Thomas Piketty. Foto: cc Universidad Pompeu Fabra
Thomas Piketty. Foto: cc Universidad Pompeu Fabra

L’economista francès, autor de l’influent llibre “El capital al segle XXI”, reflexiona sobre l’auge de l’extrema dreta al seu país | “Cal acostumar-se a viure amb un creixement feble” | “La idea segons la qual cal insistir a purgar els pressupostos a força de més austeritat per guarir al malalt em sembla completament insensata”

Thomas Piketty (Clichy, França, 1971), economista de la Paris School of Economics, és especialista en l’estudi de les desigualtats econòmiques des d’una perspectiva històrica comparada. És autor del llibre “El capital al segle XXI”, del que s’ha venut més d’un milió d’exemplars a tot el món i que, recentment editat en castellà i català, li ha convertit en un dels economistes més influents de l’actualitat.

La Paris School of Economics, de recent creació, té la seva seu en els locals de l’École Normale Supérieure (13 premis Nobel i 10 medalles Fields a les seves esquenes), al bulevard Jourdan. No és un d’aquests colossals edificis del segle XIX, en pedra tallada, on encara conserven les seves seus històriques altres institucions acadèmiques com la Sorbona o la facultat de Dret de Panthéon-Assas. Es tracta d’un conjunt d’edificis relativament modern però “envellit”. El vinil desgastat del sòl i el color groguenc d’algunes parets revelen que, si parlem de capital, no és físic sinó humà.


Tres xinxetes en la porta del despatx de Piketty subjecten una fulla de paper amb el seu nom. De la quarta, només queda un forat. El seu despatx mesura uns 15 metres quadrats, 20 com a molt, i està folrat de prestatgeries repletes de llibres. No té assistent personal. No vas veure vestit ni corbata, tampoc jaqueta. Des del primer moment es mostra amable, somrient i natural. Un punt tímid. Encara que dóna la sensació de no haver trencat un plat en la seva vida, s’expressa sense titubejos i, per moments, fins i tot amb vehemència.


Hi ha qui veu en el títol del capital al segle XXI una picada d’ullet a l’obra de Karl Marx El capital. Considera vostè que la confrontació ideològica entre capitalisme i marxisme segueix vigent?

La disjuntiva no és capitalisme o marxisme. Hi ha diferents maneres d’organitzar el capitalisme i hi ha diferents maneres de superar-ho. El que el meu llibre intenta és contribuir a aquest debat. Quant al marxisme, jo formo part de la primera generació posterior a la guerra freda, la primera generació post-marxista… Vaig complir 18 anys amb la caiguda del Mur de Berlín [el dia de l’entrevista es complien exactament 25 anys]. He llegit a Marx i hi ha idees interessants en ell, contribucions notòries, però El capital es va escriure en 1867 i estem en 2014. El que jo intent és introduir al segle XXI la qüestió del capital, el seu estudi, això és el que significa per a mi el títol del llibre.


No cal oblidar que aquest treball hauria estat impossible sense les tecnologies de la informació, que permeten reunir i tractar dades històriques en una escala impossible per a Marx o fins i tot Kuznets. És fàcil criticar als economistes del passat, però ells treballaven a mà. No comptaven amb les eines de les quals nosaltres disposem i, sobretot, no tenien la perspectiva històrica que avui sí tenim i que ens permet explicar la història del capital i de les desigualtats.
Això és el que el meu llibre intenta. No pretén anunciar una revolució, solament intenta posar a la disposició dels lectors les recerques històriques que hem pogut reunir sobre més de vint països i que abasten tres segles. El llibre és, abans de res, una història del capital.

El seu llibre estudia de manera empírica, entre altres coses, la relació entre distribució de la renda i creixement. Es pot parlar de causalitat directa en el sentit que una millor distribució de la renda té per efecte una major taxa de creixement?


