Elisenda Paluzié
Elisenda Paluzié

Article de la nostra companya i afiliada Elisenda Paluzié, degana de la Facultat d’Economia de la UB

En el debat públic sovint s’utilitza el deute com una amenaça a la independència de Catalunya. Així, s’afirma que Catalunya haurà d’assumir automàticament una part del deute espanyol i es fan càlculs alarmistes que deixen Catalunya amb un deute inassumible. Per procedir a una negociació que impliqui un repartiment d’actius i passius, cal que la independència de Catalunya sigui reconeguda i s’accepti el principi de negociació. Si no, segons els principis del dret internacional, un estat català independent no té cap obligació d’assumir cap proporció del deute de l’Estat.

Val la pena destacar la nota tècnica que va emetre el Tresor britànic a principis del 2014, on mostrava el compromís del govern del Regne Unit, en cas d’independència d’Escòcia, d’honorar els termes contractuals de tot el deute emès pel govern britànic. El document concreta que no hi haurà transferència a Escòcia d’una part dels instruments de deute emesos pel Regne Unit, sinó que el que hi haurà serà una negociació amb Escòcia, en què s’acordarà el repartiment del deute, i en funció d’aquest acord, es determinarà la part que Escòcia passarà a deure al Regne Unit, i els corresponents terminis de pagament. Però, des del punt de vista legal, és el Regne Unit qui respon del deute emès davant dels creditors.

Si el 9 de novembre guanya el Sí a la independència, caldria iniciar negociacions amb l’Estat espanyol sobre el repartiment d’actius i passius, abans de declarar la independència. En aquestes negociacions, Catalunya pot exigir l’absència de vetos a la seva permanència a la Unió Europea, en contrapartida a l’assumpció d’una part proporcional del deute espanyol. Però si aquest escenari de negociació no hi és, i la independència de Catalunya no es pacta, l’estat català independent naixerà només amb el deute de la seva administració inicial, la Generalitat de Catalunya, i no assumirà cap deute de l’administració central de l’Estat espanyol.

La segona qüestió és que la negociació sempre és de repartiment d’actius i de passius. És a dir, que l’estat que s’independitza assumeix una part del deute, però alhora es queda amb una part dels actius de l’estat predecessor. L’endeutament resultant per a l’estat que s’independitza serà la diferència entre el deute i els actius financers i reserves que assumeix. A banda, se li traspassa automàticament i sense compensació l’estoc de capital físic de l’estat predecessor al territori català.

Quin endeutament tindria l’Estat català? Els principis que han de prevaler són la proporcionalitat, l’equitat i la territorialitat. El primer que cal establir és quin és el deute de l’Estat que hauria d’entrar en la negociació de repartiment. Aquí cal aplicar el principi de territorialitat, perquè no tindria cap sentit que l’estat català independent assumís el deute de les altres comunitats autònomes, ni dels ajuntaments de fora de Catalunya. Per tant, el deute a considerar és el deute de l’administració central. És important destacar-ho perquè moltes de les informacions alarmistes sobre el deute que hauria d’assumir Catalunya cometen l’error de calcular la proporció que tocaria a Catalunya respecte al deute del conjunt de les administracions públiques, i després, a més, li sumen el de la Generalitat, amb la qual cosa estan sumant dues vegades el mateix deute.

Amb les dades de desembre de 2013, sense acord ni negociació, l’estat català independent només assumeix el deute de la Generalitat de Catalunya, és a dir 57.117 milions d’euros, que representen el 29,7% del PIB de Catalunya. Amb una negociació seguint el criteri del benefici històric, Catalunya només assumeix el deute de l’administració central en la proporció en què aquesta ha gastat a Catalunya (11,1%). Catalunya tindria un deute de 139.992 milions d’euros, que representen un 72,7% del PIB de Catalunya. Aplicant el criteri de la població relativa, Catalunya es quedaria el 16% del deute de l’administració central. El seu deute total seria de 176.577 milions d’euros (el 91,7% del PIB). Finalment, aplicant el criteri de la renda relativa, poc favorable als interessos de Catalunya, atès que la seva participació en el PIB estatal (18,8%) és molt superior a la seva població relativa, el deute total de Catalunya seria de 197.482 milions d’euros, que representen el 102,6% del PIB català. En tots aquests escenaris caldria descomptar-hi els actius financers i reserves que es traspassarien a Catalunya. Una primera estimació de Núria Bosch els va xifrar en 65.000 milions d’euros.

En l’actualitat, Catalunya contribueix als impostos de l’Estat en un 19,5%, per tant, està assumint el 19,5% del deute de l’Estat. El deute que paga ara és de 202.708 milions d’euros, que representen el 105,3% del PIB de Catalunya. En la pitjor de les hipòtesis de repartiment del deute, una Catalunya independent estarà
menys endeutada que la Catalunya actual. Davant els alarmismes, molta tranquil·litat, doncs.

@cscEconomiaCSC,deute,economia,Elisenda Paluzié,independència,UBArticle de la nostra companya i afiliada Elisenda Paluzié, degana de la Facultat d'Economia de la UB En el debat públic sovint s'utilitza el deute com una amenaça a la independència de Catalunya. Així, s'afirma que Catalunya haurà d'assumir automàticament una part del deute espanyol i es fan càlculs alarmistes...SOM el sindicat independentista i de classe