La crisi i la resposta que han donat les administracions ha accelerat el creixement de la desigualtat   |   Foto: agències
La crisi i la resposta que han donat les administracions ha accelerat el creixement de la desigualtat | Foto: agències

La bretxa social s’ha incrementat des dels vuitanta, però la crisi ha aguditzat el fenomen a països com l’Estat espanyol. Els experts avisen que pot afectar el creixement, el benestar i la cohesió social

Molts estudis han posat de manifest l’augment de la desigualtat a dintre dels països. Es tracta d’una tendència global que va arrencar els anys vuitanta i que té a veure amb les polítiques econòmiques que es van aplicar a partir d’aquells anys. Més recentment, la crisi ha esdevingut un catalitzador d’aquest fenomen, sobretot a alguns països occidentals. L’Estat espanyol n’és un cas paradigmàtic. Més enllà d’assenyalar la realitat, els informes han advertit de les conseqüències que pot tenir l’eixamplament de l’esquerda social, tant sobre el benestar com sobre la cohesió social. Alguns -fets per institucions tan poc sospitoses d’anar contra el sistema com l’FMI o l’OCDE-, fins i tot han apuntat que es pot convertir en un fre per a la recuperació.

El germen d’aquest augment de la desigualtat cal buscar-lo, segons la majoria d’economistes que han estudiat el tema, en l’ascens de Margaret Thatcher i Ronald Reagan. Tots dos van abraçar les polítiques neoliberals i la desregulació dels mercats, que es van anar estenent pel món. A això s’ha de sumar el canvi que ha suposat la globalització i la revolució tecnològica sobre el mercat de treball. La demanda de cert tipus de força laboral molt formada en competències relacionades amb aquesta nova realitat econòmica ha crescut i se’ls paga millor. En canvi, ha caigut la necessitat de les empreses de treballadors poc qualificats. Aquests dos factors combinats han fet pujar la distància entre els salaris. Per últim, també hi influeix el fet que el pes de les rendes de capital hagin augmentat significativament respecte a les del treball.

Partint d’aquest context internacional, l’Estat espanyol té particularitats que han fet que ja abans de la crisi tingués uns nivells de desigualtat superiors als de països de l’entorn. “El sistema fiscal espanyol és molt poc redistributiu, deixa poc alterada la distribució de la renda després dels impostos”, afirma el professor d’Economia Aplicada de la UAB Albert Recio, que argumenta que es graven poc sobre les rendes de capital i més els salaris. Recio també en culpa l’estructura salarial, molt determinada per l’elevada temporalitat i el pes “escàs” del sector públic. “Si mirem els països amb menys desigualtats, els del nord d’Europa, tenen una estructura salarial molt estreta lligada a la força dels sindicats i la negociació col·lectiva, i més pes del sector públic”, diu.

A més, el director del gabinet tècnic del CTESC, Xavier Ruidor, assegura que l’Estat espanyol té un estat del benestar “molt poc eficient”. Segons diu, hi ha dos problemes: un dèficit de cobertura -els ajuts no arriben a alguns col·lectius- i una baixa intensitat -sovint la protecció és insuficient per sortir de la pobresa.

Per tot això, la desigualtat no es va reduir ens els anys previs a la crisi, malgrat l’expansió econòmica. Potser la facilitat d’accés al crèdit va matisar el fenomen i va crear la il·lusió que les distàncies no eren tan grans.

Inflexió.

Els indicadors de la desigualtat (pica damunt imatge per ampliar)
Els indicadors de la desigualtat (pica damunt imatge per ampliar)

La crisi i la resposta que han donat les administracions ha accelerat el creixement de la desigualtat. Els experts consideren que l’esquerdament que s’ha produït a l’Estat espanyol en els primers cinc anys de la crisi és superior al que es va produir al Regne Unit i als EUA en els primers cinc anys de mandat de Thatcher i Reagan respectivament.

