La reforma del PP  aposta per un sistema de pensions ‘minvants’ en la mesura en què la seva quantia es redueix automàticament a mesura que s'eleva l'esperança de vida.
La reforma del PP
aposta per un sistema de pensions ‘minvants’ en la mesura en què la seva quantia es redueix automàticament a mesura que s’eleva l’esperança de vida.

Per Antonio González, economista, i Borja Suárez, membres d’Economistas Frente a la Crisis.

L’Actualització del Programa d’Estabilitat 2014-2017 que el Govern va remetre a Brussel·les fa poques setmanes quantifica la retallada soferta pel sistema públic de pensions després de la reforma de 2013. Cal lamentar que aquesta estimació no fos recollida en la memòria econòmica que acompanyava l’avantprojecte de la posterior Llei 23/2013, reguladora del factor de sostenibilitat i del nou mecanisme de revaloració de les pensions; ni tampoc en l’informe elaborat pel comitè d’experts que va servir de base per a aquesta regulació normativa. Sembla lògic pensar que un canvi de tanta envergadura –“de gran importància”, diu el mateix Govern– hauria d’haver portat amb si una transparència equivalent. Aquesta és una primera crítica a la qual s’afegeix que aquestes modificacions tan rellevants anessin imposades unilateralment per la majoria absoluta del Partit Popular sense diàleg ni suport de la resta de forces polítiques i interlocutors socials. Però, sent greu tot l’anterior, el veritablement preocupant són les dades que reflecteixen l’enorme impacte d’aquesta reforma en l’evolució de la despesa en pensions que, segons el citat document (pàgina 78), se situaria en 2050 en un nivell molt similar al d’avui, 10,5% del PIB, i seria encara més baix, del 9,6%, deu anys després. Per entendre les implicacions d’aquests càlculs oficials convé tirar la vista enrere.

aquestes modificacions tan rellevants han estat imposades unilateralment per la majoria absoluta del Partido Popular sense diàleg ni suport de la resta de forces polítiques i interlocutors socials

La reforma de pensions de 2011 –consensuada política i socialment– perseguia com a objectiu fonamental reforçar la sostenibilitat del sistema, suavitzant el previsible increment de la despesa que es produiria com a conseqüència de l’inevitable envelliment de la població provocat per l’allargament de l’esperança de vida i per la jubilació de la generació del baby boom. Enfront de les estimacions que, abans d’aquesta reforma, situaven la despesa per sobre del 17% del PIB, les mesures llavors articulades moderaven aquest creixement per deixar l’esforç –segons la Comissió Europea – en el 14%, un nivell molt superior a l’actual, però perfectament assumible en termes comparats; no en va dues de les grans economies de la UE, França i Itàlia, i altres països com Àustria superen folgadament aquest llindar.

El cas és que les tensions financeres que sofreix el sistema públic de pensions des de 2012 van ser utilitzades pel Govern de Rajoy per devaluar les pensions aquest any (una pèrdua de poder adquisitiu de gairebé dos punts, que se sumava a la congelació de 2011 del Govern Zapatero) i a plantejar davant l’opinió pública la necessitat d’impulsar urgentment noves reformes. Ignorant, deliberadament o no, que aquests desequilibris pressupostaris gens tenien a veure amb problemes estructurals, sinó que eren conseqüència d’una conjuntura adversa agreujada per una política econòmica centrada a reduir el dèficit sacrificant l’ocupació, l’Executiu de Rajoy va impulsar diversos canvis com a falsa prolongació de la reforma ‘socialista’. De fet, va trobar el parapet d’aquesta per regular un nou factor de sostenibilitat, previst per la Llei de 2011, encara que en termes ben diferents quant a contingut i calendari d’aplicació.

