Cinc anys dels Acords de Pau a Colòmbia: “el poble no es rendeix”

imatge de la firma dels acords de pau de Colòmbia

El 24 de novembre de 2016 les FARC-EP i el govern de Juan Manuel Santos segellaven l’Acord de Pau definitiu amb el qual es proposaven posar punt final a dècades d’un conflicte armat que ha dessagnat Colòmbia. Cinc anys més tard, els greus incompliments de l’Estat, així com la persistència de les raons estructurals que van provocar el conflicte polític, social i armat, continuen retenint al país en una guerra que sembla no tenir fi.

Colòmbia és un dels països amb més desigualtats de l’Amèrica Llatina i el món. Històricament, tant el poder polític, com l’econòmic, s’han concentrat en poques mans. L’extrema desigualtat en el repartiment de la terra, n’és un dels millors exemples. El conflicte armat és la mostra més cruenta de tots els altres conflictes que arrossega el país. Tot i que la guerra es remunta a dècades enrere, és des dels anys noranta i especialment principis dels dos mil, amb l’arribada a la presidència d’Álvaro Uribe, quan aquesta experimenta la degradació més gran, concentrant bona part de les pitjors atrocitats al llarg d’aquest període.

Uribe no només fou qui aplicà de la mà del govern dels Estats Units una ofensiva militar que va emparar tota mena de violacions als drets humans sota la seva administració, sinó que després també ha estat i és un dels més acèrrims enemics del procés de pau. És important remarcar que el contingut dels Acords anava més enllà del silenci de les armes, assentant uns mínims que comencessin a canviar tímidament algunes de les raons estructurals del conflicte. Així, doncs, establien les bases per un procés de memòria, veritat, justícia, reparació i no repetició dels crims comesos durant el seu mandat. Uns interessos que l’expresident i les oligarquies colombianes no estaven disposades a cedir fàcilment.

L’any 2018, amb l’arribada del govern d’Ivan Duque, va quedar aplanat el camí per l’incompliment de què s’havia signat. L’Acord final constava de cinc punts que anaven des de la fi de l’enfrontament armat, fins al dret a la participació política, passant per reformes en el repartiment de la terra, solucions al problema de les drogues o reconeixement i reparació per les víctimes. Segons el darrer informe de l’Institut Kroc, institució que avalua periòdicament els avenços dels compromisos, la implementació de l’Acord va avançar només dos punts percentuals entre novembre de 2019 i novembre de 2020, passant del 26% al 28%. Unes xifres que parlen per si soles.

Enguany l’aniversari de la firma dels Acords ve precedit per mesos d’unes mobilitzacions socials històriques davant les quals el govern ha respost amb una violència brutal. Segons dades de l’ONG Temblores, les manifestacions del Paro Nacional van deixar 44 persones assassinades, 90 mutilacions oculars i 35 víctimes de violència sexual a mans de la força pública. A aquestes dades cal sumar-hi la dels presos polítics arran de la repressió duta a terme per l’Estat des que les protestes van començar a minvar, que segons la Fundació Lazos de Dignidad ja en sumen més de cent.

Respecte a aquest punt, és important assenyalar com molts d’aquests joves detinguts i empresonats per la seva participació al ‘Paro Nacional’ són víctimes de muntatges policials i judicials que l’Estat ha emprat com a estratègia repressiva contra la militància juvenil al llarg de dècades. El darrer estudi realitzat per la Unitat d’investigació periodística de la Universidad Politécnico Grancolombiano, mostra com l’Estat no ha aconseguit demostrar la culpabilitat del 95% dels més de 10.741 joves que al llarg dels darrers divuit anys han passat per processos judicials amb poques garanties.

Ser un jove compromès a Colòmbia pot significar pagar un preu molt alt. Igual que ser un activista social o un defensor de drets humans. En aquest darrer cas, l’organització Indepaz comptabilitza més de mil els i les activistes socials assassinades des de la signatura dels Acords avui fa cinc anys. Una violència que, tal com ha passat històricament, colpeja de manera especial a la pagesia, els pobles indígenes i el poble afrodescendent. Aquesta trista realitat també ha impactat durament als qui van fer el pas de comprometre’s amb la pau, ja que al voltant de tres-cents excombatents de les FARC han estat assassinats des de la firma dels Acords.

Aquest cinquè aniversari de la signatura definitiva dels Acords arriba a les portes d’un any electoral que pot esdevenir clau, obrint la possibilitat que mitjançat la gran coalició agrupada al voltant del ‘Pacto Histórico’ l’esquerra arribi per primera vegada al govern nacional. Tanmateix, aquest tampoc serà un camí fàcil, tant pel fet que els períodes electorals a Colòmbia solen ser moments on la violència es fa encara més present, com perquè existeixen nombrosos dubtes respecte a si l’uribisme renunciarà resignadament a part del poder que ha exercit durant tants anys.

Les responsabilitats d’aquest conflicte traspassen les fronteres de Colòmbia. Si la comunitat internacional pretén mantenir un compromís honest amb el procés de pau, cal posar fi a les complicitats amb les violacions als drets humans comeses per l’Estat colombià. En l’informe presentat per la Delegació catalana que viatjà a Colòmbia el mes de juny en solidaritat amb el ‘Paro Nacional’, de la qual La Intersindical hi vam formar part, s’apunten una sèrie de recomanacions en aquest sentit. Entre moltes altres, s’expressa la necessitat d’acompanyar i observar les eleccions del 2022 a fi de verificar que es desenvolupin en un marc democràtic.

Amb tot, com canten a Colòmbia, “el poble no es rendeix”. Les mobilitzacions dels darrers anys, i molt especialment d’aquest 2021, en són la prova més recent. És la incansable persistència de generacions que han cregut a assolir una pau justa, el que encara avui manté viva aquesta esperança. Malgrat que davant la realitat descrita sembli qüestió d’un miracle poder-hi arribar. Les eleccions de l’any vinent suposen, sens dubte, una possibilitat històrica per continuar fent passos en aquesta direcció. Com digué Gabriel García Márquez: “creo en los milagros, cómo voy a decirte que no creo en la paz”.

Jordi Campabadal Graus