Integrants de l'autoanomenat Estat Islàmic   |   Foto: agències
Integrants de l’autoanomenat Estat Islàmic | Foto: agències

Article publicat a Crític.cat

L’Estat Islàmic és un fruit de l’anomenada ‘guerra contra el terror’ que Bush, Blair i Aznar encetaren el 2003. Un fruit bord. A l’escalf de l’ocupació de l’Iraq, amb l’esclafit de la violència sectària xiïta antisunnita, esperonada pels Estats Units i per la seva intel·ligència militar, l’organització de base gihadista de Mesopotàmia començaria un procés de progressiu creixement i radicalització que la portaria a esdevenir, el 2006, l’Estat Islàmic de l’Iraq (EI). La seva base és el wahhabisme mil·lenarista, una interpretació rigorista fins a l’extrem de l’islam sunnita. El seu líder és Abu Bakr al-Baghdadi (Samarra, 1971), personatge obscur i carismàtic, de qui l’especialista en terrorisme Loretta Napoleoni explica a ‘El fènix islamista’ (Paidós, 2015) que després de passar 11 mesos empresonat, el 2004, va acomiadar-se del tinent americà amb qui havia entaulat relació durant el captiveri tot enflocant-li: “Ens veurem, algun dia, a Nova York”.

La seva aparició a l’escenari sirià, com un contendent més, especialment cruent, lluitant contra tothom –contra la resta de sunnites, contra els xiïtes, contra el règim, contra els kurds–, ha trencat esquemes i ha vingut a ocupar l’espai omplert anteriorment per Al-Qaida, de la qual tècnicament és una escissió. La guerra civil siriana entre el règim militar autoritari de Baixar al-Assad, membre de la minoria alauita del país –una branca del xiisme–, i una oposició molt diversificada i fragmentada entre islamistes, laics, sunnites –la majoria de la població– i kurds, era l’escenari idoni perquè un projecte com l’EI agafés força. Els atemptats de París i els bombardejos de l’aviació francesa sobre Raqqa, la capital d’allò que anomenen Califat, en resposta, mostren un escenari que ja ens resulta familiar. Ho deia un dels 10 especialistes amb qui CRÍTIC ha parlat per elaborar aquest decàleg i aquesta desmitificació: “Si no elabores una estratègia diferent, no pots esperar tenir resultats diferents”. Hollande ho deu saber.

Heus aquí 10 mesures per combatre l’EI des d’Europa. I una desmitificació.

1. Combatre l’EI militarment de forma més efectiva

La majoria d’experts consultats coincideixen en dues idees. La primera: que ara ja és tard per evitar implicar-se en una intervenció militar més intensa sobre el terreny que permeti derrotar l’anomenat Estat Islàmic. I la segona: que, si només es fa això, es fracassarà. “L’èxit dels Estats Units en la política militar de contenció davant l’EI durant el darrer any ha estat molt limitat”, apunta Lurdes Vidal, responsable de l’àrea de Món Àrab i Mediterrània de l’IEMED, “i ara cal ser molt més contundents. Cal suport d’efectius sobre el terreny”. Però “enviar-hi tropes estrangeres pot ser material explosiu”, per la qual cosa “és millor buscar complicitats locals”. La que millor li ha funcionat als EUA fins ara ha estat la cooperació amb les milícies kurdes, però això té límits: els kurds han deixat clar que no volen dur la iniciativa de la lluita contra l’EI fora de les zones de majoria kurda.

2. Coordinar més i millor els actors regionals i internacionals: objectiu alto el foc

“Cal, des de la banda occidental, més coordinació amb altres actors –l’Aràbia Saudita, l’Iran, Rússia–”, explica Lurdes Vidal, i continua: “Hem permès que Síria congregués i absorbís 50 anys de tensions a la regió. La sortida necessàriament passa per repensar les rivalitats regionals i internacionals. L’acció política de la UE i dels EUA a la regió ha de ser molt més coherent. Hi ha un argumentari de base entre aquells que s’uneixen a l’EI que té a veure amb els greuges polítics que aquesta gent percep respecte dels països occidentals. No ajuda gaire que es doni suport a una Aràbia Saudita que fomenta precisament aquesta visió rigorista de l’islam, no implicar-se amb Palestina, vendre armes a la dictadura egípcia d’Al-Sissi, que alhora empresona activistes… Aquestes incoherències donen arguments a l’EI!”.

