Font: agències
Font: agències
Article de   |  Font: espaifabrica.cat

El treball precari és un concepte central dins les discussions al si del moviment sobre la reorganització capitalista del treball i les relacions de classe en l’actual economia global. Silvia Federici analitza el potencial i els límits d’aquest concepte com a eina analítica i organitzativa. Defensa que el treball reproductiu és un continent ocult de treball i lluita que el moviment ha de reconèixer en la seva activitat política, si del que es tracta és d’abordar les qüestions clau a què ens enfrontem a l’hora d’organitzar una alternativa a la societat capitalista. Com lluitem contra el treball reproductiu sense destruir-nos a nosaltres mateixes i les nostres comunitats? Com creem un moviment que s’autoreprodueixi? Com superem les jerarquies sexuals, racials i generacionals construïdes a partir del salari?

Aquesta conferència es va pronunciar el 28 d’octubre de 2006 a la llibreria Bluestockings Radical Bookstore de Nova York, en el marc dels debats This is Forever: From Inquiry to Refusal

Aquesta nit presentaré una crítica de la teoria del treball precari desenvolupada per diversos marxistes autonomistes italians, amb referències particulars a l’obra d’Antonio Negri, Paolo Virno i també Michael Hardt. L’anomeno teoria perquè el punt de vista que Negri i d’altres han articulat va més enllà de la descripció dels canvis en la reorganització del treball que han tingut lloc en els anys vuitanta i noranta, conjuntament amb el procés de globalització, com ara la “precarització del treball”, el fet que les relacions de treball esdevinguin més discontínues, la introducció del “temps flexible”, i la fragmentació creixent de les experiències laborals. La seva visió del treball precari presenta una perspectiva completa sobre el que és el capitalisme i sobre quina és l’essència de la lluita actual. És important afegir que això no són simplement idees d’uns pocs intel·lectuals, sinó teories que han circulat àmpliament dins del moviment italià durant un bon grapat d’anys i, recentment, en aquest sentit, han esdevingut més rellevants per a nosaltres.

Història i origen del treball precari i de la teoria del treball immaterial

La meva primera premissa és que, definitivament, la qüestió del treball precari ha de figurar dins la nostra agenda. No només la nostra relació amb el treball assalariat ha esdevingut més discontínua, sinó que una discussió sobre el treball precari és crucial per a entendre com podem superar el capitalisme. Les teories que discuteixo copsen aspectes importants dels desenvolupaments que han tingut lloc en l’organització del treball, però també ens retrotrauen a una concepció masclista del treball i de la lluita social. Discutiré ara els elements d’aquesta teoria que són més rellevants per a la meva crítica.

Una premissa important en la teoria autonomista italiana del treball precari és que la precarització del treball, des de final dels setanta fins a l’actualitat, ha estat una resposta capitalista a la lluita de classes dels seixanta, una lluita que va estar focalitzada en el refús del treball, tal com s’expressava en la consigna “més diners i menys feina”. Fou una resposta al cicle de lluita que desafià el control capitalista sobre el treball, realitzant, en un cert sentit, el rebuig pels treballadors de la disciplina laboral capitalista, el rebuig d’una vida organitzada per les necessitats de la producció capitalista, una vida esmerçada inútilment a la fàbrica o a l’oficina.

Un altre tema important és que la precarització de les relacions laborals està profundament arrelada en un altre canvi que ha tingut lloc amb la reestructuració de la producció als anys vuitanta. Es tracta del trànsit del treball industrial a allò que Negri i Virno anomenen treball immaterial. Negri i d’altres han sostingut que la reestructuració de la producció que ha tingut lloc en els vuitanta i noranta en resposta a les lluites dels seixanta va iniciar un procés mitjançant el qual el treball industrial va ser reemplaçat per un tipus de treball diferent, de la mateixa manera que el treball industrial va reemplaçar el treball agrícola. Anomenen aquesta nova forma de treball treball immaterial, perquè defensen que, amb les revolucions de la computació i la informació, la forma dominant de treball ha canviat. Com a tendència, la forma dominant de treball en el capitalisme actual és el treball que no produeix objectes físics, sinó informació, idees, estats de coses, relacions.

