Article d’Isabel Pallarès, secretària general adjunta de la Intersindical-CSC, publicat a la Revista Terra e Tempo (llegiu l’article publicat original aquí – també podeu llegir l’article en castellà aquí)

El procés català s’ha caracteritzat, entre d’altres coses per tensionar les organitzacions, fonamentalment les polítiques, i produir crisis importants, aquest és el cas de CDC, del PSC-PSOE, eren/són organitzacions fonamentals del règim del 78 a Catalunya i la mobilització social i els canvis d’escenari polític els hi han fet saltar les costures. Cal recordar que en aquest context també han influït els diversos casos de corrupció, tradicionalment la corrupció ha estat companya de viatge de la política a l’Estat Espanyol.

A l’àmbit sindical, els dos grans actors, CCOO i UGT continuen gaudint de relativa bona salut, però hi ha preocupació. Al terreny sindical l’alternança es planteja en termes de repartiment (el “mercat sindical” és en definitiva un joc de suma zero, on diferents jugadors es van repartint les representacions a cada procés electoral, sense que això influeixi de manera decisiva en les polítiques que es desenvoluparan). Al terreny polític l’alternança es planteja, si més no formalment, en termes de competència i de vegades d’antagonisme (esquerra/dreta), al terreny sindical sovint costa fer aquesta distinció.

Tant a Catalunya com a la major part de l’Estat Espanyol es tracta d’un repartiment a dos, acordat des de “los Pactos de la Moncloa” (octubre 1977) amb un blindatge legal i institucional important, del qual forma part també l’estructuració de la negociació col·lectiva. És una part fundacional del règim del 78 i ha estat la que ha permès desenvolupar les polítiques macroeconòmiques neoliberals dels darrers temps i afrontar les reconversions industrials dels anys 80.

La situació política i sobretot social a Catalunya, el contingut de les reivindicacions i la intensitat amb què es desenvolupen fa sortir de la zona de confort els grans sindicats, instal·lats còmodament a l’autonomisme. Una cosa és defensar un genèric dret a l’autodeterminació, o el dret concret en llocs determinats, com més lluny millor i una altra cosa és assumir que el poble de Catalunya té el dret a autodeterminar-se i que per tant un referèndum, com el de l’1 d’octubre és legítim, legal i vinculant. I que no s’hi val escudar-se en les garanties si només es demanen a una banda i  no es té en compte el tancament de l’Estat i la seva deriva autoritària i demòbofa. Situar en el mateix pla l’opressor i l’oprimit et situa a la banda de l’opressor, això és de dos més dos.

Ens trobem davant de dos tipus de tensions. Les tensions externes, producte de la pròpia estructura organitzativa i de la seva obediència estatal. Tothom sap que una manera de guanyar vots a Espanya és atacar Catalunya, fins aquest extrem s’ha arribat, i això és vàlid també a nivell sindical. Per tant, una actitud “pro procés” o no suficientment bel·ligerant amb ell, planteja seriosos problemes, més enllà del que serien els plantejaments ideològics. Aquestes tensions es perceben en la negociació col·lectiva d’àmbit estatal.

I les internes, el debat polític se situa a tots els àmbits, al carrer, als centres de treball, hi ha un desplaçament important de les opinions pel que fa a la independència. En pocs anys, l’independentisme s’ha convertit en el corrent majoritari. Segons enquestes internes, el partit més votat per l’afiliació a CCOO és ERC . S’han trencat els esquemes tradicionals. Per comprendre aquestes tensions internes cal analitzar l’estructura organitzativa dels grans sindicats a Catalunya. Pel que fa a CCOO hi ha un control polític important per part d’Iniciativa per Catalunya-Verds, directament proporcional a la posició jeràrquica. A la UGT la situació és més complexa, hi ha un sistema de quotes polítiques tàcites en constant reequilibri. Exemples, l’actual president d’UGT és proper a les tesis del PSOE, les exconselleres Neus Munté i Dolors Bassa (antiga Secretària General d’UGT de Girona), de CIU i d’ERC respectivament venien d’UGT i al govern actual hi ha més casos… A CCOO existeix un col·lectiu de Sindicalistes per la independència amb marge de maniobra supervisada. A UGT una iniciativa d’aquesta mena seria més arriscada ja que podria posar en perill els fràgils equilibris interns. Les estructures organitzatives i de poder es mantenen mentre el terreny es desplaça. La defensa del Referèndum i la reivindicació generalitzada d’independència són factors de canvi i ruptura.

