Foto: WoCi Design
Foto: WoCi Design

Un dels mites que es reprodueix amb major freqüència en el coneixement econòmic neoliberal (i que els governs conservadors i neoliberals –com el govern Rajoy- apliquen constantment en les seves polítiques públiques) és que la baixada d’impostos a les persones més benestants de la societat (el que en l’àmbit popular es coneix com els rics i súper-rics) beneficia a tota la població, ja que aquest acte discriminatori a favor de les rendes superiors estimula l’economia i facilita el creixement econòmic i la producció d’ocupació. Se suposa que els diners que s’estalvien els rics i súper-rics (en pagar menys impostos) ho inverteixen, i, com a resultat, creixen la producció i l’ocupació.

Aquest mite (en realitat, dogma) del pensament neoliberal es repeteix constantment en els mitjans d’informació i persuasió econòmics, tot i que l’evidència científica no avala aquest supòsit. En realitat, l’evidència publicada en les revistes científiques més creïbles mostra les dades que desmereixen aquest mite. Així, als EUA, el tipus impositiu marginal (Marginal Tax Rate) màxim de l’impost sobre la renda va ser, fins als anys 70, del 70% dels ingressos per sobre de 250.000 dòlars de l’època. A partir de la segona meitat de l’Administració Carter (el President demòcrata més conservador que EUA hagi tingut des de la II Guerra Mundial) i de l’Administració republicana presidida per Ronald Reagan, aquest tipus marginal màxim es va reduir espectacularment, de manera que va aconseguir la taxa més baixa en 1990, durant l’Administració republicana del President Bush pare. Va pujar una mica més tarda sota l’Administració Clinton, però mai ho va fer per sobre del 40%. La dita reducció, no obstant això, no es va traduir en cap acceleració del creixement econòmic, en un augment de les inversions, o en un creixement de la productivitat.

Alguna cosa semblada ocorre quan es consideren no solament canvis en el tipus impositiu marginal de l’impost sobre la renda, sinó en el total d’impostos que paguen els rics i súper-rics per la seva renda total. Aquests impostos, inclosos els aplicats a les rendes derivades del capital, han anat baixant des de la II Guerra Mundial, de tal manera que avui els rics i súper-rics paguen percentatges menors dels quals paga el contribuent normal i corrent (veure Gerald FriedmanThe Great TaxCut Experiment” Dollar and Sense, Jan./Febr. 2013). Aquest descens dels impostos a les rendes superiors i a les rendes del capital ha anat acompanyat d’un augment dels impostos sobre les rendes del treball i, molt en particular, de les contribucions a la Seguretat Social, havent estat el President Reagan, el gurú dels economistes neoliberals, el que va apujar més aquests impostos. En realitat, aquest President va ser un dels quals, juntament amb el President Bush fill, més va baixar la càrrega impositiva de les rendes superiors i va ser el que (des de la II Guerra Mundial) va pujar més la càrrega impositiva de les rendes del treball.

Quin impacte van tenir les reduccions d’impostos als súper-rics?

En realitat, l’economia nord-americana va créixer més durant els períodes en els quals la totalitat dels impostos als rics i súper-rics van créixer més. I a l’inrevés, l’economia va créixer molt menys (com durant les grans retallades dels impostos a les rendes superiors realitzades pel President republicà Bush fill) quan tals impostos es van reduir, mantenint-se molt baixos. En realitat, s’ha calculat que cada increment d’un 10% dels impostos a les rendes superiors determinaria un increment de la taxa de creixement econòmic d’un 1% (veure l’article abans citat de Friedman).

Tampoc és cert que una reducció dels impostos als rics i súper-rics condueixi a un increment en les inversions. Les dades mostren que, malgrat la reducció molt notable del gravamen sobre les rendes superiors, la taxa d’inversió sobre el PIB (és a dir, el percentatge del PIB que s’inverteix) s’ha mantingut pràcticament constant. L’evidència científica que el nivell d’imposició de les rendes superiors no té cap influència en el percentatge del PIB que s’inverteix és aclaparant (veure Thomas Hungerford “Taxes and the Economy: An Economic Analysis of the Top Tax Rates Since 1945”, Congressional Research Service, 2012). El que sí que juga un paper determinant en la inversió és el nivell de demanda en una economia, molt relacionada amb el nivell salarial i la taxa d’ocupació. A majors salaris i major ocupació hi ha major nivell de demanda, i a major augment de la demanda, major és l’increment de la inversió i major és la producció dels productes i serveis demandats. Per aquest motiu les polítiques de reducció salarial i destrucció d’ocupació (com les que s’estan seguint a Espanya) són contràries a les quals haurien de realitzar-se per incrementar la demanda, la inversió i la producció d’ocupació.

Davant aquesta realitat, el lector es preguntarà: per què, doncs, se segueixen aquestes polítiques? La resposta no la trobarà a les pàgines econòmiques de la majoria dels mitjans de major difusió. I no la trobarà perquè la resposta creïble no pot derivar-se del coneixement econòmic dominant, sinó que li haurà d’arribar de les anàlisis del context polític, que determina que les dites polítiques siguin les que s’imposen, i no altres. És una resposta política i no econòmica. En realitat, la major part del pensament neoliberal intenta despolititzar les decisions de l’Estat, presentant-les com a necessàries (recordi el famós eslògan “No hi ha alternatives”) i les úniques possibles. La realitat és que aquestes decisions i el pensament neoliberal són profundament polítics, pomposament i erròniament presentats com a “coneixement científic” (vegeu la secció neoliberal “Classe d’Economia” del programa de TV3 Divendres), que reprodueix un missatge clarament ideològic que se sosté en els valors i interessos dels grups socials amb rendes superiors derivades, en gran part, de les rendes del capital, i que la ideologia neoliberal promou.

Vicenç Navarro. Consell científic d’ATTAC. Catedràtic de Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra, i Professor de Public Policy a The Johns Hopkins University

@cscEconomiaeconomia,fiscalitat,neoliberalismeUn dels mites que es reprodueix amb major freqüència en el coneixement econòmic neoliberal (i que els governs conservadors i neoliberals –com el govern Rajoy- apliquen constantment en les seves polítiques públiques) és que la baixada d'impostos a les persones més benestants de la societat (el que en l'àmbit...SOM el sindicat independentista i de classe