Foto: www.borgenmagazine.com
Foto: www.borgenmagazine.com

Article publicat a Tempos novos

Al món hi ha de manera permanent més de 20 conflictes armats. Quan un camina cap a la resolució i baixa la intensitat de la violència armada, apareix un altre per mantenir el nivell d’activitat militar. Les guerres succeeixen per múltiples factors, i no és objecte d’aquest article analitzar-los, però, hi ha diverses qüestions que el sentit comú fa que ens plantegem recurrentment.

¿No és possible acabar amb la violència armada quan sabem quins són els conflictes existents, aquells que poden portar a nivells de violència en què les armes juguen un paper determinant, si sabem també les mil i una maneres de prevenir-los, d’atallar-los o de reduir el seu impacte, i tenint en compte que també sabem construir la pau, ja que afortunadament hi ha més llocs al planeta sense guerra que amb ella?. Llavors, on està el problema? A cas els nostres governants ignoren com funciona el món, no tenen accés a la informació de desenes i fins i tot centenars centres d’estudis per la pau que proposen i promouen maneres diferents de gestionar els conflictes sense l’ús de la violència, o pot ser que àdhuc sabent-ho, no ho facin perquè ha altres consideracions que els impedeixen prendre les decisions correctes? Heus aquí on té cabuda l’enfocament del cicle armamentista que serveix per entendre la facilitat amb que ens embarquem en guerres i apostem freqüentment per la via militar per resoldre els conflictes.

El cicle armamentista explica el procés de militarització i armamentisme de les societats des de la identificació de la necessitat de les armes fins a la seva utilització final. La necessitat sorgeix de les amenaces a la seguretat, reals o fictícies. Aquestes al seu torn serveixen per justificar la despesa pública militar, la producció de la indústria armamentística, el comerç d’armament i el finançament de tots ells. En primer lloc, és important destacar que la despesa militar és finançat pels pressupostos estatals, amb els quals es finança una estructura militar humana i material capaç d’utilitzar la força armada quan es precisi. És a dir, som els contribuents els qui dediquem un percentatge dels nostres ingressos al seu manteniment. En el cas espanyol dediquem més de 16.500 milions d’euros sol en 2014, el 4% dels Pressupostos Generals de l’Estat, la qual cosa suposa 45 milions d’euros diaris. Una part del pressupost militar va dedicat a ajudar a les empreses d’armes, amb crèdits públics tous es finança la R+D que serveix per fabricar les armes que acaba comprant l’exèrcit. Solament a Espanya s’han concedit mes de 23.000 milions d’euros en crèdits a la R+D militar, la major part provinent del Ministeri d’Indústria. Però la indústria militar necessita més diners i aquest l’aconsegueix del mercat, com qualsevol altra empresa.

el cicle armamentista explica el procés de militarització i armamentisme de les societats des de la identificació de la necessitat de les armes fins a la seva utilització final

Què ofereix el mercat financer a les empreses d’armes? Tots els productes que ofereixen a qualsevol altra empresa, que eminentment són: crèdits, préstecs, pòlisses de crèdit, emissió de bons i pagarés, ampliacions de capital emetent accions, la gestió necessària per a la compravenda d’accions al mercat secundari, fons d’inversió que inclouen accions d’empreses d’armes, i fins i tot assegurar i finançar les exportacions d’armes. Els qui ofereixen tals serveis són els bancs privats. cal dir que les empreses que fabriquen i comercialitzen armament no podrien mantenir el mateix nivell de negoci de ens ser per l’ajuda dels bancs. Solament tenint en compte les empreses d’armes espanyoles, després d’analitzar més de dues-centes indústries militars, el ràtio d’endeutament mitjà i les mateixes arribava en 2010 al 73%. És a dir, sense finançament les empreses d’armes com a màxim aconseguirien una quarta part de la seva producció. Si aquesta dada fos extrapolable a nivell mundial, podríem pensar que podria haver-hi quatre vegades menys armes al món. L’equació és senzilla, com menys armes, menor possibilitat de recórrer a la violència armada, menys víctimes i molt probablement menys conflictes armats.

En recents estudis de diverses entitats que monitoritzen les inversions en alguns tipus d’armament controvertit, com les armes nuclears, les bombes de raïm o les mines antipersona. Apareixen dades que mostren una petita part de la realitat de la vinculació entre els bancs i les empreses d’armes. Una recopilació de les inversions en armes de les principals entitats financeres que operen a Espanya és recollida en l’informe del Centre Delàs d’Estudis per la Pau “Evolució de la banca armada a Espanya” en el qual es calcula que les signatures exclusivament espanyoles han dedicat a través de crèdits, fons d’inversió, emissió de bons i pagarés i finançant les exportacions d’armes més de 7.000 milions d’euros a la indústria militar, una bona part en el període de crisi, quan el crèdit a les famílies i les PIME estava pràcticament congelat. Si a més calculem el finançament identificat de la banca estrangera de major presència en l’Estat, les xifres són escandaloses, prop de 113.000 milions d’euros han anat a parar a la indústria militar de bancs com a BNP, Deutsche Bank, Citibank, Barclays Bank, ING o Bankinter o asseguradores com Allianz, AXA o AIG.