Hauríem d’aprendre de tot el que va passar durant la tardor del 2017 i sobretot recordar el paper que van fer tant CCOO com UGT durant les vagues del 3 d’octubre i del 8 de novembre. La vaga del 3 d’octubre, just després de la celebració del Referèndum i de l’actitud repressiva de l’Estat, va suposar la major aturada de la història recent de Catalunya, amb coincidència d’una vaga, tancaments patronals i una mobilització ciutadana sense precedents. Ni CCOO ni UGT van convocar la vaga, ni s’hi van posicionar clarament. La vaga del 8 de novembre fou convocada en solitari per la Intersindical-CSC, i en aquest cas tant UGT com CCOO es posicionaren en contra amb dos tipus d’afirmacions, que només ells poden convocar vagues generals, tenen  el monopoli i que es tractava d’una vaga política. Costa distingir la qüestió política de la sindical en qualsevol vaga general. Allò més greu és que quan la gran patronal catalana, Foment del Treball Nacional presenta demanda per vaga il·legal recupera com a prova les afirmacions dels dirigents tant de CCOO com d’UGT. Aquest posicionament contrari es va viure amb declaracions públiques i també als llocs de treball on afiliats dels grans sindicats van fer tot el possible per bloquejar la vaga.

El problema de fons que se’ls planteja és la pèrdua del monopoli com a garants de la pau social, des dels anys vuitanta les grans mobilitzacions han estat dirigides pels sindicats, un cop els partits s’han instal·lat en l’espai institucional. Els grans agents mobilitzadors han estat sindicals, el problema no és la representativitat – ser més representatiu amb els privilegis que això suposa- i el fet de ser més representatiu només dos a dos. Les mobilitzacions del 15M començaren a trencar aquest monopoli, les grans mobilitzacions a Catalunya impulsades per la societat civil, no necessiten els grans sindicats, les vagues generals del 3 d’octubre, del 8 de novembre i la vaga feminista del 8 de març i les actuals mobilitzacions de pensionistes a tot l’Estat s’estan escapant del seu control. Si deixen de ser els garants de la pau social, la seva força negociadora i el seu protagonisme es veuran afeblits, i per tant el seu poder. Hem d’aprofitar la situació actual a Catalunya per desbordar-los i trencar una altra peça del règim del 78.

De Pactes Nacionals, Taules i Espais.

A Catalunya hi ha una àmplia tradició d’organismes unitaris, d’ampli espectre, amb pretensió de treballar de manera conjunta amb acords comuns. És evident que en aquests formats sempre existeixen protagonismes i lideratges que acaben marcant els temps, els continguts i les tasques a fer, que es pot estar en una plataforma per a què funcioni o per a que no funcioni i que el  mínim comú denominador és el número 1 i per tant no té cap mèrit.

Al juny del 2013 es va constituir el Pacte Nacional pel Dret a Decidir. És una proposta amb gran protagonisme i presència institucional, les sessions es celebren al Parlament i agrupa  institucions (Govern i Parlament), partits, sindicats, patronals i organitzacions de la societat civil, en definitiva es tracta de visualitzar el consens social sobre el dret a decidir ampliant al màxim el perímetre, es tracta tant d’ampliar posicionaments a favor com d’evitar  posicionaments en contra. El paper d’UGT i sobretot de CCOO és qüestionar “el procés” posant èmfasi en les garanties referents al funcionariat. De fet, comparteixen posicionament amb l’espai dels “comuns” exigint que un referèndum ha de ser legal, vinculant i amb garanties, emplaçant a les forces sobiranistes l’acompliment d’aquests requisits, sense qüestionar l’Estat Espanyol, sempre s’exigeix a una de les parts. Per als sindicats del règim del 78 no és un format còmode però tampoc poden permetre’s no ser-hi.

 

Al desembre del 2016 aquesta plataforma es va convertir en el Pacte Nacional pel Referèndum desplaçant el centre de gravetat cap a la societat civil, amb menys protagonisme tant de les institucions com dels partits polítics. Es tracta d’acumular forces, tant internes com externes en pro de realitzar un referèndum acordat amb l’Estat.

