Campanya a favor de Jeremy Corbyn
Campanya a favor de Jeremy Corbyn

Tot indica que l’esquerrà Jeremy Corbyn està en condicions de guanyar la carrera per la direcció del Partit Laborista britànic. El punt de vista convencional del centre-esquerra d’aquest país, tan en el partit mateix com entre els experts dels mitjans proclius al laborisme, és que una victòria de Corbyn seria tot un desastre per al partit. El fil conductor de la seva argumentació és que els seguidors de Corbyn són poc seriosos, es neguen a pensar responsablement sobre els necessaris compromisos del poder i abracen una forma narcisista i autoindulgent “d’esquerranisme purista” que, si Corbyn guanya a la competició pel lideratge, el més probable és que el laborisme es vegi condemnat a anys d’oposició en una tràgica repetició de la “travessia del desert” del període posterior a 1983.

S’equivoquen. D’una banda, per molt que llancin advertències i agitin el dit índex davant el suposat somni irresponsable i utòpica constitutiva del “corbynisme”, la veritat és que, en realitat, el que proposa Corbyn en el pla polític és perfectament raonable i fins i tot, en molts aspectes, excessivament moderat. La seva plataforma reflecteix, en efecte, un retorn a una mena de forma keynesiana de la socialdemocràcia, que fa unes poques dècades era absolutament normal i corrent. El fet que aquesta política pugui titllar d'”extrema esquerra” mostra fins a quin punt ha canviat l’opinió en el si de l’esquerra liberal britànica des de llavors.

D’altra banda, l’afirmació que la seva oposició a Corbyn es basa en una avaluació ferma i pragmàtica del que implica ser elegible -que la seva prioritat és derrotar als conservadors i aconseguir que els laboristes tornin al poder- simplement sona a buida. Si la seva postura partís realment de preocupacions purament electorals, es podria pensar que es mostressin menys hostils i displicents respecte al candidat que, ara per ara, atrau grans multituds als actes polítics a tot el país i confiessin menys en les possibilitats electorals dels altres tres candidats -Yvette Cooper, Andy Burnham i Liz Kendall-, que encara no han demostrat cap capacitat d’electritzar l’ambient polític de manera similar a com ho fa Corbyn. La seva oposició a ell és ideològica, no basada en criteris de “realpolitik”.

el primer moviment polític massiu seriós en contra de l’austeritat a les illes britàniques es va manifestar al voltant de l’extraordinària campanya pel Sí a favor de la independència d’Escòcia

És curiós que gran part de la dreta sembla haver captat el que està passant en el cas de la candidatura de Corbyn al lideratge amb molta més claredat i perspectiva que la major part de la “expertocràcia” de centreesquerra. Poques figures serioses de la dreta consideren que Corbyn és un regal per als conservadors en les pròximes eleccions. Així, Ken Clarke, veritable abanderat dels tories (conservadors), va advertir no fa molt al seu partit que “el sector populista d’esquerra de Corbyn seria un oponent dur de rosegar en la campanya” i ha afirmat clarament que podia guanyar les pròximes eleccions generals.

Corbyn, ferm defensor de la reunificació d'Irlanda, reunit amb Gerry Adams a inici dels anys 1990
Corbyn, ferm defensor de la reunificació d’Irlanda, reunit amb Gerry Adams a inici dels anys 1990

Una de les principals línies d’argumentació que desenvolupen regularment els comentaristes de centredreta és que l’empenta de Corbyn podria anunciar un canvi fonamental en el terreny polític. Per exemple, Matthew d’Ancona, periodista favorable als tories, ha escrit al The Guardian que “els conservadors que tenen cap i pensen estratègicament” estan preocupats perquè la manera en què Corbyn sembla haver “irromput a través de les barreres protectores de la política contemporània” indica que estan canviant les normes convencionals de la política. En altres paraules, sembla que el terreny central de la política britànica està desplaçant-se a l’esquerra, i és més, una victòria de Corbyn amenaça empènyer encara més en aquesta direcció.