L’Organització Internacional del Treball (OIT) assenyala l’atur com a principal causa. I, en menor mesura, la baixada generalitzada de salaris. Cal tenir en compte també que els nivells de temporalitat i parcialitat han anat a l’alça i això té un efecte directe sobre les remuneracions. El director d’Oxfam Intermón a Catalunya, Francesc Mateu, remarca que les mesures que les administracions han pres per fer front a la situació econòmica -bàsicament, consolidació fiscal i retallades en polítiques públiques- han repercutit directament sobre una capa molt concreta de la població, la més desafavorida. “De manera que les diferències s’accentuen”, conclou. El professor d’ESADE Teodor Mellén afegeix un altre motiu. S’ha tendit, diu, a augmentar els impostos indirectes més que no els directes, cosa que no grava la renda sinó el consum i és “tremendament desigual”.

De fet, les dades confirmen que els ciutadans que han sortit més mal parats de la crisi són els que ja estaven en situacions delicades abans. Xavier Ruidor explica que els informes sobre la qüestió detecten que els pobres s’han empobrit encara més del que ho estaven. Cal recordar que els ajuts públics a aquests col·lectius, com ara la renda mínima d’inserció, han patit retallades. Però no només ha passat això. El director del gabinet tècnic del CTESC assegura que també hi ha més pobres o persones en risc de pobresa. Com es pot veure al gràfic, el risc de pobresa i exclusió social ha pujat diversos punts en els anys de la crisi i ja afecta el 27,3% de la població espanyola i el 20,1% de la catalana. Aquest fet està estretament relacionat amb la destrucció de llocs de treball manuals qualificats a la industria. Allò que el sociòleg i professor de la UPF Sebastià Sarasa identifica amb l’“aristocràcia de la classe obrera” i el nombre cada cop més important de treballadors pobres.

El professor de sociologia de la Universitat de Saragossa Pau Mari-Klose deixa clar, però, que a l’Estat espanyol no ha desaparegut la classe mitjana. “S’ha importat el discurs dels EUA acríticament, però jo no he vist encara cap evidència empírica. La participació de la classe mitjana en els ingressos totals està estancada, no ha variat”, clama.

Un cop constatat el fenomen, la pregunta que és planteja és quines conseqüències econòmiques i socials té. Segons l’OCDE, la desigualtat té un impacte negatiu sobre el creixement a mitjà termini. L’organisme xifra la pèrdua en 25 anys en el 8,5% si no es reverteix la situació. En la mateixa línia, la directora gerent de l’FMI, Christine Lagarde, creu que l’excessiva desigualtat no propicia un creixement sostingut. I un estudi de dos economistes de la institució conclou que els països desiguals tenen cicles expansius més curts.

La desigualtat pot afectar negativament el creixement econòmic per diversos mecanismes. Oxfam denuncia que la concentració de riquesa propicia l’existència i l’enfortiment de grups de pressió que poden arribar a influir sobre els polítics i aconseguir l’aprovació de mesures que els afavoreixen. Mari-Klose assenyala que, als països més desiguals, les classes més desafavorides progressen menys en el sistema educatiu i, per tant, es deixen enrere joves que podrien ser adults productius i contribuir al desenvolupament.

Però segurament el que es notarà abans a l’Estat espanyol és la influència sobre el consum. L’OCDE considera que el més rellevant per al creixement és que les famílies amb menys ingressos es quedin enrere. S’entén que la concentració de riquesa arriba un moment que no es tradueix en més compres o inversions productives, sinó en estalvi. En canvi, la major part dels recursos de les persones amb menys recursos van destinades al consum.

No obstant això, hi ha alguns economistes que no comparteixen la tesi. Albert Recio, per exemple, recorda que alguns països han crescut molt tot i tenir alts nivells de desigualtat i ho han fet gràcies a les exportacions. És el cas de la Xina. Per tant, diu, tot depèn del model pel qual s’opti. “Si et dediques a exportar a preus molt baixos, encara que aquí la gent estigui malament, pots créixer”, afirma. El pitjor, segons ell, són les conseqüències que aquesta desigualtat té sobre el benestar dels ciutadans i la cohesió social.

