Maria Rúbies o el repte constant. Política, religió i pedagogia a la Catalunya de segle XX. De Josep Varela. Pagès Editors, Lleida 2008. 357 pàgines.

Varela és catedràtic de matemàtiques a l’ Institut de Lleida “Samuel Gili i Gaya” i autor de diferents llibres d’ entrevistes com Converses a Lleida (1988). Quan ja fa 15 anys de la mort prematura de Maria, convenia aquesta biografia ja que, com diu
l’ autor, l’ oblit ...s’ abat inexorable sobre fets i persones.

Rúbies és un personatge clau de la renovació pedagògica, i de la política educativa dels primers anys de la Generalitat de Catalunya. Contribuí a la renovadora Escola de mestres de Sant Cugat, fou cap de serveis de Lleida, posteriorment diputada per CIU i després primera presidenta del Consell Escolar de Catalunya. Sobre Catalunya i la nostra llengua les seves conviccions eren fortes: sempre defensà una major autonomia per a Catalunya i l’ ús de la llengua catalana a l’ ensenyament .També
l’ avenç en la igualtat de drets d’ homes i dones.

És d’ agrair que Varela no hagi fet una hagiografia sinó una biografia amb una Maria de carn i ossos amb virtuts i defectes, tal com era. També que no hagi obviat els problemes més espinosos: l’ afició al joc del seu pare, els problemes i el trencament amb CDC i Jordi Pujol
També que hagi aprofundit en el difícil camp de les motivacions i interpretacions profundes del seu capteniment i personalitat, cosa que alinea aquesta amb les grans biografies (Això no treu que no hi pugui haver altres interpretacions ja que com diu Freud cada persona pot tenir moltes biografies)

El que més li agradava era ensenyar. A l’ Escola Espiga de la que fou una anys directora, donava classes diverses i portava l’escola amb energia i empenta. Sabia treure partit del professorats i dels nens i nenes.
Comunicava entusiasme. Quan parlaves amb ella en sorties enfortit, convençut de la importància de la teva feina d’ ensenyar...Per això les seves idees pedagògiques i de política educativa tenien el punt de partida en l’ experiència directa: pensava en els infants, en els professors i professores..
Tenia també la convicció d’ una administració més descentralitzada, amb més autonomia... I ens hagués anat molt millor. (Mai no he entès com el model d’administració, d’ inspecció, de funcionaris continués essent el mateix de l’estat...com no es va aprofitar per fer una administració nova, més de servei a les escoles...Potser al principi era difícil, donades les dificultats d’ entomar-ho tot de nou, però amb tants anys com s’han tingut!). La Maria anava per aquí. Ella seguia pensant en els nens, en els mestres...una administració menys burocràtica, menys centralitzada... una inspecció més pedagògica ...un currículum on la cultura catalana ocupés el lloc preeminent... Crec de veritat que si la Maria hagués estat consellera ho hagués aconseguit.