia

Quin són els tres impostos que articulen un sistema fiscal perquè en són l’espina dorsal? L’IRPF, l’IVA i l’impost de societats. La capacitat normativa de Catalunya sobre aquests tres tributs és nul·la excepte pel que fa al tram autonòmic (50%) de l’IRPF. Tres tributs que delimiten el grau de redistribució de la riquesa generada col·lectivament d’un Govern.

Les reformes dutes a terme sobre aquests tipus impositius ha suposat reduir-ne la tributació als grans rendistes mentre es castigaven les rendes del treball en benefici de les del capital i, alhora, es gravava més el consum general que no pas el de luxe. La conseqüència immediata d’aquesta política tributària a favor dels rics ha estat l’augment de la desigualtat, el deteriorament dels serveis públics i l’increment de la pobresa. Mentrestant, Catalunya ha d’acatar, encara que també aquí n’hi ha que aproven aquest model. No s’ha d’oblidar. Però també recordar, com hem apunta més amunt, que quan el Govern català ha intentat esmenar les polítiques neoliberals, encara que només fos per pal·liar-ne els efectes nocius, el Govern espanyol, amb el tribunal constitucional d’ariet, ho ha impedit amb contundència.

Primer. Una política fiscal de joguina
Els ingressos de matriu espanyola, vinculats al model de finançament, representen més del 80% dels ingressos del pressupost català. El 60% del quals deriven del tram autonòmic de l’IRPF i la part cedida de l’IVA. Per tant, les fonts de finançament sobre les quals el poder del Govern català és absolut tenen un pes, podríem dir-ne, insignificant. El 2020 (dades provisionals) sobre un pressupost de 32.521 milions d’euros, els ingressos propis i cedits van representar només un 9,5%.

Enguany, aquest dinàmica no variarà gaire, encara que les previsions apunten que els ingressos per impostos i cedits sumin 4.684 milions d’euros. Més enllà del ball de números, les conclusions són dues:

    1. Capacitat limitada per redistribuir la riquesa via impostos. Catalunya no pot fer política fiscal. Només gesticulació fiscal. Per tant, la capacitat de l’executiu català per redistribuir la riquesa generada col·lectivament via impostos és limitadíssima. Per tant, l’única via és a través de polítiques públiques que garanteixin uns serveis públics universals i de qualitat.
    2. L’aportació econòmica dels impostos propis és irrisòria. Sovint s’alcen bonics castells conceptuals sobre la bondat de determinades figures impositives pròpies, per exemple les vincules al canvi climàtic, que, a l’hora de la veritat, aporten econòmicament ben poc als ingressos pressupostaris, però molt des de la perspectiva moral. Potser és això el que compta.

Segon. Principi d’ordinalitat. Segons aquest principi, la solidaritat interterritorial no pot provocar que, després del repartiment de recursos, una comunitat passi a tenir-ne menys que una que inicialment era més pobra. Malgrat això, any rere any, Catalunya és el territori que més recursos aporta per habitant, clarament per sobre de la mitjana. 

Tercer. Dèficit fiscal recurrent. Un dèficit fiscal endèmic (avaluat en 16.000 milions d’euros anuals), més un finançament per sota de les necessitats del país,  acompanyat d’una execució sempre incomplerta de les inversions que pertoquen a Catalunya per part de l’Estat, provoca dèficits estructurals que repercuteixen greument sobre la ciutadania.

Així doncs, sense autonomia econòmica i fiscal restem en mans dels capricis de l’estat espanyol i no es poden fer uns pressupostos de la Generalitat de Catalunya que puguin satisfer les necessitats reals dels catalans i de les catalanes.