Dit d’una altra manera: el treball industrial que va ser hegemònic a la fase prèvia del desenvolupament capitalista esdevé com més va menys important; ja no és el motor del desenvolupament capitalista. En el seu lloc trobem “treball immaterial”, el qual és essencialment treball cultural, treball cognitiu, treball “info”.

Els autonomistes italians creuen que la precarització del treball i l’aparició del treball immaterial acompleixen la predicció que Marx va fer als Grundisse, en una cèl·lebre secció sobre les màquines. Marx hi postula que, amb el desenvolupament del capitalisme, cada cop hi haurà menys producció capitalista basada en el treball viu, i n’hi haurà cada cop més de basada en la integració de la ciència, el coneixement i la tecnologia dins del procés de producció, com a motors de l’acumulació. Virno i Negri veuen el trànsit vers el treball precari com la realització d’aquesta predicció sobre la tendència històrica del capitalisme. Així, la importància del treball cognitiu i el desenvolupament del treball informatitzat en els nostres dies radica en el fet que són vistos com una part de la tendència històrica del capitalisme vers la reducció del treball.

La precarietat del treball té les arrels en les noves formes de producció. Presumiblement, el trànsit vers el treball immaterial genera una precarització de les relacions laborals, perquè l’estructura del treball cognitiu és diferent de la del treball industrial, del treball físic. El treball cognitiu i el treball “info” tenen menys a veure amb la presència física continuada del treballador allà on hi havia estat el centre de treball tradicional. Els ritmes de treball són molt més intermitents, fluctuants i discontinus. En resum, el desenvolupament del treball precari i el trànsit vers el treball immaterial no són pas, per a Negri i altres autonomistes marxistes, un fenomen completament negatiu. Ben al contrari, es considerenn com a expressions d’una tendència envers la reducció del treball i, per tant, envers la reducció de l’explotació, com a resultat del desenvolupament capitalista en resposta a la lluita de classes. Això suposa que el desenvolupament de les forces productives avui ens està proporcionant ja la visió d’un món en el qual el treball pot ser transcendit i on ens alliberarem de la necessitat de treballar i entrarem en un nou reialme de llibertat.

Els marxistes autonomistes també consideren que aquest desenvolupament està creant una nova forma de béns comuns, derivada del fet que el treball immaterial presumiblement representa un salt en la socialització i l’homogenïtzació del treball. La idea és que ara s’esborren les diferències entre formes de treball que havien estat importants en el passat (per exemple, treball productiu/reproductiu; treball agrícola/industrial/”afectiu”), perquè totes les formes de treball (com a tendència) resten assimilades, atès que totes comencen a incorporar treball cognitiu. D’altra banda, totes les activitats queden cada cop més subsumides en el desenvolupament capitalista, totes serveixen al procés d’acumulació, i la societat esdevé una fàbrica immensa. És així com es dissol també, per exemple, la distinció entre treball productiu i improductiu. Això vol dir que el capitalisme no només ens està duent a la superació del treball, sinó que està creant les condicions per a la conversió en un bé comú de la nostra experiència laboral, dins la qual les divisions comencen a desaparèixer.

Podem veure per què aquestes teories s’han fet populars. Contenen elements utòpics especialment atractius per als treballadors cognitius el “cognitariat“, com l’anomenen Negri i diversos activistes italians. Amb la nova teoria, de fet, s’ha inventat un nou vocabulari nou. En lloc del proletariat, tenim el “cognitariat”. En lloc de la classe obrera, tenim la “multitud”, presumiblement perquè el concepte de multitud revela la unitat creada per la nova socialització del treball; expressa la comunalització del procés de treball, la idea que, dins del procés de treball, els treballadors esdevenen més homogenis, atès que totes les formes de treball incorporen elements de treball cognitiu, treball informatitzat, treball comunicatiu i així successivament.