Ferran Izquierdo, professor de Relacions Internacionals de la UAB, va en la mateixa direcció. Segons ell: “La posició occidental és totalment contrària al que el sentit comú hauria d’indicar, si el que es pretén és articular sinergies que marquin un canvi de tendència. Així, donant suport a règims dictatorials a Egipte o a Tunísia, tot menyspreant el criteri popular que expressaren les ‘primaveres àrabs’ de 2011, o convertint les inicials protestes democràtiques de Síria o de Líbia en revoltes armades de gran violència, demostrem que no hem après res. Per fer-se una idea de la magnitud de la tragèdia, quan el 2011 esclata la revolta a Tunísia, el primer que fa l’Executiu francès de Nicolas Sarkozy és oferir els gendarmes al dictador per reprimir els manifestants!”.

L’analista Marta Ter, de la Lliga pels Drets dels Pobles, opina que Rússia ja fa temps que té ganes d’aliar-se amb Occident i millorar-hi les relacions. La seva aposta, diu, és un intercanvi d’Ucraïna per Síria: “Cada cop hi ha més veus a Occident –per exemple, el mateix Sarkozy– que diuen que cal col·laborar amb Moscou en el tauler sirià”, explica. El filòsof espanyol Santiago Alba Rico explica a CRÍTIC des de Tunis, on resideix, quelcom de semblant: “S’ha dit que l’acord nuclear entre l’Iran i els EUA ja és una primera passa, de moure fitxa, en aquest sentit”.

La sortida al Mediterrani del gegant rus és via les seves bases navals al litoral sirià, de fet. Per Alba Rico, s’ha de tenir present “la situació de veritable doble guerra freda actual que viu la zona entre, d’una banda, l’Aràbia Saudita i l’Iran –representant el vell xoc sunnita-xiïta–, i, de l’altra, l’enfrontament entre el wahhabisme saudita ‘versus’ Qatar i Turquia –alineades, ambdues, amb un islamisme radical més tou, en la línia dels Germans Musulmans egipcis. I continua: “Després de les ‘primaveres àrabs’ hi havia dos moviments contrarevolucionaris, conservadors, que aspiraven a frenar-les: l’un era, des d’un prisma crític i progressista, dolent –representat pels Germans Musulmans, per Qatar i per Turquia– i l’altre era encara més dolent –representat pel Govern saudita. De moment, sens dubte, està guanyant la partida el més perniciós”.

3. Una estratègia postbèl·lica per a la regió: donar seguretat, sobretot, als sunnites de Síria i de l’Iraq

És vital que els sunnites de Síria i de l’Iraq, els principals suports i vies d’engreixament de l’Estat Islàmic, se sentin protegits i segurs per les alternatives que es consolidin al gihadisme. La possible derrota militar de l’Estat Islàmic no pot deixar una situació d’incertesa i de caos el dia després. “Si fas una intervenció militar, has de tenir un pla per a l’endemà”, apunta Eduard Soler, coordinador d’investigació al CIDOB.

Ignacio Álvarez-Ossorio, professor d’Estudis Àrabs i Islàmics de la Universitat d’Alacant, incideix en el fet que Síria està “devastada per una sectarització acusada: amb els sunnites, els ismaïlites i alauites xiïtes, els drusos i els cristians assiris i ortodoxos, profundament enfrontats, més enllà de la dicotomia règim-oposició”. En aquest sentit, Santiago Alba Rico dibuixa un escenari resolutiu on, en el cas de l’Iraq, “la democratització passa perquè la minoria sunnita iraquiana es reintegri en la vida política del país i recobri espais de poder, després d’un llarg període, des de l’ocupació nord-americana el 2003, en què ha estat marginada i vexada, fins al punt que els sunnites iraquians prefereixen l’EI abans que l’Exèrcit iraquià i les milícies xiïtes, que han comès atrocitats amb ells”.