Aquest és, en efecte, el temor expressat pel periodista ultraneoliberal Allister Heath, del Telegraph, per a qui una victòria de Corbyn “seria un desastre per a la causa capitalista” perquè canviaria les coordenades bàsiques del debat polític central, de manera que “resultaria de nou acceptable reclamar la nacionalització d’amplis sectors de l’economia”. Bona part de la dreta política, per tant, es pren a Corbyn molt seriosament, partint d’una comprensió molt més sofisticada del que sembla significar el notable ímpetu que ha generat la seva candidatura. Un punt de vista que té en compte la naturalesa dinàmica del sentit comú polític, que pot desplaçar-se i canviar, i la manera en què els contorns d’aquest sentit comú són a hores d’ara -en el context d’anys d’austeritat i de desencant popular amb la política a l’ús del bipartidisme- particularment volàtils i canviants.

En canvi, gran part del centreesquerra sembla atrapat en una mena d’influx Fukuyama-Blair que sona cada vegada més absurd. Potser la millor comprensió que té la dreta del que està en joc es basi en la necessitat; no en va la raó de ser d’aquesta tradició política, després de tot, és la defensa de les desigualtats socials existents en termes de riquesa i poder, i això requereix tenir antenes polítiques sensibles, capaços de detectar l’aparició de potencials amenaces importants a l’actual estat de les coses.

Tot i que ha agafat per sorpresa a gairebé tots els observadors, el fenomen Corbyn no és fruit del no-res. És important veure-ho en el context d’uns canvis més amplis a escala internacional. Podríem dir que el corbynisme és l’expressió específica del Regne Unit d’un fenomen més ampli que travessa tot Europa: un canvi de la relació de forces política a favor de l’esquerra i el ràpid ascens de partits i moviments radicals contraris a l’austeritat. Aquest canvi s’origina en gran part en la intersecció de dos grans factors: l’efecte de l’austeritat en els treballadors i la crisi profunda de la socialdemocràcia. Aquests dos factors han convergit en el fet que els partits socialdemòcrates han estat en la seva gran majoria incapaços de presentar qualsevol oposició coherent a l’austeritat i en molts casos, fins i tot, l’han gestionada de bona gana com partits governamentals, accelerant un procés més profund de pèrdua de militants i desafecció de votants.

Val la pena assenyalar referent a això que excepte un lleuger repunt amb Ed Miliband, el percentatge de vots del Partit Laborista disminueix contínuament des de 1997. En efecte, va ser la desmobilització del nucli dur de votants laboristes en les últimes eleccions generals la que explica la diferència entre el que anunciaven els sondejos d’opinió com a resultat dels laboristes i el nombre de vots que van obtenir realment. Aquesta erosió de la base de suport tradicional dels partits socialdemòcrates establerts ha generat una situació volàtil en què les alternatives d’esquerra a aquests partits poden cobrar força ràpidament.

Per descomptat, aquest procés no avança de manera uniforme o generalitzat a tot el continent. El radicalisme que s’estén per gran part d’Europa cristal·litza en unes condicions socials pròpies de cada país i troba una expressió concreta en formes polítiques i organitzatives nacionalment específiques.

A Gran Bretanya sembla que sorgeix una cosa una mica diferent. Mentre que partits com Podemos i Syriza, amb totes les seves diferències, van aparèixer com a alternativa externa als partits socialdemòcrates establerts (el PSOE i el Pasok, respectivament), el desafiament britànic es manifesta des de dins de les estructures del partit tradicional de la socialdemocràcia (o almenys en estreta relació amb aquestes estructures, en la mesura que l’aspiració de Corbyn d’assumir el lideratge ha galvanitzat forces de suport que van més enllà del Partit Laborista). A més, la forma específica del desafiament al Regne Unit ha sorgit tardanament, després d’una sèrie del que, retrospectivament, van semblar ser enlairaments en fals -especialment l’auge dels Verds fa uns mesos-, com si el nou radicalisme estigués buscant, en una mena de procés de prova i error, un vehicle apropiat abans d’apostar (almenys de moment) pel moviment que està cristal·litzant actualment al voltant de Corbyn.

