Kinshasa és la capital i la ciutat principal de la República Democràtica del Congo  |   Foto: agències
Kinshasa és la capital i la ciutat principal de la República Democràtica del Congo | Foto: agències

Les persones menys joves recordareu alguna notícia relacionada amb l’inici del genocidi congolès, a partir de l’estiu de l’any 1998. Quatre anys més tard, l’octubre de 2002, Nacions Unides va fer públic l’informe S/2002/1146 en què s’afirmava: “Per als més de 20 milions de persones que viuen a les cinc províncies de la regió oriental de la República Democràtica del Congo, el nombre de defuncions directament atribuïbles a les ocupacions perpetrades per Uganda i Ruanda por estimar-se entre 3 i 3,5 milions de persones.”

És un informe que evidenciava el propi desconeixement –amb una vergonyant forquilla del nombre d’assassinats que vorejava el mig milió- però reconeixia l’ocupació del Congo per part d’Uganda, Ruanda i Burundi. Tot i el reconeixement, l’embargament d’armes no va arribar fins cinc anys després de l’inici de les matances. Un embargament curiós perquè només es va aplicar sobre territori congolès i va permetre els invasors mantenir els quarters protegits dins les respectives fronteres.

Seria impropi fer comparacions amb l’holocaust però sí que ens permetem una única precisió: l’holocaust va significar, majoritàriament, l’assassinat d’europeus per part d’europeus; més encara, una part significativa de les víctimes van ser alemanyes mortes a mans dels seus compatriotes.

Les xifres del genocidi congolès, malgrat que els executors eren africans, no s’expliquen sense dimensionar les matances com a eina de desestabilització local promoguda per potències internacionals per aconseguir variar els jocs d’equilibris i influències exògenes a la regió. L’objectiu? El control d’un subsòl amb quantitats ingents d’or, diamants, coure, cobalt, manganès, zenc, cadmi, plata i urani, a més de minerals de gran valor tecnològic i que són escassos al planeta com el coltan, la cassiterita, l’europi, el germani, el niobi o el piroclor.

La violència patida per la població civil a la regió s’entén, sobretot, per l’enfrontament obert per controlar aquest subsòl. Un enfrontament entre els Estats Units (amb Bèlgica i la Gran Bretanya com aliats) i França. De fet, la caiguda del dictador congolès Mobutu Sese Seko a mans del seu successor, Laurent Kabila, va ser possible gràcies al suport dels Estats Units a aquesta operació. Kabila, com a torna, s’havia compromès a oferir l’explotació minera del país a companyies nord-americanes. Però Kabila, arribat al poder el 1997, no només no va complir la seva paraula sinó que va intentar renegociar aquells acords mentre estrenyia relacions amb la Xina, Cuba i Líbia. Només un any després, el 1998, va començar la invasió del Congo per part de Ruanda i Uganda. És il·lustratiu, per posar un exemple, que Uganda rebés dels Estats Units, en només dotze mesos, una quantitat equivalent a la suma del que havia rebut en els vint-i-set anys anteriors.

La responsabilitat dels Estats Units en el genocidi congolès no és suposada o fruit d’interpretacions maniquees. Ja l’any 1999 el president Bill Clinton va rebre una duríssima carta d’una congressista demòcrata, Cynthia McKinney, que acabava de visitar les zones de les matances. En aquell escrit, McKinney responsabilitzava l’administració nord-americana de “incendiar un país sencer” i de “complicitat en els crims contra la humanitat que s’hi cometen.” Afirmava que “les atrocitats que pateixen diàriament els congolesos són inhumanes i conseqüència de la mala política dels Estats Units.” Fins i tot mencionava l’omnipotent companyia American Minerals Fields Inc. com a instrument creat específicament per a l’explotació del subsòl un cop aconseguida la debilitació política, econòmica i militar del règim congolès.

Quinze anys més tard el Congo és un estat al límit de la fallida. Kabila fill -triat l’any 2001 tot just després de l’irresolt assassinat de son pare-, vol modificar les lleis per perpetuar-se a la presidència mentre el país pateix l’espoli institucionalitzat i acordat sobre els cadàvers del genocidi congolès.

La directora d’una escola de Kinshasa m’ofereix aquesta repassada històrica del seu país amb frases enrabiades a cavall de frases entre tristes i resignades. Li demano què n’espera d’aquella conversa i em diu que ho escrigui, que ho expliqui.

Just abans de marxar em pregunta el nom de la població d’Arkansas on hi ha la seu d’American Mineral Fields Inc. Li contesto que no en tinc ni idea i m’explica que és una altra broma macabra de la seva història: el nom del poble és Hope.

Article de Francesc de Dalmasses publicat a Mèdia.cat

http://i2.wp.com/www.intersindical-csc.cat/nova_prova/wp-content/uploads/2016/01/kinshasa.jpg?fit=850%2C349http://i2.wp.com/www.intersindical-csc.cat/nova_prova/wp-content/uploads/2016/01/kinshasa.jpg?resize=300%2C123@cscInternacionalÀfrica,conflicte,genocidi,imperialisme,internacionalLes persones menys joves recordareu alguna notícia relacionada amb l’inici del genocidi congolès, a partir de l’estiu de l’any 1998. Quatre anys més tard, l’octubre de 2002, Nacions Unides va fer públic l’informe S/2002/1146 en què s’afirmava: “Per als més de 20 milions de persones que viuen a les...SOM el sindicat independentista i de classe