S'han acabat les declaracions ambigües o generals respecte a drets genèrics a l'autodeterminació o al dret a decidir.
S’han acabat les declaracions ambigües o generals respecte a drets genèrics a l’autodeterminació o al dret a decidir.

Sindicalització, organització, mobilització… per un procés constituent

Extret de la Ponència d’acció sindical del Vè Congrés de la Confederació Sindical Catalana (CSC) d’abril de 2013

… ara que hem aprés que la idea que el progrés és el motor de la història és un engany i que els avenços per al conjunt d’homes i dones s’han assolit a través de les lluites col·lectives.
Josep Fontana

Estem davant d’una situació molt complexa on s’entrecreuen moltes línies, i cap d’elles presenta un perfil clar. Des de fa uns anys estem insistint en l’esgotament de l’entramat polític i institucional sorgit de la transició. L’anomenat pacte de la transició no dóna per més i les seves limitacions i contradiccions s’estan evidenciant dia a dia. El distanciament entre política i població s’amplia posant ja en entredit la mateixa naturalesa democràtica de l’Estat i les seves institucions. Els actuals i ja generalitzats casos de corrupció i la percepció que això de la crisi no va amb els “polítics” no fan més que aprofundir la rasa.

La mateixa condició de ciutadania s’està movent. Els elevats nivells d’endeutament, tant públics com privats, més la progressiva concentració de riquesa en cada cop menys mans, aboca a una situació més propera al funcionament oligàrquic que al funcionament democràtic. Al final, tenim la impressió que l’únic dret que tenim és pagar el deute i que els que manen, en darrer terme, són els creditors, els mercats, amb la interposició de la Comissió Europea o el Banc Central. A això cal afegir la creixent opacitat en la presa de decisions sobretot a nivell de la Unió Europea. Des d’un punt de vista històric estem en fase clara de retrocés, hi ha un veritable problema polític.

També la desvinculació entre l’economia especulativa i financera i l’economia productiva (parlem fonamentalment de la producció industrial) amb el predomini de la primera, ens porta a un context propi del feudalisme. La riquesa no està en la producció de béns i serveis, està en les propietats immobiliàries, les accions, els bons… la lògica del capitalisme en fase decadent és la lògica del precapitalisme. Això ens situa en una contradicció bàsica a hores d’ara entre el sector especulatiu i financer i la resta. Aquest és un vector important de cara a l’acumulació de forces. A més això xoca frontalment amb el model fiscal que “penalitza” el treball sobre la propietat. Aquesta contradicció només es pot abordar i resoldre des de l’exercici de la radicalitat democràtica, des de la política. En aquest moment  es pot dir que el capital, en un enfoc clarament feudal, per tal de mantenir i incrementar el seu poder és capaç de destrossar l’economia.

L’esgotament del model sorgit de la transició i sobretot l’evolució del capitalisme afecta també al model sindical, model de “bipartidisme” blindat des del seu alt nivell d’institucionalització. Al sindicalisme d’acompanyament, acompanyament de les grans decisions macroeconòmiques i acompanyament  de les grans decisions polítiques, no li queda massa marge de maniobra. Com hem vist el projecte que se’ns imposa no passa per l’estat del benestar, o el manteniment de les classes mitjanes. La ideologia del pactisme social posada en marxa a Europa després de la Segona Guerra Mundial està tocada de mort. L’estat del benestar és incompatible amb els principis del capitalisme pur -lucre il·limitat i sota els dictats dels mercats-, però el capitalisme necessitava una cara amable mentre competia amb el comunisme d’estat. Amb la caiguda del sistema soviètic deixa de útil i es provoca la crisi subprime per tenir la coartada per al desmantellament de l’estat del benestar.

La ideologia del pactisme neix de la conversió, confusió, d’un instrument tàctic en un context històric determinat prenent-lo com a element ideològic. El pacte social, base de l’estat del benestar i de l’auge de les classes mitjanes és fruit de la revolució soviètica, de la depressió del 29, de la confrontació dels blocs de la Guerra Freda i de les mobilitzacions obreres i populars a l’Europa de la primera meitat del segle XX. Si obviem tot això, al final sembla com si els avenços socials fossin fruit del pactisme i no de les correlacions de força, allò que treu l’economia de les mans del mercat i la posa sota control democràtic no és el pactisme és l’equilibri dels poders. El sindicalisme d’acompanyament s’ha especialitzat en gestionar el pacte social pagant el preu de la despolitització i desmobilització dels treballadors i treballadores. Hores d’ara aquest espai s’està reduint de manera important. Les regles del joc estan descatalogades.