La correlació i la causalitat són ambdues molt complexes i no van en un sol sentit. La desigualtat pot ajudar al creixement fins a cert punt, però més enllà d’un determinat nivell de desigualtat s’obté, sobretot, un efecte negatiu que redueix la mobilitat en la societat i condueix a la perpetuació en el temps de l’estratificació social. Això té un impacte negatiu sobre el creixement.


L’altre efecte negatiu es produeix a través de les institucions polítiques: una desigualtat molt fort pot conduir a la captura de les institucions democràtiques per part d’una petita elit que no va necessàriament a invertir en la societat pensant en el conjunt de la població. Per això el creixement al segle XXI va a dependre en gran manera de la inversió en educació i en formació, que aquesta no sigui únicament per a una petita elit sinó per a la immensa majoria de la població.


Més enllà de les previsions de conjuntura econòmica, què es pot esperar del creixement en els propers anys? Què li suggereixen les paraules desenvolupo sostenible i decreixement?


Crec que hem d’acostumar-nos a viure de manera sostenible amb un creixement feble. El problema és que, tant a França com en altres països europeus, vam seguir tenint en ment aquesta espècie de fantasia de “els trenta gloriosos” [expressió que fa referència a les tres dècades transcorregudes entre la Segona Guerra Mundial i la crisi del petroli de 1973], segons la qual, necessitem almenys un 3, un 4 o un 5% de creixement per ser feliços. Això no té cap sentit. Solament en les fases correctives en les quals uns països recuperen el retard pel que fa a uns altres, o bé en fases de reconstrucció, es donen taxes de creixement tan elevades.


Cal interioritzar que una taxa del 1% o 1,5% anual és, en realitat, un creixement molt ràpid si es perllonga en el temps. Amb taxes de creixement així durant un període de trenta anys, que és l’equivalent a una generació, s’obté un increment de renda que equival a un terç o fins i tot la meitat del PIB.


D’altra banda, que calgui viure de manera sostenible no és un argument per defensar un creixement nul. Un taxa de creixement entre el 1% i 1,5% anual a llarg termini és font de progrés i no és un objectiu impossible. Ara bé, per aconseguir un ritme de creixement així, cal abandonar l’actual política d’austeritat. Això en primer lloc. I sobretot cal invertir en educació superior, en innovació i al mig ambient… Parlo d’invertir al mig ambienti perquè és evident que caldrà trobar noves fonts d’energia renovable, vist que amb les fonts actuals no anem a poder mantenir una taxa de creixement del 1% o 1,5% anual indefinidament.

A la vista de les últimes previsions de la Comissió Europea, no sembla que estiguem prop d’aconseguir aquesta velocitat de creuer. Creu vostè que l’austeritat és una purga necessària per recuperar la senda de creixement?

La realitat és que anem camí d’una dècada immersos en un clima de recessió i d’austeritat. Dic això perquè el PIB per habitant benvolgut per a França en 2014 o 2015 és inferior al de 2006 o 2007. Aquesta és la situació. Portem gairebé deu anys de complet estancament de la renda per càpita, de la riquesa del país, del poder adquisitiu… A partir d’aquí podem discutir tot el que vulguem sobre quin ha de ser la recaptació de l’Estat, quant la despesa pública o quant el pes del sector privat en l’economia, però el fet és que la riquesa total disponible és inferior a la qual hi havia en 2007. No hem recuperat el nivell anterior a la crisi. És normal que, en una situació com aquesta, l’ambient sigui depressiu.


La idea segons la qual cal insistir a purgar els pressupostos a força de més austeritat per guarir al malalt em sembla completament insensata. Dic això pensant a França, però el mateix val per a Itàlia, amb taxes de creixement negatives en 2013 i en 2014. És veritat que el creixement a Espanya és una mica millor ara, però no oblidem que encara sofreix un retard considerable en termes de renda per càpita pel que fa a les altres grans economies europees.


El resultat global de les polítiques d’austeritat en els últims quatre o cinc anys és, de manera objectiva, molt dolent. Estats Units tenia una taxa d’atur molt similar a la zona euro fa uns anys i avui dia la diferència és enorme. L’atur va disminuir allí, a pesar que el nivell de deute d’ambdues economies era molt similar en la situació de partida. No hi ha dubte sobre qui ha triat l’estratègia adequada.


