Article d’opinió de Jesús Palomar, secretari de comunicació de la Intersindical-CSC

 

El sistema actual de sindicats es va “inventar” durant els primers anys de la democràcia.  L’any 1985, amb l’aprovació de la Llei Orgànica de Llibertat Sindical, es van limitar, amb una interpretació restrictiva, els articles 14 i 28 de la Constitució Espanyola, el que parla d’igualtat i el de llibertat sindical.

I com es va regular tot plegat? Tot i que això que ara afirmaré segur que pot ser negat per molts sindicalistes i per molts polítics, el que va acabar passant és l’invent dels sindicats majoritaris – ara no us explicaré en què consisteix això de “sindicats majoritaris”- però el que va generar va ser aconseguir que, per una banda, només es fes cas a un grup selectament escollit de sindicats, bàsicament dos: UGT i CCOO, amb la participació d’algun tercer que els ha acompanyat durant aquests anys.  Per altra banda, es va eliminar la possibilitat que sindicats potents a nivell autonòmic o sectorial diguessin la seva a nivell estatal, per exemple ELA o LAB, i finalment va eliminar la diversitat sindical de cop. Formalment, el dret a crear sindicats existia, vaja, que el respecte a la Constitució es limita a “deixar existir” a sindicats, però evitant que tinguin capacitat d’actuar.

El model sindical espanyol es va edificar per acontentar els dos sindicats. CCOO tenia la base militant i UGT rebia els vots, per això la doble representació de la secció sindical i el comitè d’empresa, per tenir-los a tots satisfets, una cosa que no passa enlloc més d’Europa.

Una dada: la Llei Orgànica de Llibertat Sindical es va aprovar sota el govern del PSOE…, i era massa descarat afavorir només al “seu” sindicat, i fer-ho també amb “els dels comunistes” ho deixava tot lligat.

Però això no era nou, i cal recordar que UGT i CCOO van signar l’Acord Nacional d’Ocupació el juny de 1981, junt al govern espanyol i la CEOE, en què s’accepta la moderació salarial a canvi d’una vaga promesa de creació de llocs de treball. És una de les primeres renúncies clares i posa les bases de com funcionarà posteriorment el seu pactisme social. Va ser també una conseqüència del 23-F. Tothom recorda la LOAPA, però els feixistes també es van voler aixecar contra els drets laborals i, com amb el tema autonòmic, se’n van sortir amb aquest acord.

De fet, recordem que CCOO ja va firmar el 1977 els Pactes de la Moncloa que certifiquen com serà la Transició i les seves renúncies.

Dit d’una altra manera, de la mateixa manera que parlem de partits polítics del règim del 78, també podem afirmar que CCOO i UGT són els sindicats del règim del 78 i, amb aquests sindicats, no es pot construir República. El 78 es van tornar constitucionalistes renunciant al republicanisme.

Han passat més de 30 anys després de l’aprovació d’aquella normativa que ha creat un estatus quo de dos sindicats que, des de llavors, han anat deixant de ser allò que havien estat… Ja no els calia “guanyar-se” el dret a poder participar en negociacions, el tenien i llestos.  

Però tot plegat ha continuat, per exemple, amb l’aprovació de la llei de memòria històrica, la que va aprovar el PSOE de Zapatero. CCOO ha rebut molts diners del fons de patrimoni sindical acumulat (tot i no existir durant la segona República), però a sindicats com a la CNT se li ha escatimat i ha hagut de recórrer als jutjats per obtenir les escorrialles. Fins aquí l’Estat arriba per mantenir l’estatus quo sindical.

Des de la legalització dels sindicats després de la dictadura, els comunistes a CCOO i els socialistes a UGT havien viscut la doble “militància” amb normalitat, era com un “pack”.  Tanmateix, els sindicats que abans de la dictadura eren majoritaris van viure pitjor la repressió, amb més exiliats, més represaliats…excepte UGT. I per tant, amb la finalització de la etapa de Franco, van tenir un punt de sortida en pitjors condicions.

L’evolució legislativa no ha passat per donar més pes al sindicalisme alternatiu, al contrari. La reforma laboral del 2010 va establir que CCOO i UGT podien negociar qüestions com les reduccions salarials i retallades de plantilla en totes les pimes on no hi hagués comitè d’empresa o delegats sindicals, encara que allà no hi tinguin cap afiliat. Tot per fer-los més presents i ampliar la seva capacitat de representació. Enlloc de millorar la pluralitat sindical, s’ha fet perpètua la presència dels “de sempre”.

I què? Això durarà tota la vida? Es pot trencar l’estatus quo del món sindical?

