“We are now entering the second phase of the Process with a lot of pedagogical work in the factories” Carles Sastre

Entrevista publicada a Catalan News Monitor

As a national and classe union, how do you see the self-determination Process?
We understand that any nation, any human group with a national conscience, has the right to self-determination. The relationship between the Spanish state and Catalonia has entered a critical phase in the last few years. In a context of a major economic and social crisis, the State has cut a Statute of Autonomy approved by the Parliament of Catalonia and voted in referendum by the people. From here, a process of popular mobilization has begun, which has been the most important one in Europe in recent years. The distance between the State and Catalonia has widened and, increasingly, the State has shown signs of authoritarian and undemocratic behavior, denying any kind of dialogue. The social consensus in Catalonia sees today the impossibility of continuing the relationship with the State under the current terms. In the evidence that the State is unreformable in the short or medium term. As the process progresses, the State brings forth its pro-Franco ascendants. We understand that the situation in Catalonia is irreversible and that the process of self-determination will be the means of democratically solving a major political conflict.

Continuar llegint entrevista en anglès

Traducció al català de l’entrevista

Com a sindicat nacional i de classe com veieu el procés d’autodeterminació de Catalunya?
Entenem que qualsevol nació, qualsevol col·lectiu amb consciència i voluntat nacional té dret a l’autodeterminació. La relació entre l’estat Espanyol i Catalunya des de fa uns anys ha entrat en una fase crítica. En un context de crisi econòmica i social important l’Estat ha retallat un Estatut d’Autonomia aprovat pel Parlament de Catalunya i votat en referèndum pel poble. A partir d’aquí s’ha iniciat un procés de mobilitzacions populars que han estat de les més importants a Europa en els darrers anys. La distància entre l’Estat i Catalunya s’ha eixamplat i cada cop més l’Estat ha donat mostres d’un comportament autoritari i antidemocràtic, negant-se a qualsevol mena de diàleg. El consens social a Catalunya passa avui en dia per reconèixer la impossibilitat de continuar la relació amb l’Estat en els termes actuals i en l’evidència que l’Estat és irreformable a curt o mitjà termini. A mesura que avança el procés l’Estat treu a relluir els seus ascendents franquistes. Entenem que la situació a Catalunya és irreversible i que el procés d’autodeterminació serà la manera de resoldre democràticament un conflicte polític de gran magnitud.

Com faran campanya de cara al referèndum?
De moment hem fet conjuntament amb l’ANC (Assemblea Nacional Catalana) una campanya de sensibilització i informació als treballadors públics sobre els riscos o no riscos que poden trobar-se en un procés d’Autodeterminació en un context no acordat amb l’Estat. Es tracta de treure pors i tenir seguretat. Des de l’Estat, partits polítics contraris, mitjans de comunicació i sindicats s’ha situat al funcionariat com a un objectiu polític de primer nivell intentant intimidar i generar pors. Darrerament s’ha citat a declarar funcionaris a la Guàrdia Civil per fets que en cap cas han succeït, es tracta de castigar no ja els fets sinó les possibles intencions. De la mateixa manera que es processa a càrrecs públics pel fet de complir amb les seves funcions autoritzant una votació al Parlament de Catalunya per exemple.
Ara entrarem en una segona fase de campanya i farem pedagogia als centres de treball de l’àmbit privat sobre el referèndum d’autodeterminació, la seva legalitat i legitimitat. I sobre la necessitat, per part de les classes populars, de posicionar-se amb el sí. De fet som el sindicat del sí, no hi ha cap altre.
Al mateix temps participem de plataformes unitàries d’esquerres fent campanya de carrer pel sí. On tornem a ser l’únic sindicat present.

