Els plans estructurals impostos pel Fons Monetari Internacional (FMI) a països com Grècia i les legislacions que regulen l’economia dels ajuntaments semblen llunyanes i diferents. Però existeixen similituds que demostren que les dues són “receptes” d’un mateix pla.

Com si es tractés d’un “pla de salvació”, a principis de 2012, el ministre d’Hisenda Cristobal Montoro, recentment entrat al Govern espanyol i estenent la modificació de l’article 135 de la Constitució a l’àmbit municipal, va aprovar la Ley de Racionalización y Sostenibilidad de las Haciendas Locales i la Ley de Estabilidad Presupuestaria, conegudes com les Lleis Montoro. Aquestes lleis no han fet més que empitjorar la situació de les administracions públiques que han rebut aquests “ajuts”.

D’altra banda, les polítiques aplicades als països del sud d’Europa per part de la Troica no són fruit de la casualitat ni de l’estudi detallat de la situació d’aquests països. Aquestes receptes són les mateixes que s’han aplicat als països d’Àfrica i Amèrica Llatina en les últimes dècades. Els resultats també han estat els mateixos: empobriment de la ciutadania i de les administracions públiques enfront de l’enriquiment del sector privat i sobretot de la gran banca. Aquestes receptes són ara aplicades als municipis mitjançant les Lleis Montoro.

El sostre de despesa, les retallades i les exigències de compliment del dèficit
Hisenda no permet que els municipis gastin més del que van gastar en el 2012, any de dures retallades, més un mínim increment relacionat amb el creixement del PIB. Molts d’aquests ajuntaments han millorat els seus ingressos en els últims anys fins aconseguir superàvit en els seus comptes, però aquest sostre de despesa estableix que els municipis no poden usar aquests recursos a augmentar la despesa social o generar polítiques de creixement o de creació d’ocupació. El ministre d’Hisenda obliga als municipis a gastar aquests diners a amortitzar deute financer. Avançar el deute que se li deuen als bancs. L’Ajuntament de Madrid ha amortitzat de manera avançada 100 milions d’euros en el que portem de 2017, mentre Montoro amenaça al govern de Manuela Carmena per superar el sostre de despesa en 17 milions d’euros alhora que incrementa la despesa social en més de 200 milions.

A nivell estatal, veiem com les exigències del compliment del dèficit per part de Brussel·les condicionen els pressupostos de l’Estat i les nostres polítiques. Les polítiques adoptades per complir les exigències del dèficit aplicant mesures d’austeritat provoquen que un any darrere l’altre fallem en el compliment d’aquest dèficit i per tant que se’ns exigeixin noves retallades any rere any. Brussel·les exigeix que Espanya retalli 5.500 milions als pressupostos de 2017 per no complir aquest dèficit.

Taxa de reposició, impossibilitat de contractar i les reformes del sector públic
Sens dubte, una de les màximes neoliberals sempre ha estat la reducció de la grandària de l’Estat per donar pas a la gestió privada del que fins ara oferien les administracions públiques. Els plans d’ajust estructurals i les “reformes del sector públic” aplicats per la Troica a Grècia i altres països sempre comporten el condicionant de la disminució de la grandària de la plantilla pública i el tancament o privatització dels serveis públics per obrir la porta a les empreses privades.

En aquest cas la Llei Montoro funciona exactament igual. Mitjançant la taxa de reposició, amb la qual es prohibeix reemplaçar el personal funcionariat que es jubila, i la prohibició de contractar empleats nous, tenen les mateixes conseqüències que els plans estructurals del FMI. Els ajuntaments es veuen impossibilitats per contractar quan tenen una necessitat de personal i ha de recórrer a empreses privades, en molts dels casos, una opció més cara per al contribuent. Per si això fos poc, fa uns mesos Montoro va enviar cartes a milers d’ajuntaments demanant el tancament d’empreses públiques o mixtes, provocant que les administracions locals segueixin decreixent a força de privatitzacions en favor de les empreses privades que es reparteixen el pastís de gestionar aquests serveis.

