“Tot apunta que som a les portes d’un nou període de crisi econòmica que potser no és una nova recessió sinó que es tracta de l’eterna crisi del capitalisme. El Brexit, la situació a Argentina, la guerra comercial entre els EUA i la Xina… només són testimonis diversos d’una única crisi de fons.

Es torna a parlar d’expedients de regulació d’ocupació, és a dir, acomiadaments massius, especialment al sector serveis: telecomunicacions, finances (les 225 persones que Zurich Assegurances acomiadarà a la seu de l’Hospitalet de Llobregat)… la música de sempre.

S’evidencia, un cop més, que els deures que calia fer després del 2008 no s’han fet, i que tornem a estar en mans del capitalisme especulatiu. No importa produir, importa comprar barat i vendre car, tant si es tracta de productes com d’habitatges. Seguim en l’economia del casino.

I això impacta en unes classes treballadores més empobrides i precaritzades que fa una dècada (cada nòmina s’hauria d’apujar de 2000€ anuals bruts de mitjana a Catalunya per mantenir els nivells del 2008). En el conflicte entre rendes del treball i rendes del capital, el capital segueix guanyant terreny. Les desigualtats són norma general i van creixent.

L’Estat espanyol està en fallida tècnica, els nivells d’endeutament de les administracions públiques són desorbitats, el 98,4% del PIB anual. Si entrem en recessió i, per tant, el PIB creix menys, el deute serà inassumible i tornarem a un escenari de retallades en els serveis i prestacions públiques. La caixa de la seguretat social està exhaurida, i tot i l’increment puntual de les cotitzacions (per augment dels cotitzants o lleuger increment de la cotització mitjana), no es cobreixen les pensions. El sistema és insostenible en els seus termes actuals, i ja ho sabem; la regla és: entre la ciutadania i l’IBEX-35, sempre guanya l’IBEX-35. El manteniment de les pensions i la seva revalorització han de ser un cavall de batalla fonamental en els propers anys.

Aquest 11 de setembre estem pendents d’unes sentències judicials que marcaran un abans i un després. I davant de les quals cal respondre. Però això no ens ha de fer oblidar que, aproximadament, hi ha un miler de persones encausades i que l’eina de la repressió, si és efectiva, la seguiran usant arreu.

Catalunya ha esdevingut un laboratori polític, però sobretot de política repressiva. Que ningú s’enganyi, si el model funciona s’aplicarà a altres rodals i en altres circumstàncies. Això, tan obvi, sembla que costi d’entendre. El que es posarà en qüestió és qualsevol reivindicació popular, es faci on es faci, a Catalunya o a arreu. La solidaritat ben entesa també ha de tenir un punt d’interès propi; això és intel·ligència.

Ara bé, tampoc no hem de caure en el parany de la lluita antirepressiva com a únic terreny. Ens cal recuperar la iniciativa, i no perdre de vista que l’objectiu segueix ben viu: ens cal seguir avançant cap a la República Catalana. I per això ens cal estar organitzats i mobilitzades de manera sostinguda. Aquestes sentències son un episodi més d’un llarg camí.

No hi ha fórmules màgiques, ni asos amagats dintre de la màniga. Estem en un moment molt complex i caldrà trobar propostes. Ens cal empenta, certament, però també ens cal intel·ligència i, sobretot, perspectiva; perspectiva sobre el que hem fet bé i el que s’ha fet malament, i aprendre d’això. I pel que fa al futur, cal seguir avançant.

Evidentment, sempre és interessant ser més, però és més eficaç ocupar posicions sòlides, socialment parlant. En les institucions, les entitats, les universitats, els mitjans de comunicació, els col·legis professionals, en el camp sindical… Cal tenir eines preparades per fer-les servir quan calgui i on calgui. Això no només suma, sinó que això multiplica. Pot semblar poc vistós, però és tremendament efectiu.

Cal muscle, certament, però també tenir les palanques adients, i això no s’improvisa. Per això ens cal tenir una visió a mitjà i a llarg termini. Vam fer l’1 d’octubre de 2017, vam fer el 3 d’octubre. Èxits dels qual n’hem d’estar orgullosos. La Intersindical-CSC va convocar vagues generals el 3 d’octubre, el 8 de novembre de 2017 i el 27 de febrer d’enguany. A hores d’ara encara estem pendents d’una sentència del Tribunal Suprem. La gran patronal catalana, Foment del Treball, ens va demandar per vaga il·legal el 8 de novembre de 2017. Van perdre el primer judici i van recórrer al Suprem. L’argument: és una vaga política, independentista. Que ningú ens digui que reivindicar la independència és una reivindicació burgesa.

Ningú no pot negociar res sense la capacitat d’asseure a l’altra part al voltant d’una taula. Ens cal persistir i no defallir, faci sol, plogui o troni. Hem d’esdevenir un problema irresoluble que no es pugui tractar només per la via de la repressió. Perquè la nostra persistència és la seva derrota. Volen que seguim agenollats i claudicants com a treballadors i paralitzats i servils com a poble, però no els donarem aquest gust.

Ens mantindrem tossudament alçats per construir el nostre futur com a classe treballadora digna en una Catalunya en la qual tothom assumeix que sense drets no hi ha llibertat.

Visca Catalunya! Visca els Països Catalans!

Visca la classe treballadora!

Visca la República de la gent treballadora!”

Intervenció d’Àngels Massip, secretària nacional de Llengua i Treball de la Intersindical-CSC a l’acte organitzat per l’11 de setembre de 2019 al Passeig del Born.

@cscPaïsos Catalans / Llengua'Tot apunta que som a les portes d’un nou període de crisi econòmica que potser no és una nova recessió sinó que es tracta de l’eterna crisi del capitalisme. El Brexit, la situació a Argentina, la guerra comercial entre els EUA i la Xina... només són testimonis diversos d’una...SOM el sindicat independentista i de classe