En cas d’independència com veieu les relacions laborals en una República Catalana?
Com dèiem el procés coincideix en el temps amb la crisi econòmica i social que comença el 2008, crisi que ha comportat tant un empobriment generalitzat dels sectors populars, com un increment de les desigualtats socials. A més l’altre factor important ha estat la regressió dels drets i garanties tant laborals com socials. S’hi sumen dos factors ideològics: el corrent del neoliberalisme en un substrat reaccionari cada cop més virulent. Cal fer foc nou, cal iniciar un procés constituent que situï les persones i les classes populars, la majoria social, en el centre de la política. Es tracta de recuperar drets, garanties i llibertats, i en la mesura del possible blindant-los constitucionalment. Podem fer la primera constitució europea del segle XXI. El paper dels sectors populars ha de ser cabdal, el resultat serà el que determini la correlació de forces. I en una República Catalana les correlacions de forca són millors per a nosaltres. És evident que Catalunya sempre s’ha decantat més a l’esquerra que la resta de l’estat. I que un procés d’autodeterminació mina els fonaments de l’oligarquia extractiva espanyola, de la qual hi participen catalans òbviament.

Una República Catalana, quins avantatges creuen que aportaria als treballadors i treballadores?
D’entrada ens traiem la llosa dels sectors més reaccionaris del poder a Espanya, el PP, majoritari a Espanya és residual a Catalunya. Podríem revisar el model econòmic i productiu, a hores d’ara basat en els baixos salaris i l’explotació intensiva del territori, que ens aboca a un col·lapse de la demanda interna i a un empobriment estructural. En el context Espanyol això no és possible per tres factors, falta de competències, falta de recursos, i la necessitat de finançar un model d’Estat obsolet i ineficaç.
L’oligarquia terratinent, especulativa i funcionarial és cara de mantenir i més en un model falsament autonòmic que el que ha fet és clonar el model d’estat en l’àmbit autonòmic, amb tots els seus vicis. Clientelisme, corrupció mala gestió, nepotisme, poca voluntat democràtica… això és car de mantenir i es manté bàsicament per les aportacions tributàries extres de Catalunya, Les Illes i País Valencià. Seria un greu error repetir el model.
Aquesta aportació extra que es fa des dels Països Catalans suposa un drenatge de recursos al voltant del 8% del producte interior brut, riquesa que produïm i que desapareix, per dir-ho d’una manera gràfica estem fent una cursa amb la motxilla plena de pedres. Aquests recursos es podrien revertir en serveis públics, prestacions socials, infraestructures… No pot ser que tinguem un servei de rodalies obsolet, que es bloquegi per interès de l’Estat l’Aeroport del Prat o que l’enllaç ferroviari que segueix la costa mediterrània sigui en molts trams de via única, per posar tres exemples. És difícil fer les coses amb l’Estat en contra.
Darrerament hem vist com lleis d’importància social, com la d’igualtat efectiva entre homes i dones, la d’emergència habitacional contra els desnonaments, la Llei contra la pobresa energètica o la d’impostos sobre els habitatges buits. Han acabat impugnades al Tribunal Constitucional per part del Govern de Madrid. No es tracta només de la manca de competències en normativa laboral, de prestacions socials, fiscals… Es tracta de bloquejar qualsevol iniciativa legislativa. Estem en una fase de recentralització important que només s’aplica a Catalunya sense tenir en compte l’impacte social.
A més l’Estat està en fallida, financera i moral. Es perdona el crèdit fet a la banca (més de 60.000 milions d’euros), i es demana crèdit a la banca per poder pagar les pensions de jubilació del mes de juliol, el fons de reserva de les quals s’ha usat per tapar el dèficit generat pel crèdit a fons perdut de la banca. L’esperpent és un invent espanyol.