A Síria, Eduard Soler opina que convé que els actors oposats al règim de Baixar al-Assad tinguin prou capacitat d’atracció i d’èxit. “Hi ha un gruix de la població a Síria que odia Al-Assad, i una part d’aquesta gent s’uneix a l’Estat Islàmic precisament per aquest motiu. Però a Daraa, al sud del país, hem vist com la coalició rebel ha tingut molta capacitat de resistència. Per tant, allà l’alternativa a Al-Assad ha estat aquesta coalició, i no pas l’Estat Islàmic. Turquia i Qatar han buscat fer-ho a través d’Ahrar al-Xam, un grup suficientment radical però al mateix temps allunyat de l’EI i del Front Al-Nusra”.

L’exemple kurd és il·lustratiu: “Les poblacions àrabs sunnites que ara viuen sota l’Estat Islàmic necessiten garanties de la seva pròpia integritat física: que no els passarà res si les seves zones deixen d’estar controlades per l’EI, que hi ha una alternativa segura per a ells. A Kobane era molt clar qui s’ocuparia de la ciutat un cop l’EI en fos expulsat [l’autogovern kurd i la milícia de les YPG-YPJ], però això, aquesta seguretat, de moment no existeix per a Raqqa, a Síria, o Mossul, a l’Iraq”. Marta Ter té, en aquest sentit, una visió purament pragmàtica: “La figura d’Al-Assad haurà d’acabar sortint de circulació de forma acordada. Rússia pot ser una bona via. Que li posin una datxa a Moscou devora la del Ianukóvitx!”, amb referència a l’exprimer ministre filorús d’Ucraïna, deposat al febrer de 2014 arran de les protestes de l’EuroMaidan.

4. Escanyar (més) les fonts de finançament de l’Estat Islàmic

L’anàlisi de les fonts de finançament de l’Estat Islàmic –amb documentació obtinguda de dins mateix de l’organització– apunta que el grup obté els seus recursos d’una varietat de fonts, entre les quals els impostos aplicats a les persones que viuen en les àrees que controlen, la venda de petroli, de gas i d’antiguitats i, en menor mesura, les donacions privades estrangeres. “S’estan duent a terme accions positives per debilitar econòmicament l’Estat Islàmic en aquest sentit”, explica Eduard Soler, “com, per exemple, l’augment dels controls sobre capitals per part dels països del Golf i també el del tràfic de petroli”.

Álvarez-Ossorio recorda que des de l’estiu la pressió internacional ha obligat que la mateixa monarquia saudita legislés sancions molt greus per a les persones que financessin organitzacions o xarxes terroristes fora del seu Estat. “Un altre mecanisme que també permetria ofegar-los més”, continua Soler, “és implantar mecanismes de vigilància més estrictes en el comerç d’antiguitats”, que en alguns casos està regulat de manera laxa i en el qual existeixen canals il·legals per adquirir peces arqueològiques. Senadors nord-americans ho han denunciat públicament, i han apuntat que no se sorprendrien que hi hagués ciutadans dels EUA comprant alguns d’aquests objectes.

5. Posar en relleu els agents polítics demòcrates i laics

Diverses fonts consultades advoquen per buscar complicitats dins els sectors demòcrates i laics del sunnisme i del xiisme. Totes coincideixen a destacar els Comitès de Coordinació Local –CCL– com la veu més autoritzada per representar la situació del poble sirià des d’una posició democràtica, no violenta i antisectària. Es tracta d’una xarxa de grups locals, prou estructurada, que duu a terme accions reivindicatives i campanyes comunicatives. “Els CCL són molt importants –explica Santiago Alba Rico– perquè són l’expressió més genuïna de la ‘primavera siriana’”. “Són un actor que s’ha mantingut al marge de la lògica de la militarització”, puntualitza Álvarez Ossorio. En la mateixa línia opina Leila Nachawati, sirianogallega, bloguera i coimpulsora de “Syria Untold”, l’arxiu digital dels moviments socials sirians, que afirma que “els CCL són una xarxa de grups d’acció local autogestionada que practiquen la desobediència civil no violenta”.