Tal com ja he dit, aquesta teoria ha adquirit molta popularitat, perquè hi ha una generació de joves activistes, amb anys d’estudis i titulacions, que es troben ara ocupats en precari en diferents parts de la indústria cultural o de la indústria de la producció de coneixement. Aquestes teories són molt populars entre ells perquè els diuen que, tot i la misèria i l’explotació que pateixen, ens trobem en el camí cap a un nivell més alt de producció i de relacions socials. Aquesta és una generació de treballadors que veu la rutina “de nou a cinc” com una mena de condemna de presó. Consideren la seva precarietat com quelcom que els proporciona possibilitats noves. I tenen possibilitats que no havien tingut els seus pares, i en les quals aquests ni tan sols havien somiat mai. L’home jove d’avui (per exemple) no està tan disciplinat com els seus pares, que podien esperar que la seva dona o parella depengués d’ell econòmicament. Ara poden comptar amb unes relacions socials que suposen molta menys dependència financera. Moltes dones tenen un accés autònom a un salari i sovint rebutgen tenir fills.

Així, aquesta teoria resulta atractiva per a la nova generació d’activistes, els quals, tot i les dificultats derivades del treball precari, hi veuen algunes possibilitats. I volen prendre’l com a punt de partida. No estan interessats en la lluita per la plena ocupació. Però també hi ha una diferència aquí entre Europa i els Estats Units. A Itàlia, per exemple, dins del moviment, hi ha la reivindicació d’una renda bàsica (basic income). En diuenflexiseguretat. Afirmen: no tenim feina, som precaris perquè el capitalisme ens necessita així. Per tant, ens ho han de retribuir. Hi ha hagut diverses jornades de mobilització, especialment el Primer de Maig, centrades en aquesta reivindicació. Al Primer de Maig d’enguany a Milà, la gent del moviment va treure en processó “Sant Precari”, el sant patró dels treballadors precaris. Aquesta icona irònica apareix a les marxes i a les manifestacions centrades en la qüestió de la precarietat.

Crítica del treball precari

Ara passaré a la meva crítica d’aquestes teories, una crítica feta des d’un punt de vista feminista. En desenvolupar-la, no vull pas minimitzar la importància de les teories que discuteixo, les quals s’han inspirat, en gran mesura, en el treball d’organització política i en l’intent de donar sentit als canvis que s’estan produint en l’organització del treball, els quals han afectat tots els aspectes de les nostres vides. A Itàlia, en els darrers anys, el treball precari ha estat un dels terrenys principals de mobilització, juntament amb la lluita pels drets dels immigrants.

No vull minimitzar la feina que s’està duent a terme al voltant de la qüestió de la precarietat. És evident que el que hem pogut veure durant l’última dècada és una nova forma de lluita. S’està produint una nova forma d’organització, que trenca amb les limitacions del centre de treball tradicional. Si abans el centre de treball era la fàbrica o l’oficina, ara veiem un tipus de lluita que surt de la fàbrica i s’endinsa en el “territori”, connectant diferents centres de treball, i bastint moviments i organitzacions arrelades al territori. Les teories del treball precari intenten retre compte dels aspectes nous en l’organització del treball i la lluita, intentant comprendre les formes emergents d’organització. Això és molt important. Però, alhora, crec que el que he caracteritzat com a teoria del treball precari té defectes seriosos, els quals ja han estat apuntats a la meva presentació. Els exposaré i després discutiré la qüestió de les alternatives.