Un altre aspecte que s’ha esgotat és l’encaix de Catalunya amb Espanya i a això cal donar resposta des de l’àmbit sindical, s’han acabat les declaracions ambigües o generals respecte a drets genèrics a l’autodeterminació o al dret a decidir. El que cal és un posicionament clar sobre el dret a la independència, la possibilitat  d’exercir-lo i en quin sentit. Dèiem abans que la situació des de Catalunya és insostenible i que aquesta circumstància és un afegit a la situació general de crisi econòmica sistèmica, dèiem que la ciutadania de Catalunya de manera crònica viu per sota de les seves possibilitats. Les perspectives de retallades i més retallades de prestacions i serveis socials, el procés galopant de privatitzacions i el desmantellament de les estructures productives sumeixen cada cop més població en la misèria literal. No es poden acceptar més sacrificis mentre la classe política intenta quadrar balanços. La via fàcil per a ells, no enfrontar-se a l’Estat, acatar les ordres d’ajustament i seguir caragolant als de sota no és admissible. Si volen assumir les responsabilitats, si volen liderar que ho facin amb l’exemple. Si es planteja la insubmissió fiscal, la insubmissió del dèficit i la reestructuració del deute els farem costat. Calen fets, n’estem farts de gesticulacions.

La situació és de crisi social, d’emergència, i no s’hi val mirar cap a una altra banda. Hem de deixar la síndrome de la submissió per passar a la lògica del procés constituent. I en aquest procés el paper del sindicalisme és cabdal i més en el context global. Cal no només un posicionament clar a favor de la independència. Cal fer un esforç de pedagogia per explicar que aquells i aquelles que més hi guanyarien són els qui menys tenen. Cal un esforç d’implicació activa sabent que en qualsevol procés constituent es posen els fonaments de l’edifici i que aquest podrà continuar d’una o altra manera però ja estarà condicionat. Cal tenir un paper preponderant perquè és la garantia que es respectaran els drets i els interessos de la majoria social, la dels treballadors i les treballadores. En el procés cap a la independència és necessari lluitar per l’hegemonia social des del món del treball i dels sectors empobrits, “qualsevol política que no fem nosaltres es farà contra nosaltres”. En el procés cap a la independència no hi tenim res a perdre i molt a guanyar.

Objectivament i fent els números, sense el dèficit fiscal anual, 16.000 MEUR, sense els incompliments de deutes sistemàtics de l’Estat Espanyol,  9.000MEUR anuals, amb la capacitat econòmica i productiva de què disposem i amb una reducció del frau fiscal del 22 % (Estimació del Gestha) al 12%, mitjana europea, aproximadament 20.000 MEUR es podrien mantenir uns nivells de prestacions i serveis socials de primer nivell sense cap necessitat de retallar res ni apujar recaptacions. Òbviament un increment  de recursos i la llibertat d’emprar-los no implica de manera automàtica una més justa redistribució, però la situació de dependència tampoc garanteix res. I precisament allò que pot garantir-ho és la funció de condicionant que es pot exercir des de l’àmbit sindical.

Sabem de les diferències de nivell de consciència, capacitat política i de mobilització de cadascun dels Països Catalans, però també estem convençuts que es pot iniciar un procés històricament imparable. Un èxit a Catalunya serà un exemple a seguir, i més si suposa una millora tangible de les condicions de vida de les classes populars. Les vinculacions tant culturals com econòmiques i la necessitat de l’Estat Espanyol de desplaçar part de la seva necessitat d’espoli poden ajudar a decantar la situació. Les problemàtiques de dèficit fiscal i econòmiques descrites anteriorment no són tan diferents al País Valencià o a les Illes. Sempre els serà millor l’escenari d’una Catalunya independent que seguir com fins ara. L’abandó de l’espai comunicatiu dels Països Catalans, cas TV3 per exemple, és un mal averany del que pot venir.