Al setembre del 2017, i en un context ja repressiu, es constitueix la Taula per la Democràcia, amb l’objectiu d’oferir una resposta unitària, pacífica i coordinada en defensa de les institucions catalanes i dels drets fonamentals ja en perill. És una Plataforma molt àmplia, bàsicament reactiva, i centrada en la societat civil. El lideratge i protagonisme el tenen UGT i CCOO i les grans organitzacions sobiranistes. S’ hi juguen interessos mutus, tots es necessiten i ningú vol quedar-ne al marge. De fet els plenaris ja s’hi va amb tot “cuinat” i es converteixen en simples focs d’encenalls. Les grans organitzacions sobiranistes poden constatar en directe, encara que els sap greu i no ho reconeixen públicament,  la poca voluntat mobilitzadora i dilatòria de CCOO i UGT. De fet actuen com a minoria de bloqueig qualificada  davant de qualsevol proposta. La Taula va convocar dues concentracions a l’octubre del 2017 .

Al març del 2018, la Taula per la Democràcia es reconverteix en Espai de Democràcia i Convivència, amb un mètode organitzatiu més tancat, les organitzacions autoanomenades fundadores (òbviament CCOO i UGT) s’atorguen més drets i atribucions. I com a element significatiu, l’èmfasi es desplaça des de la situació de repressió i demofòbia que pateix Catalunya cap a la cohesió social i la convivència. No és una qüestió sense importància, “ Cal buscar una solució democràtica al conflicte i preservar la convivència i la cohesió social”. Pràcticament suposa tornar a la normalitat situant al mateix pla demòcrates i repressors i oblidar l’1 d’octubre. Validen que existeix una fractura social a Catalunya, produïda pel procés polític. De fet, converteixen en verosímils arguments de Ciudadanos i de Sociedad Civil Catalana (Associació espanyolista amb vinculacions amb l’extrema dreta organitzada).

 

L’únic fet destacable de l’Espai Democràcia i Convivència és la convocatòria d’una manifestació a Barcelona el 15 d’abril del 2018, sota el lema “Pels drets i llibertats, per la democràcia i la cohesió social, us volem a casa”. El “Us volem a casa” és una solució de consens per tal d’evitar posicionar-se sobre  l’existència o no d’exiliats i presos polítics. Presos polítics versus polítics presos. De fet a la manifestació es detecten dues capçaleres, una independentista i l’altra dels sindicats més representatius i entitats properes. La manifestació en general és clarament independentista però la seva gestió organitzativa i mediàtica se situa en el terreny de l’ambigüitat, aquesta sembla ser la tendència imposada tant per CCOO com per UGT.

I mentrestant…

Estem vivint un període d’alta complexitat després de l’efervescència del 2017, sobretot a la tardor. L’èxit polític de l’1 d’octubre, amb la celebració d’un referèndum contra tot pronòstic i amb un important desplegament repressiu per part de l’Estat, no l’hem sabut gestionar correctament, cal fer una revisió crítica de tot el que ha passat. És necessari replantejar-se les estratègies. La sensació és que passem d’una lògica de moviments a una lògica de posicions, tot i saber que en aquests temps es pot passar de la tranquil·la carrera de fons a l’esprint en poc temps.

S’ha pogut constatar el paper ambigu i lamentable tant d’UGT com de CCOO pel que fa al procés sobiranista a Catalunya, les obediències estatals i els equilibris interns de poder no sembla que puguin canviar a curt i mig termini, la seva actitud serà aquesta. I encara més si passem d’efervescències a calmes tenses. La menor pressió política els dóna oxigen, tot allò que suposi retorn a perspectives autonomistes els treu pressió tant interna com externa i els apuntala.

I parlant de lògica de posicionaments, un d’aquests és el sindical. Seria necessària una profunda reflexió per part de partits polítics i organitzacions socials sobre el tema. No és el moment de “fulls de ruta”, són temps d’estratègia i de tàctiques. Són temps d’eines que ens permetin maniobrar quan toqui, sense complexos, fent pedagogia des dels centres de treball i no refusant responsabilitats. És més necessari que mai poder disposar d’un sindicat de classe i nacional, que en el context actual vol dir independentista, prou fort per poder condicionar el mapa sindical. Prou fort per garantir que la República Catalana estarà al servei dels interessos de les seves classes treballadores. El projecte de la República Catalana és el projecte de les seves classes populars.

@cscCSC / FederacionsArticle d'Isabel Pallarès, secretària general adjunta de la Intersindical-CSC, publicat a la Revista Terra e Tempo (llegiu l'article publicat original aquí - també podeu llegir l'article en castellà aquí) El procés català s’ha caracteritzat, entre d’altres coses per tensionar les organitzacions, fonamentalment les polítiques, i produir crisis importants, aquest és...SOM el sindicat independentista i de classe