Davant el problema, economistes i sociòlegs plantegen com a solucions una política fiscal més redistributiva que gravi més les rendes del capital, un reforçament de les polítiques públiques, sobretot les que reverteixen sobre els més desprotegits -per exemple, l’establiment d’una renda garantida- i un increment dels salaris. A nivell més estructural, apunten que cal un canvi en el mercat de treball que trenqui la segmentació existent. En el fons, perquè aquestes solucions fossin possibles, tots tenen clar que Catalunya i l’Estat espanyol haurien de buscar un model productiu nou, més basat en la indústria.

Jordi Teixidó, del Seminari Taifa, adverteix, però, que aquestes solucions es queden en l’epidermis del problema. “La qüestió no és tant com es reparteix la riquesa, sinó com es produeix”, afirma. Segons ell, la causa última de la desigualtat és el fet que uns tinguin mitjans de producció i altres -la majoria-, no. A partir d’aquí, “com més beneficis guanyen les empreses, hi ha menys part del pastís per als treballadors i, per tant, tenim desigualtat social”. Al seu parer, calen canvis més profunds i noves maneres de produir.

La gran epidèmia sanitària mundial

“Les desigualtats socials produeixen desigualtats en la salut. I això s’expressa en indicadors com l’esperança de vida, el risc de mortalitat, la mortalitat infantil, les causes de mort, i en indicadors de malalties, de salut mental i de qualitat de vida.” Joan Benach, professor de la UPF i director del Grup de Recerca en Desigualtats en Salut, deixa clar que l’increment de la bretxa social dels darrers anys ha tingut una translació directa a la salut. Segons diu, una persona que es queda a l’atur, que perd l’habitatge o que no té ingressos suficients, menja més malament i té problemes d’estrès. “Tot això acaba afectant la salut”, diu Benach, que recorda que sovint, entre aquests col·lectius, hi ha més problemes de salut mental, de consum de drogues i més intents de suïcidi. És el que es coneix com a determinants socials de la salut.

L’acadèmic remarca que el sistema sanitari no ha donat resposta a l’increment derivat del creixement de la desigualtat. “La sanitat pública, de qualitat i universal està en risc”, diu Benach, que ho atribueix a la pressió dels governs i de la indústria farmacèutica i sanitària “que vol fer negoci amb això”.

Amb tot, Benach considera la desigualtat com la pitjor epidèmia sanitària que hi ha al món.

Causa i conseqüència

Un estudi de la Fundació Bofill constata que ha augmentat la desigualtat en els resultats educatius a Catalunya. Segons un dels autors de l’informe, Xavier Bonal, s’han comparat les dades de Pisa de 2003 i de 2012 i han conclòs que els resultats depenen més de l’origen socioeconòmic. Aquest “determina més el resultat educatiu”. L’estudi també indica que quanta més concentració d’alumnes desafavorits hi ha en una escola, pitjors són les competències, i que els països on més han millorat els rendiments són els que han reduït més les desigualtats. Bonal adverteix, a més, que l’efecte és bidireccional, és a dir, que la desigualtat repercuteix negativament en el rendiment i la manca de competències fomenta la desigualtat. “L’educació és condició necessària per sortir de la pobresa, però ara ja no és suficient”, afirma.

Article de Paula Mateu publicat a L’econòmic

 

@cscEconomiacapitalisme,desigualtat,economia,pobresa,riquesaLa bretxa social s'ha incrementat des dels vuitanta, però la crisi ha aguditzat el fenomen a països com l'Estat espanyol. Els experts avisen que pot afectar el creixement, el benestar i la cohesió social Molts estudis han posat de manifest l'augment de la desigualtat a dintre dels països. Es tracta...SOM el sindicat independentista i de classe