Un inici de resolució del conflicte implica, per Alba Rico, que a la futura cimera de Viena s’hi asseguin tots els actors implicats amb un protagonisme destacable per als CCL, “com a veu popular legitimada”. Nachawati valora que a Viena és imprescindible que surti, com a condició ‘sine qua non’, per arribar a la pau, que es jutgi “per crims contra la humanitat, els culpables, per part del Govern, de cometre tot tipus d’atrocitats contra la població civil com llançar barrils plens de dinamita contra infants”.

La resta de l’esquerra siriana, opositora tant a Al-Assad com als islamistes extremistes, està molt fragmentada i minoritzada. En destaquen la Coordinadora Nacional pel Canvi Democràtic –aliança de 13 partits d’esquerra amb el lideratge de l’intel·lectual i activista pels drets humans Haytham Manna, resident a París–, que manté el rol de frontissa entre el règim i l’oposició i “per això –rebla Alba Rico– està molt desprestigiada”, i algunes personalitats com Yassin al-Haj Saleh, dissident històric, que fou dirigent de l’antic Partit Comunista Sirià, empresonat per la dictadura del 1980 al 1996, i que ara és a l’exili, a Istanbul.

6. Visibilitzar les iniciatives pacifistes de la societat civil (que n’hi ha)

Fins i tot en un context com el que es viu a Síria hi ha espai “per a estratègies de resistència de la societat civil” que cerquin de trencar el cercle de la violència, explica Pamela Urrutia, investigadora sobre conflictes armats i processos de pau al nord d’Àfrica i a l’Orient Pròxim a l’Escola de Cultura de Pau. Exemples? “L’acció de grups de dones sirianes sobre el terreny, que lluiten contra la militarització de les seves comunitats i miren d’afavorir acords puntuals d’alto el foc”. Altres grups de dones treballen per evitar que els infants siguin reclutats pels gihadistes –és el cas d’un grup de dones de Deir ez-Zor, ciutat controlada parcialment per l’EI, i que han de dur a terme les seves accions clandestinament des de casa. “Aquestes accions han quedat invisibilitzades per la dinàmica del conflicte”, lamenta Urrutia, “i és important que es coneguin i es vegi que a Síria també poden passar coses diferents de la violència”.

Les iniciatives sirianes conflueixen amb les que es donen en altres països del món àrab, on la societat civil –normalment molt afeblida pels governs autoritaris de torn, però que, malgrat la crisi molt forta que viu des de l’esclat de les ‘primaveres’ el 2011, sembla que està reviscolant– posa en marxa de mica en mica iniciatives per combatre en l’àmbit social les xarxes de captació del gihadisme. “Les classes i formacions en activitats artístiques per a joves de suburbis de Tunis i altres ciutats del Magrib en serien un exemple”, afirma Ricard González, politòleg i periodista que ha residit a Egipte i a Tunísia.

7. Combatre la criminalització islamofòbica a Europa

Ferran Izquierdo esmenta que “fenòmens com la ‘llei mordassa’ i el canvi constitucional d’aquests dies a França van en la línia de coartar llibertats públiques per a la comunitat islàmica de casa nostra”. “A mi ningú no em demana que jo condemni els atemptats. I, en canvi, als musulmans se’ls està exigint”, critica Lurdes Vidal. “I això”, continua Vidal, “és inherentment una culpabilització col·lectiva. Per què es fa això? La immensíssima majoria dels musulmans no hi tenen res a veure, amb el terrorisme. I acaben veient-se atrapats entre dos xantatges: el de l’EI dient-los que s’han venut a Occident i el de la islamofòbia demanant-los constantment que demanin perdó”. “Les narratives de la xenofòbia i de la criminalització dels refugiats només ens fan caure en allò que l’EI busca: aguditzar la marginalització de determinats sectors musulmans”, explica Pamela Urrutia.

