Article d’opinió de Roger Tugas, secretari d’estudis i publicacions de la Intersindical-CSC

El diagnòstic és clar: el planeta no dona per a més. De fet, ja no dona ni pel que se l’exprimeix actualment, si aquest ritme s’allarga massa. I davant d’aquesta situació, com el malalt a qui li fa més mandra el tractament que por les conseqüències de la malaltia, el planeta se’ns va morint a poc a poc. L’anem matant. Amb l’agreujant que els negacionistes de la malaltia rebutgen que existeixi cap emergència climàtica i, amb això, netegen les males consciències de qui no vol renunciar a res per tal de garantir una cosa tan poc menyspreable com el futur de totes i tots i de tot allò que ens envolta.

Entre aquells i aquelles dirigents que formalment es mostren preocupades per l’esdevenir del clima, però, l’actitud és ben estrambòtica. Per una banda, ens animen a comprar de quilòmetre zero per evitar el consum energètic i la contaminació que suposa el transport des de l’altra punta del món i, per l’altra, celebren com a grans èxits l’augment de les exportacions catalanes i ploren les polítiques proteccionistes d’altres països que limiten el lliure comerç. És que les exportacions de productes catalans generen menys pol·lució que les importacions dels neozelandesos? Per una banda, ens animen a reduir el consum de plàstic quotidià, ens demanen que tanquem l’aixeta d’aigua mentre ens rentem les dents i prohibeixen l’entrada de cotxes antics a Barcelona i, per l’altra, promouen projectes per ampliar ports i aeroports per facilitar l’arribada de més i més turistes a cost barat. És que el vehicle privat contamina més que els creuers i avions que arriben a la ciutat?

La resposta és molt més senzilla, i és que, malgrat tots els laments formals respecte l’emergència climàtica, l’economia sempre passa per davant. Tot allò que la ciutadania individualment pugui fer serà agraït, però sempre sense comprometre el creixement econòmic del país. Un creixement, a més, mal entès, quantificat simplement com a increment del PIB, sense tenir en compte el seu repartiment o el benestar del gruix de la gent. Malgrat que el propi creador del concepte de PIB en va renegar posteriorment, ja que l’havia inventat tan sols per ser usat en períodes bèl·lics, quan el benestar social és un aspecte secundari en la gestió de la cosa pública. El PIB, de fet, renega de la reutilització o la llarga vida dels productes perquè això perjudica l’economia, segons els seus paràmetres, ja que produir un mòbil que sigui usat durant un any, s’espatlli i calgui canviar genera el doble de PIB que produir-ne un que visqui dos anys.

Fa uns dies, la Generalitat feia públic que el PIB català havia crescut un 2% interanual el primer semestre del 2019, un teòric bon senyal del funcionament de l’economia catalana, malgrat els aires de recessió a l’horitzó. Aquesta xifra tan plana i superficial, però, és en si mateixa una bona notícia? Només cal gratar una mica per observar que l’increment es deu bàsicament a un 3,1% en l’augment de les exportacions, les quals van compensar la moderació de la demanda interna, atès que el creixement en el consum de les llars tan sols va ser de l’1,4%. Va bé l’economia, si això no arriba a les butxaques de les classes populars i, a més, és dependent d’unes exportacions amb un elevat cost per al clima -la destrossa del qual tampoc no té cap reflex en els càlculs del PIB-?

Històricament, una major producció nacional acostumava a equiparar-se a una millor economia i condicions laborals. “Si es produeix més -perquè després es ven més- i l’economia millora -perquè ingressa més-, això acaba revertint en els treballadors i les treballadores”, clamaven els liberals i el gruix dels polítics. Si això mai va ser cert, la correlació ja és història en temps de globalització econòmica, especulació financera internacional i acumulació massiva del capital en poques mans. Aquest relat que permetia situar capital i persones assalariades com a aliats que viatgen en un mateix vaixell i vinculats a uns mateixos interessos cada cop llueix més esquerdes.

No, aquest model econòmic i de producció només beneficia a uns pocs -la Intersindical-CSC ja ha demostrat recentment que creixement del PIB i repartiment de la riquesa no són elements que vagin de la mà, tampoc al nostre país – i, a més, és el causant últim de l’emergència climàtica i la situació de risc real i urgent que pateix el clima i el món.

El sindicalisme de transformació social, per tant, té com a missió no només defensar els drets laborals dels treballadors i les treballadores, sinó mobilitzar-se junt a la resta del moviment ecologista per un model productiu i econòmic que deixi d’estar obsessionat amb la producció sense mesura i posi el focus en el benestar i la igualtat social. Un país no serà més econòmicament feble si exporta menys, ho serà si no se sustenta en un consum intern fort i menys vulnerable als atzars i crisis intrínseques del capitalisme global.

Això implica, però, incrementar el poder adquisitiu de les classes treballadores, repartint el treball i la riquesa; augmentar la despesa en serveis socialment útils com l’educació, la sanitat i les cures; enfortir l’administració pública i internalitzar la gestió de serveis i sectors estratègics i energètics perquè no funcionin sota la lògica del màxim benefici privat; fomentar la reutilització i l’ús compartit i col·laboratiu dels productes; limitar aquells transports més contaminants com els creuers o els avions a través d’eines com la fiscalitat o les quotes de viatgers; i establir regulacions estrictes que protegeixin el petit productor local i obliguin a que els objectes continguin el mínim de materials no reciclables o de duració limitada.

Uns objectius realistes per reduir efectivament l’impacte en el clima i compatibles amb una millora de les condicions de vida de la majoria de la ciutadania. Perjudicials, però, per a especuladors i altres classes benestants acostumades a fer i desfer amb màniga ample, a nivell fiscal, econòmic, comercial, laboral o mediambiental. Canvis, a més, que implicarien un qüestionament profund d’un capitalisme al qual, com s’ha demostrat, costa massa trobar-li un rostre amable o ètic. L’anomenada responsabilitat social corporativa és un pedaç tan escarransit i dèbil que cau sense remei cada cop que el compte de resultats de les empreses flaqueja, moment en què les almoines verdes desapareixen -per això, la indústria catalana ha reduït un 58% la inversió en medi ambient en nou anys.

I per avançar cap aquí, en primera instància en la parcel·la de món a què ens ha tocat viure i amb voluntat d’influir més enllà, cal polítiques d’estat, cal una República catalana que permeti replantejar de zero el nostre model de vida, de relacionar-nos i de produir, ja que els escassos intents fins ara han estat torpedinats per l’Estat.

Això, no treu, però, que cal exigir-li ambició ecologista des de ja al Govern perquè executi les eines de què disposa i deixi de potenciar infraestructures depredadores per al territori i el medi, sense por a encarar-se amb els poders conservadors que, per un egoisme privat -i privatiu-, volen frenar uns canvis imprescindibles per salvar el planeta. I per aconseguir-ho, de nou, la recepta és la mobilització, donant suport a iniciatives com la vaga pel clima que, liderada per la gent jove, requereix del suport del màxim d’organitzacions i sindicats, aquesta setmana de lluita i coherentment en totes les accions i exigències a defensar el dia a dia.

@cscEconomiacanvi climàtic,ecologia,ecologisme,emergència climàticaArticle d'opinió de Roger Tugas, secretari d'estudis i publicacions de la Intersindical-CSC El diagnòstic és clar: el planeta no dona per a més. De fet, ja no dona ni pel que se l'exprimeix actualment, si aquest ritme s'allarga massa. I davant d'aquesta situació, com el malalt a qui li fa...SOM el sindicat independentista i de classe