Banca Armada, és la denominació utilitzada per definir als bancs que col·laboren del complex militar industrial i que ajuden al fet que els nivells d’armamentisme siguin tan elevats i que, en conseqüència, existeixin un major nombre i més destructius conflictes armats. Les entitats financeres que són susceptibles de ser cridats banca armada són tantes que va ser necessari establir un rànquing per saber, almenys, quins bancs són els que tenen majors vincles amb les empreses d’armes. En el rànquing de la Banca Armada espanyola destaquen, a gran diferència de la resta, el BBVA i el Santander, els dos grans bancs espanyols que també són els dos grans financers de les armes. Destaca també el tercer lloc de Bankia i l’aparició de caixes que presumeixen d’obra social, com Caixabank.

Rànquing de la banca armada espanyola (10 primers bancs armats)
1. BBVA (3.626.568.802 €)
2. Santander (1.723.751.052 €)
3. Bankia (392.516.426 €)
4. Banca March (177.415.618 €)
5. Liberbank (92.764.436 €)
6. Caixabank (37.447.993 €)
7. Catalunya Caixa (ara BBVA) (31.960.000 €)
8. Banc Sabadell (25.503.453 €)
9. Banc Popular-Pastor (21.883.030 €)
10. Ibercaja-Caixa 3 (20.755.411 €)

Font: Evolució de la banca armada espanyola. Centre Delàs d’Estudis per la Pau 2013

En conclusió, la banca és un element clau en l’entramat militar industrial. Vull pensar que els banquers no són especialment amants de la guerra, encara que es pugui donar el cas. Però els banquers ho volen és fer negocis, i en els negocis no hi ha moral. La banca armada és un bon exemple. Amb l’afegit que les empreses d’armes són en la seva immensa majoria empreses privades que es regeixen per la lògica del mercat, maximitzar el benefici econòmic. I per fer-ho solament hi ha dues vies, reduir les despeses i augmentar la productivitat o augmentar els ingressos. Els intents de millora de productivitat de les empreses d’armes són més que dubtosos, vistes les enormes diferències entre el preu inicialment acordat i el veritable preu final que s’acaba pagant (solament a Espanya, els Programes Especials d’Armament acumulen una desviació en el seu cost inicial de 13.000 milions d’euros, és a dir un 65% de sobrecost).

Aquesta no per usual menys abusiva pràctica, digna de ser investigada pels tribunals, mereix ser situada en un marc en el qual el Ministre de Defensa actual, Pedro Morenés, va anar fins al dia en què va ser nomenat ministre, director a Espanya de la segona empresa de míssils més important del món, MBDA.

De la mateixa manera que va ser membre dels consells d’administració de diverses empreses militars espanyoles, entre les quals mereix especial esment Instalaza, que durant el seu mandat en 2008, i poc abans que Espanya signés el Tractat Internacional per la Prohibició de les municions en raïm, va vendre bombes considerades il·legals tan sol uns mesos més tard al règim de Gadafi. Aquestes municions, assimilables a les mines antipersona per la seva capacitat lesiva en la població civil, van ser utilitzades, com sol ocórrer amb les bombes, en aquest cas sobre el poble de Misrata en la guerra civil líbia de 2011.

Les armes es fabriquen, es venen i se’ls perd la pista. El control sobre elles es perd i s’oblida al moment en què es cobra l’últim rebut. Les empreses d’armes fan caixa, els bancs cobren interessos per finançar-les i les víctimes les posen, com sempre, els qui menys culpa tenen. El complex militar-industrial és un monstre, per grandària i horripilant, al que és difícil enfrontar-se. Si a més els seus tentacles arriben al govern, és quan arribem a comprendre que pot ser que hi hagi guerres perquè hi ha sempre qui es beneficia d’elles.

@cscEconomiaarmes,banca,comerç armamentístic,economia,internacionalArticle publicat a Tempos novos Al món hi ha de manera permanent més de 20 conflictes armats. Quan un camina cap a la resolució i baixa la intensitat de la violència armada, apareix un altre per mantenir el nivell d'activitat militar. Les guerres succeeixen per múltiples factors, i no és...SOM el sindicat independentista i de classe