Marta Ter, que està fent una cerca intensiva a les xarxes socials, recorda que “seguint els comptes gihadistes a través de Twitter te n’adones que el pitjor que li pot passar a la propaganda de l’EI és que els musulmans siguin ben acollits i ben tractats a Europa”. Hi coincideix Eduard Soler: “Tot el que sigui presentar els musulmans com a quintacolumnistes a casa nostra és donar ales als discursos de l’EI. I crec que en aquest capítol”, conclou Soler, “estem anant molt malament”. En aquesta línia, en el moment de l’entrevista, es lamenta, el coordinador del CIDOB, de les mancances en formacions pedagògiques adequades per a docents. Just ahir, la Generalitat posava en marxa un programa en aquest sentit. Bo és prendre-ho en consideració.

Lurdes Vidal apunta dues qüestions d’interès, també: l’una, relacionada amb els espais físics, i l’altra, amb l’etimologia. “A casa nostra tenim un problema greu. Els musulmans no tenen llocs dignes per pregar. Els enviem a oratoris petits o a polígons industrials perquè, en el fons, ens estimem més no veure’ls. Per què no dignifiquem la seva presència aquí? Per què no fomentem una visió doctrinal feta des d’Europa i des dels mateixos imams europeus, que assumeixi valors com la igualtat o la llibertat?”, i rebla “No hi ha d’haver “musulmans a Europa”, sinó “musulmans europeus!”.

Ricard González no s’està, consultat per CRÍTIC, de recordar que els perfils de gihadista són molt diversos però que “no podem oblidar els magribins de segona o tercera generació nascuts a Europa que se senten absolutament desplaçats, marginats, havent patit situacions de racisme i de xenofòbia constants tota la seva vida”.

8. Fomentar l’ecumenisme entre el sunnisme i el xiisme, així com les visions més heterodoxes i pluralistes de l’islam

José Cutillas Ferrer, expert en l’Iran i en el món persa i docent d’Estudis Àrabs i Islàmics de la Universitat d’Alacant, té present que des de Teheran “s’intenten invertir esforços en la direcció d’un acostament entre comunitats”. Un element dificultós, l’ecumenisme, però que també valora positivament Lurdes Vidal, que vindica “reforçar les visions més dinàmiques de la doctrina islàmica, on la capacitat humana prevalgui per sobre del text interpretat literalment”.

9. Controlar els fluxos d’armes, i no tan sols els de l’EI

“L’Estat Islàmic té una xarxa molt àmplia i complexa de provisió d’armes”, diu Urrutia, “i no només perquè en compra, sinó perquè les obté dels arsenals dels exèrcits iraquià i sirià que cauen a les seves mans. A banda, altres grups armats, com el Front Al-Nusra, de vegades també aconsegueixen armes interceptant enviaments nord-americans a determinats grups opositors”. Si l’estratègia per derrotar l’Estat Islàmic també passa per combatre’l sobre el terreny, és evident que d’armament bé n’hi haurà d’haver, a Síria. “Però caldria controlar el flux d’armes molt més generalment: el fet que estiguin disponibles fa molt més fàcil que es mantingui aquest circuit de violència”. Álvarez Ossorio és taxatiu en aquest sentit: “L’oposició més sensata porta molt temps reclamant un embargament d’armes als contendents, zones d’exclusió aèria per evitar massacres indiscriminades i l’obertura de corredors humanitaris”.

10. Aprendre dels excombatents frustrats

A l’Estat Islàmic li comencen a fallar els recursos humans. Eduard Soler explica que “els serveis d’intel·ligència diuen que, els darrers mesos, hi ha hagut desercions importants a l’EI. El fet de no avançar territorialment ha pogut provocar una certa desmobilització. El salt a la campanya global també es pot entendre per aquest motiu”. Un problema associat amb això és que no hi ha previst un gran pla estructural sobre com reinserir i rehabilitar aquests desertors. Pamela Urrutia considera que “cal aprendre de l’experiència de la gent que deserta”, perquè pot ajudar a comprendre els discursos gihadistes i “fer més fàcil contrarestar-los”. Marta Ter recorda que l’única experiència que trobem de reinserció de gihadistes és al nord del Caucas, a la República d’Ingúixia, on s’han creat comitès d’ajuda per desmobilitzar i reinserir combatents en la vida civil.