La meva primera crítica radica en el fet que aquesta teoria es fonamenta en una comprensió defectuosa sobre la forma de funcionar del capitalisme. Considera el desenvolupament capitalista com si aquest transités vers formes més elevades de producció i treball. De fet, a Multitud, Negri i Hardt escriuen que el treball s’està fent més “intel·ligent”. El supòsit que hi subjau és que l’organització capitalista del treball i el desenvolupament capitalista estan creant ja les condicions per a superar l’explotació. Se suposa que, en algun moment, el capitalisme, la closca que manté la societat funcionant, es trencarà, i s’alliberaran les potencialitats que han crescut dins seu. Es presuposa que aquest procés ja es troba en marxa en l’actual organització de la producció. Des del meu punt de vista, es tracta d’una mala interpretació dels efectes de la reestructuració produïda per la globalització capitalista i pel gir neoliberal. El que Negri i Hardt no veuen és que el gran salt tecnològic requerit per la informatització i la integració de la informació dins del procés de treball s’ha donat a costa d’un increment enorme de l’explotació a l’altre extrem del procés. Hi ha un fil continu que vincula el treballador informatitzat amb el treballador del Congo que excava amb les pròpies mans cercant coltan, intentant buscar-se la vida després d’haver estat expropiat i pauperitzat per successives tongades d’ajustos estructurals i pel robatori sistemàtic de la terra i els recursos naturals de la seva comunitat.

El principi fonamental és que el procés capitalista sempre és, alhora, un procés de subdesenvolupament. Maria Mies ho descriu de forma eloqüent a la seva obra: “el que es presenta com a desenvolupament en una part del capitalisme és subdesenvolupament en alguna altra part”. Aquesta teoria ignora completament aquesta connexió, i es troba impregnada de la il·lusió que el procés de treball ens unifica. Quan Negri i Hardt diuen que el treball està “esdevenint comú” i utilitzen el concepte de “multitud” per a designar la nova forma que pren el que és “comú”, configurada pel desenvolupament de les forces productives, em sembla que no són capaços de copsar el que és substancial del procés que està patint el proletariat mundial. La seva ceguesa no els permet veure la destrucció capitalista de vides humanes i del medi ambient. No veuen que la reestructuració de la producció s’ha orientat a reestructurar i aprofundir les divisions en el si de la classe treballadora, i no pas a fer-les desparèixer. La idea segons la qual el desenvolupament del microxip està creant nous béns comuns és enganyosa. El comunalisme només pot emergir de la lluita, no pas de la producció capitalista.

Una de les meves crítiques a Negri i Hardt és que sembla que creuen que l’organització capitalista del treball és l’expressió d’una racionalitat superior, i que el desenvolupament capitalista és necessari per a crear les condicions materials per al comunisme. Aquesta creeença es troba en el centre de la seva teoria del treball precari. Podríem discutir aquí si això representa o no el pensament de Marx. Certament, el Manifest del partit comunista parla del capitalisme en aquests termes i el mateix es pot afirmar de determinades seccions dels Grundisse. Però no és gens clar que aquest fos un tema dominant en l’obra de Marx, si més no a El capital.

Treball precari i treball reproductiu

Una altra crítica que haig de fer a la teoria del treball precari és que es presenta com a neutral des d’una perspectiva de gènere. Dóna per descomptat que la reorganització de la producció està acabant amb les relacions de poder i amb les jerarquies existents en el si de la classe treballadora en funció de la raça, el gènere i l’edat i, per tant, no s’ocupa d’abordar aquestes relacions de poder. De fet, li manquen eines teòriques i polítiques per pensar sobre com abordar-les. No hi ha cap mena de discusió a l’obra de Negri, Virno i Hardt sobre la forma mitjançant la qual el salari ha estat i continua essent utilitzat per a organitzar aquestes divisions, ni, per tant, sobre com hem de plantejar la lluita salarial perquè, enlloc d’esdevenir un instrument de divisions ulteriors, ens permeti soscavar-les. Aquesta és, al meu parer, una de les qüestions principals que ha d’afrontar el moviment. El concepte de multitud suggereix que totes les divisions dins la classe treballadora han estat superades i han deixat de ser políticament rellevants. Però això, òbviament, no és més que una il·lusió. Algunes feministes han assenyalat que el treball precari no és cap fenomen nou. Les dones sempre s’han trobat immerses en una relació precària amb el treball assalariat. Però aquesta crítica va força més enllà.

