Braun, Manaut i Domar, tres empreses dedicades a la producció d’electrodomèstics, han presentat expedients de regulació d’ocupació per reduir dràsticament el nombre de treballadors de les seves plantes a Catalunya. Deslocalitzen totalment o parcialment la seva producció a altres països, no pas perquè els seus comptes siguin negatius, sinó perquè tindran més beneficis en un altre país amb mà d’obra més barata.

L’onada d’expedients de regulació d’ocupació (ERO) en el sector dels electrodomèstics, amb casos com Braun, Manaut i Domar, no ha sorprès ningú. És, segons els sindicats i el món econòmic, un desenllaç previsible si s’analitzen les pautes d’evolució d’altres sectors que, com el dels components i petits electrodomèstics, requereixen mà d’obra poc especialitzada. El sector del tèxtil n’és l’exemple més significatiu. S’ha abocat de ple en el tancament d’empreses, que es deslocalitzen a països amb uns costos de producció molt més baixos, o en reduccions dràstiques de plantilla, davant la impossibilitat de competir en preus amb amb la Xina i l’Índia. L’any 2005, el sector industrial de Catalunya va registrar 338 ERO que van afectar directament o indirecta 12.400 treballadors.

L’efecte rebot. La xifra sembla exagerada, però no és atribuïble a cap fenomen especial. Raquel Serrano, professora titular de Dret del Treball de la UB, recorda que “fa uns anys, nosaltres ens aprofitàvem de les deslocalitzacions, érem un país receptor d’inversions estrangeres, però ara la tendència s’ha invertit perquè estem millor que en altres països, i com que tothom pot invertir allà on vulgui, en certa manera és normal que les empreses busquin mà d’obra més barata i millors condicions”

Isabel Martínez, secretària de política sindical d’UGT de Catalunya, afegeix que els conflictes de Braun, Manaut i Domar, i altres del sector metal·lúrgic, també radiquen en el fet que “el sector dels electrodomèstics s’ha quedat sense marques pròpies, totes estan en mans de grups multinacionals que tenen el centre de decisió fora del país, de manera que no els preocupa al més mínim on es fan els seus productes mentre siguin més barats”. També en el sector dels electrodomèstics Catalunya ha vist com Samsung, Panasonic i Sanyo deixaven de produir en el seu territori.

Els casos més recents. Braun, propietat de la multinacional nord-americana Gillette, que, al seu torn, forma part de Procter & Gamble, tancarà a final del 2008 la planta de producció de planxes de vapor i batedores que té a Esplugues de Llobregat per traslladar-se a la Xina o a l’Europa de l’Est. Mentre no marxi, reduirà la seva plantilla amb un ERO que afecta 760 treballadors. Segons l’informe presentat per la direcció de la companyia, el motiu de deslocalització és “la situació de desavantatge econòmic que comporta el fet de fabricar a Espanya i no a la Xina o l’Europa de l’Est”. En aquests territoris, Braun calcula que els costos de producció es redueixen un 25% i un 8,5% respectivament, i pel que fa als sous, són un 80% i un 51% més barats. Braun no té pèrdues econòmiques, com tampoc Domar ni Manaut. Simplement, podrien guanyar més. Fins fa pocs anys, les empreses que tancaven o marxaven ho feien amb un compte de resultats negatiu, però ara no hi ha mai números vermells, sinó càlculs de majors beneficis.

Després de Braun va arribar Manaut, amb una planta a Martorelles dedicada a components de calefaccions i motocicletes. Els treballadors s’han trobat amb un ERO que afecta 45 persones, ja que la fàbrica deixarà de produir els calefactors. Manaut ha fet ja efectiva la venda de la marca i l’estoc, per 2,5 milions, a la firma italiana Biasi, que podria negociar el manteniment dels empleats de l’àrea comercial i logística.

Pel que fa a l’empresa de rentadores Domar, propietat del grup Taurus, hi ha un expedient de regulació que afecta el 60% de la plantilla, 204 treballadors de Martorelles, el doble d’afectats del que inicialment havia plantejat la companyia. En aquest cas, Domar justifica l’ERO pel col·lapse financer que pateix l’empresa i el retard en la resolució dels contenciosos que manté amb New, després que al març el grup italià trenqués el seu compromís d’adquirir el 21% de les unitats fabricades per Domar. Però el nou equip de direcció assegura que no es planteja tancar la planta catalana, perquè la utilitzarà per a la reconversió de la seva activitat, que es destinarà a produir rentadores de més prestacions i amb major valor afegit, així com la venda de rentadores semielaborades per a clients del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient.