les peculiaritats del sistema electoral britànic fan que els resulti molt difícil als partits nous o petits entrar al parlament, per no dir ja aconseguir una majoria parlamentària en unes eleccions generals

Fins a cert punt no és correcte parlar de l’ascens de Corbyn com la forma en què el radicalisme que recorre tot Europa es manifesta a la Gran Bretanya. Potser és més precís dir que el moviment al voltant de Corbyn és la forma específica en què aquest profund canvi polític-ideològic s’ha concretat a Anglaterra, perquè el primer moviment polític massiu seriós en contra de l’austeritat a les illes britàniques es va manifestar al voltant de l’extraordinària campanya pel Sí a favor de la independència d’Escòcia. En efecte, podríem considerar la campanya de Corbyn en part com a fruit del contagi procedent d’Escòcia, on va néixer primer un moviment radical i fermament posicionat en contra de l’austeritat.

Un dels aspectes clau que comparteix el fenomen Corbyn amb formacions polítiques emergents d’esquerres és la convicció que tota estratègia antiausteritat seriosa no pot limitar-se a la protesta i la mobilització social, sinó que ha d’abordar la qüestió del poder polític. És a dir, els moviments socials han de perseguir l’objectiu d’accedir al govern com un element necessari i central d’una estratègia de canvi àmplia i ambiciosa. És possible que sigui aquesta convicció àmpliament compartida la que expliqui per què el radicalisme que envaeix Europa es manifesta en el Regne Unit en forma de moviment que aspira a transformar el Partit Laborista. De fet, les peculiaritats del sistema electoral britànic fan que els resulti molt difícil als partits nous o petits entrar al parlament, per no dir ja aconseguir una majoria parlamentària en unes eleccions generals.

Tot i així, un moviment radical contra l’austeritat amb el laborisme com el seu principal vehicle polític haurà d’afrontar problemes i obstacles colossals molt abans de poder apropar-se a una victòria electoral general. D’una banda, la dreta laborista seguirà controlant gran part de l’aparell del partit fins i tot amb Corbyn al timó, i no hem d’oblidar que està tramant un “cop” fins i tot abans que s’enviïn les paperetes per a l’elecció del nou líder. No obstant això, malgrat els dubtes que tinguem molts sobre les possibilitats de Corbyn de convertir efectivament el laborisme en un instrument de canvi social radical, la seva victòria en l’elecció interna seria un potent estímul psicològic per a l’esquerra britànica en conjunt i obriria grans perspectives de nous avenços. En efecte, confirmaria els temors de tories com Heath i D’Ancona que el centre polític britànic s’ha desplaçat decisivament a l’esquerra.

Ed Rooksby

Article publicat a The Jacobin Magazine

Traducció: Intersindical-CSC

http://i0.wp.com/www.intersindical-csc.cat/nova_prova/wp-content/uploads/2015/09/jeremycorbyn-4.jpg?fit=850%2C350http://i0.wp.com/www.intersindical-csc.cat/nova_prova/wp-content/uploads/2015/09/jeremycorbyn-4.jpg?resize=300%2C124@cscInternacionalausteritat,internacional,Jeremy Corbyn,mobilització,socialismeTot indica que l'esquerrà Jeremy Corbyn està en condicions de guanyar la carrera per la direcció del Partit Laborista britànic. El punt de vista convencional del centre-esquerra d'aquest país, tan en el partit mateix com entre els experts dels mitjans proclius al laborisme, és que una victòria de Corbyn...SOM el sindicat independentista i de classe