Em preocupa que la teoria negriana del treball precari ignori i passi per alt una de les contribucions més importants de la teoria i de la lluita feminista, com és la redefinició del treball i el reconeixement que el treball reproductiu no retribuït de les dones és una font clau d’acumulació capitalista. En redefinir el treball domèstic com a treball, no pas com un servei personal, sinó com a treball que produeix i reprodueix la força de treball, les feministes han descobert un terreny d’explotació crucial que Marx i la teoria marxista havien ignorat completament. Totes les aportacions polítiques importants implícites en aquestes anàlisis són ara deixades de banda, com si no tinguessin gens de rellevància per a comprendre l’actual organització de la producció.

Hi ha un feble ressò de l’anàlisi feminista una mena de reconeixement insubstancial en la inclusió de l’anomenat treball afectiu dins del conjunt d’activitats laborals que es qualifiquen com a treball immaterial. Tanmateix, Negri i Hardt, com a molt, són capaços de reconèixer que les dones que treballen com a hostesses de vol, o a la indústria de serveis alimentaris, es poden considerar “treballadores afectives” perquè se suposa que han de somriure als seus clients. Però què és el “treball afectiu”? I per què se l’inclou en la teoria del treball immaterial? Imagino que se l’hi inclou perquè presumiblement no produeix productes tangibles, sinó “estats d’ànim”, és a dir, sentiments. Novament, i expressant-ho amb cruesa, crec que això és poc més que donar peixet al feminisme, que avui és una perspectiva amb un cert suport social i que no pot ser ignorada. Però el concepte de treball afectiu treu a l’anàlisi feminista del treball domèstic tot el poder desmitificador. De fet, situa de nou el treball reproductiu en el món de la mistificació, bo i suggerint que la reproducció humana és simplement una qüestió de produir “emocions”, “sentiments”. Sovint s’anomenava “treball d’amor”; enlloc d’això Negri i Hardt ara han descobert l'”afecte”.

L’anàlisi feminista de la funció de la divisió sexual del treball, la funció de les jerarquies de gènere, l’anàlisi de la utilització del sistema salarial pel capitalisme per a mobilitzar el treball de les dones en la reproducció de la força de treball, tot això, s’esvaeix sota l’etiqueta treball afectiu. El fet que aquesta anàlisi feminista sigui ignorada en l’obra de Negri i Hardt confirma les meves sospites que aquesta teoria expressa els interessos d’un grup selecte de treballadors, encara que presumeix de parlar en nom de tots els treballadors, tots barrejats en la gran olla de la “multitud”. En realitat, la teoria del treball precari i immaterial parla de la situació i dels interessos de treballadors que treballen en el nivell més alt de la tecnologia capitalista. El seu desinterès pel treball reproductiu i la presumpció que tot el treball és comú amaga el fet que s’ocupa de la secció més privilegiada de la classe treballadora. Això vol dir que no és cap teoria que puguem utilitzar per a construir un moviment veritablement autoreproduïble.

Les lliçons del moviment feminista encara són crucials avui per a dur endavant aquesta tasca. Les feministes dels anys setanta van intentar comprendre les arrels de l’opressió femenina, de l’explotació femenina i de les jerarquies de gènere. Les identificaren com quelcom derivat d’una divisió del treball desigual, que obliga les dones a treballar per a la reproducció de la classe treballadora. Aquesta anàlisi constituí la base d’una crítica social radical, les implicacions de la qual encara necessiten ser compreses i desenvolupades en tot el seu potencial. Quan diem que el treball domèstic és, en realitat, treball per al capital, el qual, tot i ser treball no retribuït, contribueix a l’acumulació de capital, estem establint quelcom extremadament important sobre la naturalesa del capitalisme com a sistema de producció. Estem establint que el capitalisme se sosté sobre una immensa quantitat de treball no retribuït, que no se sosté exclusivament o primàriament sobre relacions contractuals; que la relació salarial amaga la naturalesa no retribuïda, similar a l’esclavatge, de gran part del treball sobre el qual es basa l’acumulació de capital.