Acord Social pel Procés Constituent

Conscients de la gravetat de la situació tant econòmica com política, que de manera inqüestionable està desembocant en una veritable crisi social; conscients de la urgència a l’hora de plantejar mesures concretes, sobretot  contra l’empobriment i l’atur i davant de les previsions econòmiques i socials a curt i mitjà termini Proposem un Acord Social pel Procés Constituent   als agents socials, organitzacions polítiques i organitzacions de la societat civil, com a veritable escut davant la progressiva pèrdua  de drets, llibertats i contra el desmantellament de les estructures productives i de l’estat del benestar. Es tracta d’un exercici de radicalitat democràtica, pacífica, amb la intenció de tornar a situar la sobirania en mans del poble. En base als punts següents:

Declaració d’insubmissió davant les imposicions restrictives de dèficit fiscal i les mesures d’ajustament. Cal instar al Parlament de Catalunya i al Govern de la Generalitat per tal que assumeixi aquest posicionament.

Treballar per establir un full de ruta del procés cap a la independència amb una clara temporització. Hi ha un temps per debatre i un temps per actuar.

Un compromís en la defensa dels drets de les persones desocupades i en el desenvolupament de polítiques de creació d’ocupació.

Reconèixer la necessitat d’una fiscalitat progressiva que recapti més de qui més té, i no penalitzi les rendes del treball sobre les rendes de la propietat, eliminant els peatges a l’ombra.

Defensar la necessitat d’una administració i uns serveis públics de qualitat i adaptats a les necessitats reals de la ciutadania.

Reconèixer que és necessari un control públic i democràtic de les institucions  bancàries i financeres, sense això és impossible aconseguir una estabilitat dels mercats financers, l’especulació s’alimenta precisament de la inestabilitat.  És necessari un control dels fluxos financers, posant taxes i acabant amb  els paradisos fiscals.

Reestructurar el deute públic, auditar i verificar quina part és legítima i quina pot suposar un enriquiment il·legítim. No és admissible que el mateix sistema financer que ha estat rescatat amb fons públics s’enriqueixi gestionant el deute fent d’intermediari entre el Banc Central Europeu i els Estats. No és admissible que s’avantposin els interessos dels mercats als de la ciutadania.

Revisar a fons la situació derivada de la bombolla immobiliària trobant solucions que donin resposta als problemes que planteja actualment el manteniment d’unes quotes hipotecàries i lloguers inassolibles. Estem davant d’un veritable drama social. Dació en pagament, renegociació de les condicions sota tutela pública, especialment en els casos de taxació monopolística, quitances sobre deute…

Recuperar la centralitat estratègica de la indústria, del 1995 al 2010 el pes de la indústria a Catalunya ha passat del 25% del PIB al 18%. Fruit de les altes rendibilitats d’altres sectors, immobiliari,  financers… i de les successives onades de deslocalitzacions a la recerca de baixos salaris, el diner s’ha anat desplaçant cap a sectors especulatius. L’anomenat perímetre industrial, aquelles activitats que es desenvolupen al voltant de la indústria, s’apropa al 50% del PIB de Catalunya, i per tant seguim parlant d’un element estratègic de primer nivell i encara amb moltes potencialitats. Un dels elements preocupants actualment és el predomini de la lògica financera a les empreses industrials, estan més interessades per la seva cotització a borsa, el valor de les accions o la retribució dels directius i dels accionistes que pel funcionament intern, la gestió o l’ampliació de mercats. Cal potenciar el grau d’obertura de l’economia catalana, la seva capacitat exportadora, oferint un suport eficaç des de les administracions públiques. Cal desbloquejar la demanda interna, la qual cosa vol dir acabar amb el dogma de la austeritat. Posar al dia la xarxa d’infraestructures, fonamentalment ferroviàries, potenciant l’eix mediterrani. Cal oferir suport a les iniciatives industrials d’iniciativa social, fomentant les fórmules cooperatives. I, element bàsic, cal comptar amb una banca pública de pes específic important i banc públic de desenvolupament que facin una tasca anticíclica en escenaris de crisi. Les actuals tendències, eliminació de les caixes d’estalvi, internacionalització de les finances i subjecció als mercats i als desitjos del Banc Central Europeu ens juguen a la contra i s’han demostrat nefastes.  El sistema financer actual està orientat a l’obtenció de guanys importants en el menor temps possible, això no és factible amb un enfoc de producció industrial.

 

@cscCSC / Federacions9N,acció sindical,CSC,independència,laboral,procés constituentSindicalització, organització, mobilització... per un procés constituent Extret de la Ponència d'acció sindical del Vè Congrés de la Confederació Sindical Catalana (CSC) d'abril de 2013 ... ara que hem aprés que la idea que el progrés és el motor de la història és un engany i que els avenços per al...SOM el sindicat independentista i de classe