Què una altra estratègia hauria d’haver seguit la zona euro per sortir de la crisi?


Crec que és necessari posar en comú els deutes públics i els tipus d’interès (del deute públic). França i Alemanya han estat extremadament egoistes. Han demostrat ser egoistament miops pel que fa a Espanya i Itàlia en renunciar a compartir els seus tipus d’interès. Una moneda única amb 18 deutes públics i 18 tipus d’interès associats a aquest deute no funciona. Els actors financers no tenen confiança en aquest sistema. Només podrem sortir d’aquesta crisi si vam crear un fons comú de deute públic amb un sol tipus d’interès. El Banc Central Europeu podrà llavors estabilitzar aquest tipus d’interès amb menor dificultat de la qual té actualment amb 18 diferents.


Ara bé, si volem gestionar el deute de manera comuna, necessitem també un Parlament de la zona euro que prengui decisions referent a això, entre altres coses sobre el nivell de dèficit comú. Això és el que ha faltat fins ara en les proposicions de reorientació de la construcció europea que Hollande ha esbossat a França, i del que també s’ha parlat a Espanya i Itàlia. Finalment no s’han traduït en una proposta concreta d’unió política i, al mateix temps, pressupostària. Ambdues coses són necessàries.


Parla vostè de reformar el disseny institucional de la zona euro. Quines diferències hi hauria entre l’actual Parlament Europeu i aquest Parlament pressupostari al que vostè fa referència en l’última part del seu llibre?

Avui dia tenim un Parlament Europeu en el qual estan representats 28 països i, d’altra banda, el Consell Europeu de Caps d’Estat o de Govern i el Consell d’Assumptes Econòmics i Financers (integrat pels ministres d’Economia i Finances). Són varis els problemes d’aquesta arquitectura democràtica. El primer és que no tots els 28 països representats al Parlament Europeu volen avançar cap a una major integració política, fiscal i pressupostària. El segon, que el Parlament Europeu no representa en absolut a les institucions dels Estats nació i, en concret, als Parlaments nacionals.

Per això crec que fa falta, en paral·lel a l’actual Parlament Europeu, una Càmera parlamentària de la zona euro o, en tot cas, una Càmera formada pels països de la zona euro que vulguin avançar cap a una unió política, pressupostària i fiscal, i que hauria de construir-se a partir dels diferents Parlaments nacionals. Cada país estaria representat en proporció a la seva població, ni més ni menys, el mateix Alemanya i França que els altres. La comesa d’aquesta nova Càmera consistiria a votar qüestions tals com un impost comú sobre societats o el nivell de dèficit comunitari.

No són pocs els que pensen que, en lloc de més integració, el raonable seria retornar a les monedes nacionals.

No, per a mi no és la bona solució. Ara bé, si no es proposen alternatives ràpidament, crec que la tornada a les monedes nacionals serà un escenari cada vegada més difícil de descartar. Concretament, l’única resposta que s’ha donat a França a aquells que volen sortir de l’euro consisteix a dir-los que és impossible, que està prohibit, que ara que hem entrat ja no es pot fer marxa enrere… Aquesta resposta és extraordinàriament feble i no va a aguantar molt temps més.

La sortida a la crisi radica a avançar en la unió dels països de la zona euro. En certa manera, la pitjor de les situacions és l’actual perquè hem perdut la possibilitat de devaluar la moneda, hem perdut sobirania monetària nacional i a canvi hauríem d’haver guanyat noves formes de sobirania fiscal i pressupostària, major capacitat per recaptar impostos de manera més justa, major capacitat de resistència per protegir-nos enfront del risc d’especulació sobre els tipus d’interès del deute públic.

Fins ara França i Alemanya han guanyat en aquest joc, però l’única alternativa a la sortida de l’euro és una unió del deute, una unió fiscal. Si no ens donem pressa, crec que les forces polítiques en favor de la sortida de l’euro acabaran per guanyar la partida.

