La Intersindical, davant de l’agressió contra l’escola en català a l’estat francès

Quaranta-nou anys després de l’annexió del nord del país a la corona francesa, Lluís XIV declara que la perseverança dels catalans del Rosselló, del Vallespir, del Conflent, del Capcir i de l’alta Cerdanya en l’ensenyament i en l’ús públic de la llengua catalana de la llengua catalana «repugna» i és «d’alguna manera, contrari a la seua autoritat i a l’honor de nació francesa», i per això s’afanyarà a prohibir-los i a incloure en aquelles planes i valls al peu del Canigó l’orde del Jesuïtes amb l’encàrrec d’instruir els nins i les nines en llengua francesa. Poc després arribarà la prohibició de viatjar al sud de l’Albera a estudiar en les universitats del Principat.

A final del segle XVIII, cauran l’antic règim i, amb ell, la monarquia, i en el seu lloc, una Convenció republicana rebrà favorablement un Rapport, de l’abbé Grégoire sur la necessité et les moyens d’anéantir les patois et d’universaliser l’usage de la langue française, un raport amb un títol que és una declaració d’intencions que no deixa espai al dubte, i que indica que la persecució lingüística iniciada amb la monarquia tindrà continuïtat en el nou règim, i en els que el seguiran. La instrucció pública, universal i obligatòria, sempre és clara: «Soyez propres, parlez français.»

Mentrestant, gairebé set mil joves nord-catalans moriran per la França que els oprimeix durant la Primera Guerra Mundial (tres de cada deu mobilitzats). S’afegiran als que havien mort en els guerres franceses anteriors, i als que moriran durant la Segona Guerra Mundial i les guerres colonials de la república. A ells caldrà sumar-hi els qui, al principi de tot, havien mort combatent la partició de Catalunya i l’annexió francesa.

Cinquena República, la constitució francesa estableix en el seu article segon que «la llengua de al república és el francès». El català, segons l’article 75-1 resta relegat al paper de patrimoni de França, sense més indicacions. La prohibició, l’arraconament, la humiliació no s’aturen.

A més, milers de joves nord-catalans emigren al nord perquè la Catalunya annexionada a França és un dels territoris més pobres de la república. Alhora, arriben molts funcionaris francesos, i desenes de milers de jubilats del nord es traslladen a Catalunya atrets pel sol, la mar i el clima. Francesos de les colònies, repatriats, són també reubicats al Rosselló. La població catalana és minoritzada

I malgrat tot, amb una tenacitat de ferro i contra tota mena d’impediments, els catalans construeixen una xarxa d’escoles maternals en català, la Bressola, i poc després introdueixen  el català a l’ensenyament públic a través de l’associació Arrels. És la voluntat de ser, de què parlava Vicens Vives.

A principis l’abril d’enguany, els parlamentaris francesos aproven una llei (l’anomenada Loi de Protection Patromoniale et Promotion des Langues Régionales) que dóna oxigen a les llengües de la república altres que el francès. En cap cas s’estableix la igualtat entre els parlants d’aquesta llengua i els de català (i de la resta de llengües de la república), però les potencialitats de la nova norma són moltes, sobretot si ho comparem amb al que hi ha hagut fina a aquest moment.

Tanmateix, l’alegria dura poc a casa de l’ocupat. Seixanta-un diputats de l’Assemblea Nacional recorren la llei Molac (dita així pel cognom del diputat bretó que l’ha promoguda) al Conseil Constitutionnel, i aquest emet una sentència que la retalla decisivament i declara il·legal la pràctica de la immersió, tant en l’ensenyament públic com en el privat reconegut per l’estat. «La llengua de la república és el francès», i el precepte constitucional cal entendre’l  de manera excloent. Cinquanta anys d’esforços declarat, de sobte, il·legals. Cinquanta anys d’ensenyament que havia estat tolerat ara declarat inconstitucional. Ara tot cau; i passem de poc a res, i de l’oxigen a l’asfíxia. L’ensenyament en català passa a ser delicte. Construir costa molt, destruir és tan fàcil!

I tanmateix, malgrat tot, a pesar de tots els pesars, no ens rendirem. No ho farem. No claudicarem davant qui es pren la lliberta de decidir sobre la nostra existència. No admetrem l’autoritat de qui ens tracta com a brossa i ens reserva un tracte que no toleraria amb ell mateix, ni els francòfons de territoris com el Quebec. Si tots som iguals, la nostra llengua no és menys que la francesa, i els nostres drets lingüístics tampoc no són menys que els dels francòfons.

Perseverarem. Dissabte 29 sortirem al carrer, a Perpinyà, la catalana, i tornarem a cridar ben fort, ben clar, des del cor: som i serem gent català, tant si voleu com si  no voleu!

I ens caldrà, unir-nos, perquè la unió és la nostra força. Trobar-nos en sindicats, associacions, i moviments que no mercadegin amb els nostre dret innegociable existir en llibertat i plenitud. La Intersindical hi serà. Hi serà sempre.