El sistema de partits espanyol, un dels més rígids d’Europa pel que fa a l’accés a la representació política, ha tingut importants canvis i ha permès l’entrada de dues forces polítiques, Podem i Ciutadans, que tenen dos elements en comú: neixen, formalment, per voluntat popular i ho fan, entre d’altres, com a resposta crítica al bipartidisme.

La diferència entre el canvi en els partits i en els sindicats és que l’accés a la representació sindical, més enllà de l’empresa, és molt més difícil d’aconseguir.

Un element important que cal tenir en compte és que tant les expressions polítiques emergents com les històriques no han considerat estratègic el paper d’un sindicalisme democràtic de contrapoder.  Un contrasentit, si veiem com l’independentisme s’ha dotat d’eines polítiques i socials que són, avui en dia, actors centrals.

Això no vol dir que l’independentisme hagi de triar un sindicat, però és evident que l’ecosistema independentista i republicà requereix, necessàriament, la presència de forces sindicals que en donin suport.  Segurament s’ha volgut evitar la repetició de la jugada de PSC – UGT i ICV/EUiA – CCOO, però certament, dins l’estratègia de construcció i implementació de la República Catalana, cal que el sindicalisme porti aquests valors als centres de treball.

I llavors, com?

El primer que cal és que els sindicats que ara no són majoritaris facin dos canvis: per una banda, deixin de comportar-se com, només, un sindicat i passin a ser agents socials, actors polítics, actors amb valors compartits…

El segon és que la ciutadania, aquella que no confiaba en els partits que manaven sempre i que no confia en els sindicats que governen sempre, ara facin el mateix que a l’arena política: trobin el seu sindicat, el que representi els seus interessos laborals, però també socials i polítics, també els que representin els seus valors i els seus anhels nacionals.

I aquestes dues premises només es poden complir de dues maneres, que poden ser alternatives però molt millor si són complementàries: incrementant l’afiliació en aquests “altres” sindicats (els no majoritaris) i donant-ne suport a les eleccions sindicals (tant facilitant que es presentin llistes com votant-los).  

Però ens trobarem en aquest camí amb tres problemes: els partits polítics, la patronal i UGT i CCOO.  

D’aquests tres problemes, el menys greu és el polític: “només” cal que Podem i Ciutadans, amb el suport del PSOE i algun altre partit, promoguin una modificació de la Llei Orgànica de Llibertat Sindical.  Aquest canvi, anant cap a un sistema més democràtic, ajudaria, però no és imprescindible: la pregunta que cal fer és: “Volen mantenir el sistema de sindicats afavorint perpètuament a dos sindicats i òbviant-se als altres?”.

El de la patronal, és més un problema de resistència, ja li “va bé” negociar amb sindicats del sistema (UGT i CCOO), perquè ja els coneix, ja sap que molt revolucionaris no són… I que al final els interessa tant (o més) arribar a acords que no a vagues.  Aquí la pregunta és: “De debò que ens en podem refiar d’uns sindicats que la patronal ja els va bé tenir a les negociacions?”.

El tercer problema, la resistència d’UGT i CCOO, encara és pitjor. Voldran justificar el seu estatus quo contra la llibertat sindical no només d’existència sinó també d’acció. La pregunta clau aquí és: “UGT i CCOO prefereixen el monopoli o la democràcia social?”.

Ara bé, com ja s’ha dit anteriorment, el més important de tot això és el suport social cap a sindicats “no majoritaris”: afilieu-vos-hi, presenteu-vos a les eleccions sindicals i, sobretot, voteu-los.

El curs que comencem aquest setembre és clau per això, també per la construcció de la República. A moltes empreses i a moltes institucions públiques hi ha un bon grapat d’eleccions. A vosaltres que voteu independència a les eleccions, als que vau votar independència el 9-N, als que vau votar sí a la República, als qui heu anat a les darreres Diades defensant el dret a decidir i la independència, a aquells que porteu el llaç groc…, està a les vostres mans que a la Catalunya de la gent treballadora decideixin les delegacions de l’unionisme d’UGT i CCOO o bé que governin els sindicats de la República.

I no ho oblideu, la Intersindical-CSC som l’únic sindicat que abasta tots els objectius del moviment republicà!

@cscCSC / FederacionsArticle d'opinió de Jesús Palomar, secretari de comunicació de la Intersindical-CSC   El sistema actual de sindicats es va “inventar” durant els primers anys de la democràcia.  L’any 1985, amb l’aprovació de la Llei Orgànica de Llibertat Sindical, es van limitar, amb una interpretació restrictiva, els articles 14 i 28 de...SOM el sindicat independentista i de classe