La crisi ha incrementat la violència masclista a les llars, ja que ha afavorit la desigualtat i ha fomentat la dependència econòmica de moltes dones.
La crisi ha incrementat la violència masclista a les llars, ja que ha afavorit la desigualtat i ha fomentat la dependència econòmica de moltes dones.

Article de Laia Estrada publicat a Espai Fàbrica

Fa cinc anys que va començar la crisi que ha servit com a excusa per a esquarterar el nostre escarransit estat del benestar. Una crisi que era previsible i inevitable, perquè, en el capitalisme, les crisis són cícliques i periòdiques, ja que representen reajustaments dels cicles d’acumulació capitalista per tal que aquesta no s’aturi. Ja fa cinc anys des que la crisi va inundar els mitjans de comunicació, i és ara que podem corroborar algunes de les conseqüències que vam enunciar.

Des del 2008, autors i autores, col·lectius feministes i organitzacions hem denunciat que la crisi ens colpejaria molt més fort a les dones, perquè la nostra condició de partida és més precària. Són cinc els punts que palesen aquesta afirmació i tots ells es retroalimenten.

En primer lloc, la crisi ha incrementat la violència masclista a les llars, ja que ha afavorit la desigualtat i ha fomentat la dependència econòmica de moltes dones. L’expulsió del mercat de treball dels homes ha qüestionat el seu rol de guanyadors de pa, la qual cosa, afegida a l’angoixa econòmica, posa en safata la dona com a recipient sense fons on abocar totes les misèries i frustracions. La crisi, a més, ha possibilitat que aquest increment de la violència masclista tingui lloc de manera invisible, ja que la dependència econòmica, com també el sentiment de culpa per a “empitjorar” situacions familiars penoses, dissuadeix moltes dones de posar denúncies.

En segon lloc, la crisi ha propiciat la nostra expulsió del mercat laboral o el nostre retorn a les funcions de les llars. Malgrat que l’inici de la crisi va estar marcat per un creixement espantós de l’atur masculí, que se situà per primera vegada per sobre del femení, des del 2010 la diferència entre l’atur masculí i femení s’ha anat escurçant (sempre per dalt). L’explicació rau en el fet que els primers sectors que van caure a l’Estat espanyol foren la construcció i la indústria, i aquest “xoc”, com diria N. Klein, és el que ha permès la posterior destrucció dels serveis públics on trobem, majoritàriament, la mà d’obra d’obra femenina. Aquesta mateixa destrucció de serveis públics i ajudes socials té un segon efecte sobre les dones, ja que som nosaltres les qui els hem d’assumir com a tasques “pròpies” del nostre rol (però de portes endins), i un de tercer, com a usuàries de moltes d’aquests serveis i ajudes.

En tercer lloc, les dones que seguim al mercat laboral veiem com es precaritzen les nostres condicions laborals, ja que, a banda dels nefasts efectes de la darrera reforma laboral, aquestes retallades en els serveis públics no són res més que privatitzacions encobertes i, per tant, llocs de treball més còmodament explotables.

Com acostuma a passar en temps de crisi, els sectors reaccionaris, feixistes i racistes tenen màniga ampla per a expandir la seva ideologia, i el mateix passa amb el discurs sexista i masclista. Això explica el quart punt, l’increment del control i la repressió sobre els nostres cossos i les nostres sexualitats, ja sigui prohibint la interrupció voluntària de l’embaràs o bé per mitjà de les agressions i l’assetjament sexuals.

Per últim, tot plegat deriva en el darrer punt, l’empitjorament de la nostra salut psíquica, física i emocional, perquè la socialització de gènere a què estem sotmeses potencia una seguretat i confiança en nosaltres mateixes minsa, de manera que en lloc de posar límits i trencar amb tot, assumim totes les càrregues, cosim totes les retallades i purguem tota la bilis que supura aquest neoliberalisme assassí. L’autoconsciència i l’apoderament feminista i revolucionari són les úniques sortides possibles.

@cscAcció Social / Igualtat / Mobilitzacióantipatriarcal,atur,crisi,desigualtat,feminisme,gènereArticle de Laia Estrada publicat a Espai Fàbrica Fa cinc anys que va començar la crisi que ha servit com a excusa per a esquarterar el nostre escarransit estat del benestar. Una crisi que era previsible i inevitable, perquè, en el capitalisme, les crisis són cícliques i periòdiques, ja que...SOM el sindicat independentista i de classe