En dir que el treball domèstic és el treball que reprodueix no només la vida, sinó també la força de treball, vam començar a separar també dues esferes diferents de les nostres vides i del nostre treball que semblaven inextricablement connectades. Vam ser capaces de concebre la lluita contra el treball domèstic, entesa ara com a reproducció de la força de treball, com la reproducció de la mercaderia més important que posseeix el capital: la “capacitat de treballar” del treballador, la capacitat del treballador de ser explotat. En altres paraules, en reconèixer que el que anomenem treball reproductiu és un terreny d’acumulació i, per tant, un terreny d’explotació vam ser capaces de veure la reproducció com un terreny de lluita i, molt important, de concebre una lluita anticapitalista contra el treball reproductiu que no ens destruís a nosaltres mateixes o a les nostres comunitats.

Com lluites en contra del treball reproductiu? No és el mateix que lluitar en el terreny tradicional de la fàbrica, en contra, per exemple, de la velocitat de la línia de muntatge, perquè, a l’altra banda de la teva lluita, hi ha persones, i no pas coses. Un cop hem dit que el treball reproductiu és un terreny de lluita, hem d’afrontar, en primer lloc, la qüestió de com lluitar en aquest terreny sense destruir la gent de la qual tenim cura. Aquest és un problema que coneixen prou bé les mares, com les mestres, com les infermeres. És per això que és crucial ser capaç de separar la creació d’éssers humans i el fet de reproduir-los com a força de treball, com a treballadors futurs, els quals, posteriorment, han de ser ensinistrats, no necessàriament d’acord a les seves necessitats i desitjos, per ser disciplinats i reglamentats d’una manera determinada.

Va ser important per a les feministes veure, per exemple, que una gran part del treball reproductiu i de la criança dels fills és treball de vigilància policial sobre els nostres infants, per conformar-los a un tipus particular de disciplina laboral. Així, vam començar a veure que, rebutjant grans àrees de treball no només ens podíem alliberar a nosaltres mateixes, sinó que també podíem alliberar els nostres fills. Ens vam adonar que la nostra lluita no era a costa de les persones que estaven a càrrec nostre, encara que ens saltéssim la preparació d’alguns àpats o de fregar el terra. En realitat, el nostre rebuig obria el camí al seu i al procés del seu alliberament.

Un cop vam veure que, en lloc de reproduir la vida, estàvem expandint l’acumulació capitalista i vam començar a definir el treball reproductiu com a treball per al capital, vam obrir també la possibilitat d’un procés de recomposició entre les dones. Penseu, per exemple, en el moviment de les prostitutes, al qual ara anomenem moviment de les treballadores sexuals. Els orígens d’aquest moviment a Europa es remunten a l’any 1975, quan un grapat de treballadores sexuals ocuparen una església a París, en protesta per una nova regulació per zones que consideraven un atac a la seva seguretat. Hi havia una vinculació clara entre aquesta lluita, la qual aviat es va estendre arreu d’Europa i els Estats Units, i el replantejament i desafiament al treball domèstic dut a terme pel moviment feminista. La possibilitat d’afirmar que la sexualitat era per a les dones un treball va portar tota una nova forma de pensar sobre les relacions sexuals, incloent-hi les relacions homosexuals. Gràcies al moviment feminista i al moviment gai vam començar a pensar sobre les diverses maneres mitjançant les quals el capitalisme explotava la nostra sexualitat i la convertia en quelcom “productiu”.

En conclusió, va ser un gran avenç el fet que les dones comencéssim a entendre el treball no retribuït i la producció que es du a terme dins la llar, com també la que se’n fa fora, com a reproducció de la força de treball. Això va permetre un replantejament de tots els aspectes de la vida quotidiana la criança dels fills, les relacions entre homes i dones, les relacions homosexuals, la sexualitat en general en relació amb l’explotació i l’acumulació capitalistes.