En efecte, la reforma del PP avança tretze anys la seva aplicació i aposta per una configuració del citat factor de la qual resulta un sistema de pensions ‘minvants’ en la mesura en què la seva quantia es redueix automàticament a mesura que s’eleva l’esperança de vida. Però, a més, la citada norma modifica el mecanisme de revaloració la nova formulació de la qual aboca a tots els pensionistes a la pèrdua segura de poder adquisitiu com a conseqüència de l’adversa situació econòmica i del gravíssim problema de desocupació, en el curt termini, i del llast que suposarà l’abundós increment del nombre de pensionistes, en el llarg termini.

el canvi de model que es persegueix –el pas a un sistema de pensions mixt– és una opció político-ideològica, no una necessitat inevitable

Doncs bé, la qual cosa l’esmentat Programa d’Estabilitat revela és la magnitud de la retallada que, segons el Govern, va a suposar la conjunció d’ambdues mesures: una despesa del 10’5% del PIB en 2050 suposa un ‘estalvi’ (sic) creixent, una retallada, de gairebé 4 punts percentuals de PIB (al voltant de 40.000 milions d’euros actuals) en aquesta data respecte de l’estimació prèvia a aquesta reforma. De manera que la part de la riquesa nacional que gastarem en pensions públiques dins de quaranta anys serà la mateixa que avui, amb la diferència que el nombre de pensionistes s’haurà doblegat: de 8 passarem a més de 15,2 milions.

És evident que ni el Govern ni el poder financer que encoratja l’orientació d’aquests canvis estan pensant que una bona part dels jubilats de meitat de segle vagin a conformar-se amb ser molt més pobres que els d’avui. Pensen lògicament que la transformació demogràfica de les nostres societats ha d’aprofitar-se per apostar per un canvi de model cap a una limitació de les pensions públiques i una progressiva extensió del pes dels plans (privats) de pensions. És a dir que la seva aposta –no explícita– consisteix bàsicament en el fet que en 2050 almenys un terç aproximadament de la despesa total en pensions hagi de ser sufragat de forma privada.

Aquest seria un plantejament de reforma legítim, sempre que s’enquadri dins dels límits constitucionals i que es plantegi obertament als ciutadans. Per això cal insistir en dues idees fonamentals.

En primer lloc, el canvi de model que es persegueix –el pas a un sistema de pensions mixt– és una opció político-ideològica, no una necessitat inevitable. En aquest sentit, importa tenir clar que les dificultats que avui travessa la nostra Seguretat Social són de naturalesa conjuntural, doncs deriven de la pèrdua de tres milions d’ocupacions durant la crisi. Amb la particularitat que disposem tant d’instruments per fer front a aquestes tensions –entre uns altres, 54.000 milions d’euros en el fons de reserva–, com d’orientacions de política econòmica que resultarien eficaces per estabilitzar la situació financera del sistema –prioritzar la creació d’ocupació–. Per la seva banda, els problemes estructurals del sistema de pensions van ser raonablement abordats per la reforma de 2011 que, a canvi dels sacrificis que va imposar, garantia la sostenibilitat d’un sistema de repartiment recognoscible com a tal. Els reptes estructurals persisteixen, però tenen més que veure amb aspectes relacionats amb la insuficiència de les pensions de determinats col·lectius –les dones, especialment–.

I, en segon lloc, és molt possible que el model cap al qual ens condueix la reforma (‘ruptura’) de 2013 no suposi una reducció important sobre el 14% del PIB de despesa total en pensions previst abans d’aquesta reforma donada la necessitat dels futurs jubilats de subscriure pensions privades per mantenir el seu nivell de vida. Però sí que suposarà un canvi del seu origen i composició perquè el mateix nivell de despesa contindrà molta menys aportació del sistema públic de pensions i molta més privada. I no ha de desconèixer-se que aquest nou sistema, més individualista, ha de portar amb si enormes desigualtats en termes de protecció en funció de la capacitat d’estalvi individual i un debilitament de l’Estat de Benestar amb el consegüent increment de la pobresa.

@cscEconomiaeconomia,pensions,retalladesPer Antonio González, economista, i Borja Suárez, membres d'Economistas Frente a la Crisis. L'Actualització del Programa d'Estabilitat 2014-2017 que el Govern va remetre a Brussel·les fa poques setmanes quantifica la retallada soferta pel sistema públic de pensions després de la reforma de 2013. Cal lamentar que aquesta estimació no fos...SOM el sindicat independentista i de classe