Què es pot esperar de França en la construcció d’aquesta nova arquitectura institucional europea precisament ara que l’extrema dreta encapçala els sondejos? Europa ha de preocupar-se?

Cal preocupar-se, absolutament. No crec que el Front Nacional vagi a arribar al poder en l’Elisi, a la presidència de la República, però sí pot aconseguir la presidència de diverses regions. El proper any hi ha eleccions regionals i, donat la manera d’escrutini, és perfectament possible que dues o tres regions, fins i tot més, caiguin del costat del Front Nacional.

En un sistema electoral com el de les eleccions presidencials estem acostumats al fet que el Front Nacional perdi, fins i tot si és el partit més votat en primera volta. No obstant això, en les regionals el partit més votat obté una cosina equivalent a la quarta part dels escons (la resta es reparteix de manera proporcional). Si el Front Nacional aconsegueix el 30% o el 35% dels vots en una regió, la dreta el 25% i l’esquerra el 20%, per exemple, la cosina al partit més votat fa que el Front Nacional aspiri a tenir la majoria absoluta en aquesta regió.

Va a ser un xoc enorme a Europa. Fins ara el Front Nacional solament ha guanyat en algunes ciutats petites, però si regions senceres passen a ser governades per l’extrema dreta llavors la història serà una altra. No va a ser una broma. Es van a crear tensions en algunes zones del país i el resultat pot ser extremadament violent.

Fins a aquest punt?

Estem realment a la vora de l’abisme d’una crisi política, econòmica i financera. D’acord en què la crisi és responsabilitat de tots el països, però no entenc que Alemanya segueixi pensant que té interès a mantenir aquesta visió tan rígida de l’austeritat…, al cap i a l’últim, ni tan sols allí el creixement és elevat. Que consti que la responsabilitat també és de França, per no fer veritables propostes progressistes i de refundació democràtica d’Europa. I seguim esperant proposades d’Espanya i d’Itàlia. En qualsevol cas, crec que la situació és greu i que les eleccions regionals a França el proper any van a ser un xoc.

Molts lectors s’inquieten perquè interpreten el seu llibre com l’evidència d’un futur amb menor creixement i pitjor distribució de la riquesa. Hi ha arguments per a l’optimisme?

Per descomptat que sí. Aquesta és la meva manera de ser. Ja ho sento si alguns arriben a conclusions pessimistes després de la lectura del llibre! Jo creo en el progrés social, econòmic i democràtic. I en el creixement. Però cal acostumar-se a viure amb un creixement feble. Insisteixo que un creixement feble que es manté en el temps és compatible amb el progrés. Fa trenta anys no disposàvem de les actuals tecnologies de la informació, per exemple. Si s’organitzen bé, si ens dotem de les institucions adequades perquè tothom es pugui beneficiar, aquestes tecnologies constitueixen una enorme font de riquesa.

Creo en el progrés tècnic i en la mundialització, i el llibre no és pessimista pel que fa al futur. Simplement, perquè aquestes coses beneficiïn a tots, fan mancada institucions democràtiques, socials, educatives, fiscals i financeres que funcionin correctament. El problema és que, després de la caiguda del Mur de Berlín, ens imaginem per un moment que era suficient amb basar-se en les forces naturals del mercat perquè el procés de mundialització i de competència beneficiés a tots. Crec que aquí està l’error. Cal repensar els límits del mercat, els límits del capitalisme, i repensar també les institucions democràtiques.

 

Font: www.eldiario.es

Traducció i correcció. CSC

@cscEconomiacapitalisme,economia,Europa,marxismeL'economista francès, autor de l'influent llibre “El capital al segle XXI”, reflexiona sobre l'auge de l'extrema dreta al seu país | 'Cal acostumar-se a viure amb un creixement feble' | 'La idea segons la qual cal insistir a purgar els pressupostos a força de més austeritat per guarir al...SOM el sindicat independentista i de classe