Alguna cosa més que I+D. La resposta tradicional a la pregunta sobre què es pot fer per mirar d’evitar les deslocalitzacions és invertir més en investigació i donar valor afegit al producte. Però en el cas dels electrodomèstics, la recepta no és infal·lible, perquè es tracta d’una producció molt manual, amb poc valor afegit pel que fa a l’especialització de mà d’obra, i amb uns requeriments de maquinària no gaire sofisticats. És per això que aquest sector serveix en safata les possibilitats de deslocalitzar la producció a altres països on aquests elements són més barats.

Raquel Serrano, professora titular de Dret del Treball de la UB, considera que toca fer un canvi de mentalitat que passi per “invertir en nous tipus d’indústria que puguin aportar més valor afegit respecte a altres països que no tenen mà d’obra qualificada”, però a la vegada planteja una altra via, potser més utòpica, que consisteix a reimpulsar el debat que ja va obrir l’Organització Internacional dels Treballadors per establir uns drets mínims dels treballadors. De fet, molts països van signar un compromís en aquest sentit, però posteriorment, o no l’han complert, o no l’han ratificat: “Les deslocalitzacions no es poden evitar, i no podem posar-hi traves, però si tothom complís uns mínims laborals i de llibertat sindical, de manera que les deslocalitzacions no representessin una competència deslleial a les empreses, tindríem un fre indirecte a les deslocalitzacions”, apunta Serrano. La professora de Dret del Treball també posa sobre la taula la necessitat de reforçar la responsabilitat social de les empreses. Si bé és difícil posar un fre jurídic a les deslocalitzacions, es podrien establir unes normes perquè una companyia que marxi hagi de complir unes mesures d’acompanyament que pal·liïn els efectes negatius, com per exemple formar els treballadors en altres tasques perquè es puguin recol·locar, i no tant per la via de les prejubilacions i les baixes voluntàries.

El paper de les administracions. La secretària de política sindical de la UGT, Isabel Martínez, explica que els països que ara són receptors d’inversions empresarials “practiquen la mateixa política d’ajudes que es feia aquí ara fa vint anys, per la qual es van atraure moltes empreses, donant ajudes per comprar sòl industrial i reduint els impostos”. En aquest sentit, Martínez reclama a les administracions que vetllin perquè “quan una empresa s’instal·li al nostre territori, quan marxi, hagi de tornar les ajudes que hagi pogut rebre, i que sigui conseqüent amb el territori”. La respresentat sindical creu que les ajudes que doni l’administració pública s’han de destinar al 100% a la investigació i a la formació de treballadors. Respecte a l’efecte sobre els treballadors de les deslocalitzacions, el conseller de Treball i Indústria, Jordi Valls, ha assegurat que la Generalitat ha contrarestat en part la dinàmica de pèrdua de llocs de treball amb la captació d’inversions d’empreses estrangeres a través de l’Agència Catalana d’Inversions, que el 2005 van ascendir a 250 milions d’euros. El conseller ha assenyalat que el Govern de Catalunya “vol respondre a la deslocalització amb localitzacions”, i ha recordat que entre el 2004 i el 2005 s’han materialitzat 48 projectes i s’han creat 2.500 llocs de treball.

Malgrat tot, el sector industrial creixerà

O almenys així es desprèn d’una enquesta elaborada per la Cambra de Comerç de Barcelona realitzat a un miler d’empreses del sector industrial català. Per al tancament del 2006 s’espera el major creixement de les vendes de la indústria catalana en els darrers anys, amb una mitjana del 6,4%, enfront del 3,2% del 2005. El creixement més potent serà en els sectors de la fabricació de productes metàl·lics, de mobles i de metal·lúrgia, amb uns increments de prop del 10%. També hi ha dades sobre les exportacions, que creixeran al voltant del 4,3% (l’any passat va ser del 3%), tot i que a un ritme menor que les importacions, de manera que el dèficit comercial encara es mantindrà. Per altra banda, també segons la Cambra de Comerç, la confecció tornarà a ser el sector industrial que es mantindrà a la cua, amb una previsió de disminució de les vendes de l’1,4%. El sector industrial veurà reduïda la seva ocupació en un 0,6%, i el PIB català creixerà lleugerament per sobre del 3%.

Gemma Aguilera