En una intervenció a Sevilla, el president del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, va reclamar canvis en el mercat laboral, per tal de garantir que la crisi duri el mínim, i va afirmar que la clau, segons en ell, es troba en els salaris. Així, en paraules d’Ordóñez, la despesa salarial i les clàusules de revisió salarial obliguen les empreses a ajustar despeses en el nombre de persones contractades i, per tant, això explicaria l’augment de 2,4 punts en l’atur espanyol d’enguany, quan la mitjana europea no ha variat.

Aquesta visió, però, és molt a curt termini i només pretén (com no és d’estranyar, per altra banda) mantenir la situació actual d’apretada de cinturó per part de les classes treballadores, per tal que empreses i gran capital puguin mantenir els seus elevats marges de beneficis. I és que, des de l’any 1999 fins al 2007, els superàvits de les empreses espanyoles han augmentat un 238,7% (la xifra més alta de tot Europa, amb diferència), mentre que el poder adquisitiu de les classes treballadores no augmenta des del 1995 (un cas també únic a Europa). I, quan arriba la crisi, per tal de poder mantenir aquestes diferències, reclamen que els i les de sempre seguim apretant-nos el cinturó o, en cas contrari, anem a l’atur.

Els hi demanarà el president del Banc d’Espanya als i les conselleres de les empreses de l’Ibex 35 que moderin els seus sous, que enguany ja han augmentat el triple que la mitjana? Els hi demanarà el president del Banc d’Espanya als i les altes executives que moderin el seu salari, que equival a 45 vegades el salari mig, després que aquesta diferència s’hagi multiplicat per 10 en els últims 20 anys?

Tanmateix, i abans que Ordóñez fes la seva proposta, el secretari general de CCOO, José María FIdalgo, ja va oferir-se a intercanviar el manteniment de les prestacions d’atur (una qüestió que fins ara ningú havia posat en dubte i que, fins i tot, l’executiu central s’havia encarregat de garantir) per una pau social en forma d’una nova renovació de l’Acord Interconfederal per a la Negociació Col•lectiva, que pacta uns augments salarials del 2%, una xifra molt per sota de la inflació d’enguany i que implicaria una major pèrdua de poder adquisitiu per a les classes treballadores. Tampoc ens hem d’estranyar d’aquest fet, ja que està protagonitzat per un dels actors que han permès que la desigualtat social i salarial abans citada tingués lloc i es perllongués durant tots aquests anys...