Felip VI fa de mediador comercial a Orient | Foto: El Temps

Els eufemismes emprats des dels discursos dels governants intenten ocultar allò que realment amaga la guerra: un negoci ben potent lligat a bona part de la indústria que depèn, exclusivament, de les decisions preses en les llotges més elevades del poder estatal. I que molt sovint amaguen contradiccions amb els discursos pronunciats per les elits.

Article de Manuel Lillo publicat a El Temps el 18/03/2017

«És possible que en alguna ocasió s’haja trobat material armamentístic nostre en països tercers, però no ens podem fer càrrec si es fa revenda de les nostres armes». Aquest és l’argument que donava una font de l’empresa nord-americana General Dynamics, de les més potents en l’àmbit militar. A l’Estat espanyol és coneguda per la seua subcontracta, Santa Bárbara Systems, que subministra l’armada espanyola amb tancs i amb tota mena d’aparells de guerra.

Evidentment, les persones estan obligades a justificar les seues contradiccions. Però aquest fet no evita que, certament, les col·laboracions armamentístiques entre territoris suposadament bel·ligerants siguen tan habituals com paradoxals. Més encara quan des de certs sectors s’apel·la a la responsabilitat conjunta de tota la població per pal·liar, entre tots, l’amenaça del terrorisme que ha colpejat distintes ciutats d’Europa durant els darrers anys.

No és aquesta, però, l’única paradoxa. Segons la mateixa font de General Dynamics, «les empreses d’armament només podem fer vendes als ministeris del nostre Estat, o a uns altres països sempre i quan el Govern espanyol aprove cadascun dels intercanvis comercials». A cop d’ull, aquesta regulació pot indicar que el Govern s’encarrega d’evitar vendes inapropiades que puguen contribuir a la inestabilitat d’un país o també a la provisió d’armament de grups perillosos. La realitat, però, és ben distinta. Les vendes de material bèl·lic a l’Aràbia Saudita des d’Espanya desmenteixen aquesta intuïció guiada per la bona fe. Perquè l’Aràbia Saudita és, si més no, un dels països més conflictius segons els experts. I, alhora, un dels clients més fidels d’Occident, malgrat les seues relacions amb l’Estat Islàmic.

Tot respon a una sèrie d’interessos estratègics que només poden ser satisfets des de l’àmbit militar. Tot i que l’Estat Islàmic és, a hores d’ara, l’entitat que més representa l’amenaça gihadista que atemoreix la població, aquest grup terrorista insurgent actua, fonamentalment, fora d’allò que anomenen l’àmbit occidental. Més enllà d’aquests territoris, però, Occident també manté interessos econòmics que, sovint, es poden veure beneficiats per l’activitat de l’Estat Islàmic. Actualment, el país més assenyalat pels Estats Units de Donald Trump és l’Iran, sobre el qual no descarten la intervenció militar. El règim d’aquest país s’ha vist debilitat pel mateix grup que va omplir de sang els carrers de Niça i de París. Tal com explica Miguel Alonso, investigador del Grup d’Estudis República i Democràcia de la Universitat Autònoma de Barcelona i expert en conflictes internacionals, «els Estats Units han estat armant l’Aràbia Saudita perquè aquesta es faça forta front a l’Iran». El mateix ocorre a Síria, on Hezbollah, organització libanesa contrària a Israel, també s’ha vist desestabilitzada per l’Estat Islàmic. Aquesta qüestionable ingerència també és favorable als interessos de l’Aràbia Saudita a Síria, i convida a la condescendència amb l’ISIS en distints territoris.

Durant la primera meitat del 2015, una quarta part de l’armament exportat des de l’Estat espanyol va anar a parar a l’Aràbia Saudita, que va fer un pagament total de gairebé 450 milions d’euros. A les armes cal sumar avions i bucs de guerra emprats amb una finalitat evident, que des de 2013 suma la xifra de quasi 1.300 milions d’euros com a resultat de l’intercanvi comercial. Els interessos petroliers d’Occident en aquest país i també en els que l’Aràbia Saudita intervé militarment amb el suport de la UE i dels Estats Units, semblen justificar aquestes operacions que no es disculpen, però, des de l’òptica dels Drets Humans que els governs diuen defensar. Tot i que hi ha una enemistat declarada entre Aràbia Saudita i l’Estat Islàmic, existeix la retroalimentació. Per això, malgrat l’intent de desvincular la venda d’armament a països presumptament bel·ligerants per part de les empreses occidentals i a pesar, també, del permís necessari dels governs per dur a terme aquestes operacions, els interessos en aquest terreny i l’argument del benefici econòmic donen sentit a unes transaccions mancades d’humanitat.

Avui, la guerra al Iemen està trencant tots els principis dels Drets Humans, segons alerten entitats com Amnistia Internacional. L’ofensiva bèl·lica, impulsada per diversos estats, està liderada per l’Aràbia Saudita i compta amb el suport de les principals potències occidentals, entre elles els Estats Units, que va entrar en el conflicte amb el pretext de lluitar contra Al Qaeda. I gràcies, també, a l’armament adquirit per les vendes de l’Estat espanyol, que semblen contribuir, una vegada més, a un caldo de cultiu que generarà conflictes posteriors, com el de l’Iraq va servir per impulsar el grup terrorista que avui és el malson d’Europa. Col·locar governs titella en els països conflictius per preservar els interessos estratègics sembla compensar l’amenaça que s’hi genera a través d’aquestes operacions tacades de sang i de morts. Un negoci que serà més detallat en el número 1710 d’EL TEMPS, amb un reportatge sobre els beneficis que genera l’amenaça gihadista a la indústria militar i fronterera espanyola, ben relacionada amb els departaments ministerials.

@cscInternacionalarmes,comerç,economia,internacionalEls eufemismes emprats des dels discursos dels governants intenten ocultar allò que realment amaga la guerra: un negoci ben potent lligat a bona part de la indústria que depèn, exclusivament, de les decisions preses en les llotges més elevades del poder estatal. I que molt sovint amaguen contradiccions amb...SOM el sindicat independentista i de classe