Desmitificació: Israel i el gihadisme?

Existeix, així mateix, un mite que diu que Israel ha estat darrere el finançament i l’impuls de l’Estat Islàmic. Sergio Yahni, jueu israelià, políticament molt crític amb l’Estat d’Israel i director de l’Alternative Information Center (AIC), de Jerusalem, ho desmenteix categòricament: “La relació no està provada. No hi ha cap indici que Israel sigui al darrere de l’EI. El que sí que està provat és la seva relació amb el Front Al-Nusra”, un altre grup islamista sunnita radical vinculat a Al-Qaida i que opera, entre altres zones, a la frontera del Golan. “Hi ha fotografies de trobades i intercanvis entre oficials israelians i dirigents d’Al-Nusra, i fins i tot, es parla que els seus combatents són atesos en hospitals a l’altra banda de la frontera, dins Israel. Té lògica en la necessitat del Govern de Tel-Aviv de crear una barrera antixiïta. El Líban i la milícia xiita Hizbul·là, enemics acèrrims dels sunnites de l’EI, són molt a prop”. Sovint el gihadisme internacional, ara en la forma de l’Estat Islàmic i abans d’Al-Qaida, ha emprat el nom de Palestina i la seva situació d’ocupació com a justificació dels seus actes “Palestina –afirma Yahni– és possiblement un dels països àrabs on menys suport té el gihadisme”. Per l’activista israelià, “sempre hi ha hagut un espai polític islamista dins el moviment nacional palestí. Com a mínim, des dels anys 1928-1929. Però mai ha estat rigorista o fonamentalista. D’aquí ve l’existència de Hamàs, més lligada, amb matisos, als corrents i a l’experiència dels Germans Musulmans d’Egipte i d’altres indrets, que no al wahhabisme saudita, que és viscut com quelcom d’absolutament aliè a la tradició històrica de l’islam a Palestina”.

Yahni desmenteix les fonts que informaven fa un quant temps de la presència d’elements propers a l’anomenat Estat Islàmic a Gaza. “A Gaza hi ha una crisi social i política molt forta, provocada per la situació terrible a la qual l’ocupació israeliana sotmet la població civil, que provoca que, a banda dels actors habituals –siguin nacionalistes laics com Al-Fatah, islamistes com Hamàs o marxistes com el Front Popular– s’hi afegeixin grups familiars o clànics que, davant l’absència d’Estat, prenen les armes per defensar els seus interessos particulars”. Per Yahni, aquests grups “periòdicament diuen identificar-se amb uns referents o uns altres, depenent del context internacional: els últims 15 anys han estat marxistes leninistes, d’Al-Qaida o de l’EI, però només es representen a ells. Un deliri!”. L’única mostra d’islamisme fonamentalista que hom pot trobar a la societat palestina avui dia és el moviment Hizb Tahrir, una xarxa transnacional que treballa sobretot en petits grups d’empresa i en mercats –element important en el món arabomusulmà–, i que, “tot i defensar en la teoria la construcció d’un Califat amb seu a Jerusalem, en la pràctica no té cap expressió política ni militar”. Hizb Tahrir no és una organització wahhabita, i recentment s’ha confirmat que controla el comitè de direcció de l’Hospital Abu Qàsser. “L’islamisme palestí no és panàrab ni panislàmic, té el seu centre i raó de ser a Palestina”, conclou el director de l’AIC, i continua: “Els palestins no volen que la seva situació sigui mesclada en l’assumpte del gihadisme; no debades, qualsevol acció de les xarxes islamistes al món sempre és emprada per la propaganda israeliana per reprimir-los”.

@cscInternacionalinternacional,ISISArticle publicat a Crític.cat L’Estat Islàmic és un fruit de l’anomenada ‘guerra contra el terror’ que Bush, Blair i Aznar encetaren el 2003. Un fruit bord. A l’escalf de l’ocupació de l’Iraq, amb l’esclafit de la violència sectària xiïta antisunnita, esperonada pels Estats Units i per la seva intel·ligència militar, l’organització...SOM el sindicat independentista i de classe