Els diners barats del BCE, els mercats i el Pla de Pagament a Proveïdors
“Faré el que sigui necessari per salvar l’euro”. Aquestes van ser les paraules que va pronunciar Mario Draghi, president del BCE, abans de repartir milers de milions d’euros a la banca privada perquè “fluís el crèdit a famílies i empreses”. Però no va anar així, ja que els “mercats”, que no són més que el mateix sistema financer que havíem rescatat, va preferir prendre aquests diners del BCE al 0,25% i especular amb el deute i amb la prima de risc dels països que passaven per una dura crisi econòmica.

Espanya s’ha endeutat més de 400.000 milions d’euros en els últims anys, arribant a pagar tipus d’interès de més del 6% quan la prima de risc superava els 500 punts.

Una vegada la prima de risc va començar a disminuir gràcies a que Draghi va inundar Europa d’euros, els mercats es van quedar sense els beneficis que li donava especular amb el deute d’aquests països. Però la Llei Montoro també tenia una solució per a això: el Pla de Pagament a Proveïdors (PPP).

El pla donava l’opció als municipis a treure tots els deutes i factures que tenien desades als calaixos, moltes d’elles il·legals, i a unificar-les en un mateix préstec amb un banc. D’aquesta manera, els bancs prestaven aquests diners que obtenien del BCE al 0,25% i ho prestaven als ajuntaments a tipus d’interès entre el 5 i el 6%. Préstecs que d’altra banda estan avalats pel Govern central, igual que molts dels préstecs de la banca al BCE, i per la qual cosa no tenen risc algun ja que el Ministeri d’Hisenda paga directament als bancs si el municipis no poden pagar les seves quotes del préstec i tot seguit l’hi descompta de la Participació en els Impostos de l’Estat (PEU).

La sobirania cada cop més lluny de la ciutadania
Totes aquestes mesures imposades, ajustos imposats a canvi de préstecs o la pèrdua del control sobre els seus recursos que sofreixen tant els municipis com els estats tenen una conseqüència comuna i que respon d’igual manera a les màximes capitalistes: la pèrdua de sobirania per part de la ciutadania.
A canvi d’aquestes “ajudes” rebudes, els municipis veuen com l’ús dels seus pressupostos, la seva principal eina política, es veu lligada de mans per les imposicions d’aquestes lleis. D’aquesta manera es perd la sobirania de fer polítiques locals que puguin cobrir les necessitats de la seva ciutadania, de la mateixa manera que els països rescatats perden la seva sobirania econòmica i es veuen impossibilitats per usar el seu pressupost a invertir de la millor manera per poder pal·liar la situació que travessen.

Els ajuntaments compleixen, el Govern de l’estat espanyol no ho fa
Sí existeix una diferència clara entre els ajustos imposats per la Troica a Espanya i els de Montoro cap als municipis: els municipis estan complint però Espanya no ho fa.

El mateix Gobierno que asfixia als ajuntaments perquè compleixin els paràmetres econòmics abans comentats, segueix fallant a l’hora de complir les exigències que arriben des de Brussel·les. Mentre els municipis compleixen el seu sostre de despesa i redueixen deute, Espanya no ha aconseguit complir les exigències de dèficit i segueix incrementant els seus nivells d’endeutament superant el bilió d’euros, equivalent a un 100% del PIB. No oblidem que el deute total dels municipis representa menys del 5% del deute total de les administracions públiques. El que posa més en evidència la necessitat que els municipis recuperin la sobirania que altres organismes superiors els han robat.

Article de Yago Álvarez publicat a  El Salmón Contracorriente
Traducció: Intersindical-CSC

@cscEconomiaeconomia,FMI,Montoro,retallades,TroicaEls plans estructurals impostos pel Fons Monetari Internacional (FMI) a països com Grècia i les legislacions que regulen l'economia dels ajuntaments semblen llunyanes i diferents. Però existeixen similituds que demostren que les dues són “receptes” d'un mateix pla. Com si es tractés d'un “pla de salvació”, a principis de 2012,...SOM el sindicat independentista i de classe