Creant moviments autoreproduïbles

En la mesura que vam ser capaces de reconceptualitzar tots els aspectes de la vida quotidiana com a potencialment alliberadors o explotadors, vam veure les moltes formes de connexió de les lluites de les dones. Ens vam adonar de la possibilitat d'”aliances” que no havíem imaginat i, per la mateixa raó, vam albirar la possibilitat de superar les divisions que s’havien creat entre les dones, també a partir de l’edat, la raça o la preferència sexual.

No podem construir cap moviment que sigui sostenible sense comprendre aquestes relacions de poder. També necessitem aprendre de l’anàlisi feminista del treball reproductiu, perquè cap moviment pot sobreviure, a menys que es preocupi de la reproducció dels seus membres. Aquesta és una de les febleses del moviment per la justícia social als Estats Units. Anem a manifestacions, organitzem actes, i això es converteix en el punt àlgid de la nostra lluita. La nostra anàlisi sobre com reproduïm aquests moviments, sobre com ens reproduïm nosaltres mateixes, no és al centre de la nostra activitat d’organització del moviment. Ha de ser-hi. Necessitem tornar a la tradició històrica de la classe treballadora d’organització del “suport mutu”, i repensar aquesta experiència, no necessàriament perquè vulguem reproduir-la, sinó per a inspirar-nos-hi per al present. Necessitem construir un moviment que situï en la seva agenda la seva pròpia reproducció. La lluita anticapitalista ha de crear formes de suport i ha de tenir la capacitat de construir col·lectivament formes de reproducció.

Ens hem d’assegurar que ens enfrontem al capital no només a l’hora de la manifestació, sinó també col·lectivament a cada moment de les nostres vides. El que està passant a escala internacional demostra que només quan tens aquestes formes de reproducció col·lectiva, quan tens comunitats que es reprodueixen a si mateixes col·lectivament, tens lluites que s’orienten de forma radical contra l’ordre establert, com, per exemple, la lluita dels pobles indígenes de Bolívia contra la privatització de l’aigua o, a l’Equador, contra la destrucció de les terres ancestrals per les companyies petrolieres.

Vull acabar dient que si observem, per exemple, les lluites a Oaxaca, Bolívia i l’Equador, veiem que els enfrontaments més radicals no els han dut a terme treballadors intel·lectuals o cognitius, ni han estat tampoc gràcies als “béns comuns” d’Internet. El que ha donat força a la gent d’Oaxaca ha estat la solidaritat profunda que els ha unit els uns amb els altres, una solidaritat que, per exemple, va fer que indígenes d’arreu de l’estat donessin suport als maestros, als quals veien com a membres de les seves comunitats. També a Bolívia la gent que va tirar enrere la privatització de l’aigua tenia una llarga tradició de lluita comunal. Construir aquesta solidaritat, comprendre com podem superar les divisions entre nosaltres, és una tasca que cal situar en l’agenda. En conclusió, el principal problema de la teoria del treball precari és que no ens proporciona eines per a superar la forma com ens han dividit. I aquestes divisions, que es recreen contínuament, són la nostra principal feblesa en relació amb la nostra capacitat de resistir a l’explotació i de crear una societat equitativa.

*Traducció de l’anglès per a l’Espai Fàbrica: Josep Garcia Vázquez

@cscLaboral/Acció Sindical/Negociació Col·lectivaCSC,dona,Federicci,feminisme,igualtat,laboral,precarietatArticle de Silvia Federici  |  Font: espaifabrica.cat El treball precari és un concepte central dins les discussions al si del moviment sobre la reorganització capitalista del treball i les relacions de classe en l'actual economia global. Silvia Federici analitza el potencial i els límits d'aquest concepte com a eina analítica...SOM el sindicat independentista i de classe