Des de l’Intersindical quin ambient copsen a la resta de sindicats catalans respecte al procés? I a les organitzacions sindicals del País Valencià i les Illes?
Pel que fa a Catalunya és clar que el procés ha actuat com a una “trituradora” d’organitzacions polítiques, obre contradiccions internes, i això incomoda; passar de declaracions formals a fets sempre fa decantació i clarifica posicions. Un procés és com un embut, en la part ampla tens marge de maniobra, en la part estreta tens poc marge i molta pressió, i estem en la part estreta. Intenten mantenir-se en zona de confort, acceptant el dret a decidir de manera genèrica, i posant l’èmfasi en les garanties jurídiques i l’efecte vinculant, que sovint és una manera de dir “pactat” sense explicitar-ho. Bàsicament es mostra preocupació pel funcionariat i les hipotètiques repercussions, emplaçant al Govern de la Generalitat, i en algun cas s’ha arribat a demanar que el funcionariat denuncií a fiscalia o a la policia si veu indicis de “delicte”, lamentable. Cal recordar que les grans centrals estatals passen de puntetes sobre el tema. I que no hi ha massa escarafalls pel que fa a l’actitud demòfoba, autoritària i repressiva de l’Estat, és més còmode interpel·lar al Govern de la Generalitat exigint-li garanties. Garanties contra qui? No passem per alt que en el terreny sindical hi ha molts interessos creats, hores sindicals, alliberaments, salaris, dietes, determinats llocs de treball… i que qui es belluga no surt a la foto, cal ser realistes.
Pel que fa a sindicats del País Valencià i les Illes sabem que el procés es viu amb molt d’interès des de la proximitat i la solidaritat.

Creieu que votarem l’1 d’octubre? Penseu que hi pot haver la possibilitat que no es pugui votar perquè l’exèrcit i la guàrdia civil ens ho impedeixin? Si fos així què creieu que s’hauria de fer?
Aquest tipus de conflictes els guanya qui no perd, qui comet menys errors. I la intervenció de l’exèrcit o la guàrdia civil el dia 1 d’octubre seria un greu error, si això passés tot i no votant hauríem guanyat el contenciós. La guàrdia civil segrestant urnes ens porta a l’imaginari del franquisme, això ho sabem tots, és la foto que no volen. Si tot i això passes les institucions catalanes haurien de fer un pas endavant amb la mobilització popular al costat. No hi ha més cera que la que crema.

Què diríeu perquè els sindicats i els sindicalistes, en l’àmbit internacional, entenguin millor el procés de Catalunya cap a la independència?
Convindria recordar que, a instàncies de la Intersindical-CSC, ja s’ha posicionat positivament la Federació Sindical Mundial (FSM/WFTU) que agrupa a més de 320 sindicats dels cinc continents. I això pel bàsic respecte al dret d’autodeterminació dels pobles. Per tant cal apel·lar a aquest valor bàsic de l’esquerra. Cal explicar que el Reialme d’Espanya està en plena crisi, derivant cap a posicions reaccionàries i autoritàries. No estaria de més explicar que cal acabar amb el règim del 78 el qual de fet no suposa cap solució de continuïtat respecte del franquisme, el pacte de la transició està políticament i socialment esgotat a Catalunya. I que se’ns està negant com a poble, no ens deixen ser com volem ser, no els agrada, què hi farem…
I hi ha tres esculls a superar: El mite de l’Espanya Republicana, veig poques possibilitats per a una Espanya republicana a mig termini, per assaltar el cel caldrà seguir esperant a Godot. La insolidaritat, recordem que les majors manifestacions recents a Europa a favor d’acollir refugiats són a Catalunya, no som insolidaris, no volem decidir per insolidaris. I el nacionalisme (entès com a exacerbació), un francès o un espanyol ho son “per natura”, no són nacionalistes. Un català que reivindica la seva condició és nacionalista per defecte, i això genera anticossos en sectors de l’esquerra europea avui en dia.

@cscInternacional“We are now entering the second phase of the Process with a lot of pedagogical work in the factories” Carles Sastre Entrevista publicada a Catalan News Monitor As a national and classe union, how do you see the self-determination Process? We understand that any nation, any human group with a national conscience,...SOM el sindicat independentista i de classe