(publicat al Crònica)

Cada cop falta menys per arribar al 21 de maig, el dia en què els sindicats bascos han decidit convocar una vaga general per donar una resposta contundent a unes polítiques públiques més encarades a mantenir els beneficis de les grans fortunes que a garantir el benestar social de la majoria. Igualment, la mobilització servirà per aportar una alternativa a l’ofensiva ideològica de les patronals i els partits liberals, que veuen en la flexibilització, la congelació salarial i la precarietat laboral les úniques eines per fer front a una crisi que no hem provocat les classes treballadores.

Davant la passivitat i el silenci a vegades còmplice de governs progressistes i de sindicats espanyols, les tesis liberals avancen i l’immobilisme i la por disfressada de prudència caracteritzen la resposta de les classes treballadores. Ni l’atur creixent ni la manca de solucions a una precarietat cada vegada més asfixiant es canalitzen en resposta, si no hi ha una organització que ho lideri, tal com sí que ocorre o ha ocorregut a altres indrets del continent, com Itàlia, l’Estat francès, Bèlgica o Grècia. Al País Basc, però, sí que disposen d’aquestes organitzacions, amb un sindicalisme nacional majoritari que defensa els drets de les seves classes treballadores i lluita per avançar cap a un model social més just, lliure i igualitari.

Que patronal i governs es vulguin estalviar una vaga general és molt comprensible, però els arguments usats pels grans sindicats per boicotejar-la o per justificar el seu immobilisme a nivell estatal ratllen l’absurd. Per una banda, afirmen que és una vaga “política” contra el nou govern de Patxi López, ignorant per complet el temps previ de preparació de l’aturada d’aquest dijous, que les polítiques dels governs socialistes són prou conegudes com per saber que no suposaran cap canvi substancial a les aplicades fins ara (de fet, igualment va quedar prou clar en la campanya electoral) i que, durant l’època de govern nacionalista basc, també es van organitzar algunes vagues generals. Aquest mobilització (i la que ens caldria també a nivell estatal o nacional) no serà en contra d’un govern, sinó en contra d’unes polítiques enfrontades directament als interessos de les classes treballadores. Per altra banda, el secretari general de CCOO va afirmar que ell convocaria una vaga ràpidament si aquesta hagués de crear “1.000.000 de llocs de treball”, quan sap perfectament que no hi ha cap mobilització que es plantegi per produir ocupació, sinó que en la base es demana millorar-ne la qualitat i reclamar canvis socials, els quals poden comportar a la vegada major ocupació, però sense ser-ne la reclamació inicial. Els arguments per justificar l’injustificable, però, no podran frenar un poble i una classe que tenen molt clar qui els defensa i qui fa el joc a l’adversari.

Als Països Catalans, per contra, la nostra tasca serà la de seguir treballant per construir unes organitzacions sindicals pròpies que ens permetin donar respostes contundents a les agressions als nostres drets, perquè acabi el temps del silenci còmplice amb les polítiques neoliberals. Les mobilitzacions fragmentades divideixen la nostra força i exclouen bona part dels i les perjudicades i precaritzades. Ara, doncs, és més necessària que mai una resposta nacional i de classe!